ara sí... un deute

este és un deute que tenia pendent... i qui sap, també sap que hi ha més germanes d'esta...

prendre aire és lo que té, que tens temps fins d'alleugerar la llista de things to do...

est-ce la fin...?!?

per fi... al final s’ha fet fins i tot algo pessat... la turca a les vuit diguent-me que calia canviar el power point perquè no tenia sentit a falta de deu minuts per presentar-lo ha segut la culminació de l’estultícia...
però tot això ha acabat... ara ens queda un sopar de camises i vestidets, i a disfrutar del cap de setmana parisí... ens queden un parell de coses pendents, com el Museu d’Història Natural... i jo he de rendir comptes al passat (i amb un poc de sort començar una nova pàgina en blanc) amb Vincent el sopar del Dissabte i he de passar per una de les meves esglèsies: Virgin. I tot això en dos dies i mig. I tot això sense saber si hui es dormirà.

Em done compte que em queixe de gust, clar. Em clave en marrons, em queixe de l’estrés i després, al si del marejol, quan has de prendre decisions a ras de pelo, disfrute com un xiquet... ai, ai, ai...

p.d.: Ana, caigué la fondue de formatge a mitjans de Juliol al bell mig del Barri Llatí, però no tingué gràcia perquè fins avui es necessitava la jaqueta i feia fresqueta...

après-midi

les últimes dos vesprades es mereixien un post. la de hui ha segut prou sosa, hem estat treballant en la presentqció que hem de fer demà. lo més curiós ha segut el desempolsar el joc d'escacs amb una turca més parisina que els parisinos que pareix un gos pekinés de lo que lladra i lo imbècil que és. feia temps que no hem trobaba a ningun especimen de la raça dels amargats... i no ho tirava de menys, la veritat.

però jo no anava a parlar de com usar a algú estúpid per conjuntar un grup, sino d'ahir i abans d'ahir. el dimecres anàrem a la zona més imperial de Paris, l'avinguda que va del Louvre a l'Òpera, anomenada, amb eloqüència, de l'Òpera. tot començà per un 'què fem hui' i per poc no entrem a un ballet en l'Òpera. lo que sí aconseguírem fou entrades a 5 euros per a la Comédie Française... estàvem escorats, però l'ocasió valgué la pena. Le malade imaginaire de Molière. meravelloses actuacions, encara que vaig trobar al protagonista massa histriònic. qualitat/preu com en la vida...

però si Paris sempre et té reservada una xicoteta sorpresa per a cada viatge, esta vegada vingué en forma de llibreria. feia temps que venia buscant-la, però d'alguna manera les ganes de buscar-la es veien dissoltes per la desmemòria. Shakespeare and Company és molt més que una llibreria. punt d'encontre de viatgers americanòfils, esta tenda té llibres des del piso fins el sostre, en horitzontal i en vertical, mainstream i freaks. Molta pols, i no vages mai buscant un llibre, que no el trobaràs, ni et molestes en preguntar, perquè t'indicaran la prestatgeria on hi ha 400 llibres com el teu. però, per altra banda, si simplement vas buscant llibres o buscant l'oportunitat que algun llibre et trobe, this is the place. La llibreria està oberta de dotze a mitjanit i té llocs on sentar-te i llegir tranquilament, a l'ombra de la vesprada parisina. El pis de dalt és una biblioteca amb llibres que es fan vells, on pots trobar meravelles.
I, sí, a banda de tot això, hi ha xiques guapes d'ulls clars i vestits vaporosos. però vos asegure que ni t'hi fixes...

meridià

es compleix esta semana amb alts i baixos en quant a la qualitat i utilitat de les classes i en quan a la qualitat i utilitat dels meus estats d’ànim... hauré de fer-me veure l’obsessió pels llom platejats...
hui diumenge, ‘sols’ teníem quatre hores de programació davant dels ordenadors. però hem disfrutat d’un brunch en Montparnasse. ei, les mates apreten, però no ofeguen...

però l’aspecte festero del curs està tirant endavant. tornem de sopar en un quasi-antro al costat d’on tenim les classes. hi havia merda del segle que demanares. segur que un taburet de l’any de la pera fou el primer en el que es sentà Leclerck. lo bo és que hi havia instruments i hem estat traient-los notes més o menys coordinades que caricaturitzaven algunes cançons conegudes...

veus? si m’ho proposse puc fer posts curts, i tot.
na nit...

rebentant a una Dyctiostelium virtual...

les vesprades les passem davant d'un ordenador. fins avui les profes ens donaven el problema i esperaven preguntes. són problemes de biologia (molecular, ecologia, inclòs de probabilitats) dels quals cal entendre què se't pregunta, què buscar, com dir-li això al programa i interpretar resultats. als biòlegs freaks se'ns dóna bé entendre les preguntes, però la comunicació en funcions i loops ja és una altra història. si eres enginier o matemàtic o físic ja has vist amb anterioritat el llenguatge de programació i saps, més o menys, quines son les ordres que entén, o pot entendre, una placa de silici. ens donaren una breu introducció al SciLab, que ve a ser un clon del MatLab dels gabatxos, però es quedaren a les portes de la part densa de la programació. així que, una vegada resolt el què volem saber, estem Borja i jo intentant fer funcionar al programa amb resultats més bé humils. l'assumpte no em molestava massa ja que considere que els programes els han de fer qui sap fer-los, dis-los matemàtics, físics o enginiers, tant dóna. que hem deixen la biologia a mi i que prenguen ells el teclat. és important saber què fa i com ho fa cadascú, però que cadascú faça lo que millor sap fer.

hui ha segut especial en eixe aspecte. Joaquín, el professor de València presentava una pràctica que havia preparat. es basava en unes algues unicel·lulars que fan unes ones periòdiques d’una molècula. ens ha donat les equacions que explicaven el comportament del sistema (ja sabem quina és la pregunta i què volem trobar) i ens ha donat dos opcions: programar-ho nosaltres o donar-nos el codi i ‘experimentar’ amb el sistema. hem pillat la segona opció (i així solventàvem el passar a binari el problema).
¿què ens ha quedava a fer? treure conclusions biòlogiques del sistema. La última part de les pràctiques que es donava molt per damunt de repent es convertia en la primera i principal. dos biòlegs davant un problema ja codificat en binari del qual se li ha de treure tot el suc possible. de sobte la pràctica es convertia, ara si, en un assaig de lo que pot ser el treball d’un biòleg en un grup amb matemàtics o físics. ¿resultat? hem identificat els paràmetres que podien ser d’interés biològic i que foren admissibles canviar i els hem portat a l’extrem. volíem analitzar lo que els entesos anomenen ‘espai de fases’ que ve a ser un diagrama de com el sistema respon davant diferents valors dels paràmetres. hem trobat tantes particularitats al sistema que fins i tot el professor estava sorprés de que realment es comportara com estàvem veient, hem fet a la pobra alga crear ones de període temporal tant petit que era pràcticament inviable, hem dut al sistema a extrems tals que m’he preguntat si realment estàvem jugant o tenia un valor lo que estàvem fent. però lo millor és que totes les excepcions a la regla, tots els comportaments extranys tenien una explicació biològica, és a dir, que li n’hem trobat una, ara falta que siga la bona. estàvem acotant els valors que tindríem que tenir al laboratori per a fer que la cèl·lula responguera com volíem...
i, clar, per primera vegada hem eixit de l’aula d’informàtica amb un somriure a la cara...

-qui ens dóna la classe de demà de 'processos de mort i naixement'?
-ha saber... un freak més...
-bueno, això ni ho dubtes...

un bout de souffle

Ahir, per fi, tinguérem una vesprada lliure de classes i ordenadors.

Però el dia començà amb les classes del professor de la Universitat de València sobre anàlisi d’Equacions Diferencials Ordinàries... ha segut molt, molt didàctic i, per variar, no ha presupossat que sabíem ja algo de Càlcul o Programació Informàtica... ¿Lo millor? El primer exemple que ha donat ha segut un sistema d’equacions en que ‘x’ era una tal ‘Julieta’ i ‘y’ un tal ‘Romeo’. Tenien una ‘k’ que unia els dos elements, quan la k era positiva, representava amor, negativa odi... La solució al sistema és realment descoratjadora, us ho dic...

I, després de la classe de ODEs, vesprada lliure. I vaja si l’hem aprofitada... Per començar, Montmartre i Sacré Coeur on s’hem trobat amb els amics finesos. Quan estos decidien quin alcohol anaven a comprar per a ‘lay down’ en la gespa de la pujada a la basílica, hem preferit anar a veure coses que no aprofitar que l’alcohol és més barat en Paris que en Helsinki... Visita a Notre Dame per dins, passeig pel perímetre de la Sorbona (on un bedel molt amable ens ha escopit a la cara que la Sorbona no admet turistes per dins), conversa sobre evolució i filosofia de la ciència en el jardí de Luxemburg i sopar en un restaurantet del Barri Llatí...

En fi, que un se’n va a dormir amb la sensació de que la torre de marfil és mental, més que altra cosa i que és fruit de petites decisions que van acumulant-se fins que veus que t’has acostumat a l’ambient que t’envolta... d’ahí la importància de saber si estàs en un punt estable, i de la trajectòria que pots seguir a partir d’ahí...

Villejuif - Paul Vaillant-Couturier

ahir vaig tornar a ma casa, o a la que fou ma casa... estava canviada, com tot, com sempre, pero no havia millorat com Notre Dame... de fet, em va entristir veure que una tenda de motos de la planta baixa ara era un supermercat de productes import-export xinesos...

vaig tornar a fer el cami a l'escola... en la ment repassava les pàgines d'aquell assaig interminable de Kierkegaard, titolat 'la tornada'... i vaig anar a la casa d'un vell amic. diria aqe fou el meu primer amic, de nom Vincent.

Villejuif per la vesprada estava sent creuada per gent que tornava de treballar. Enfile el carrer que vertebrava el barri i em trobe amb el forn enfront de la farmàcia, més enllà el Mercadona nacional i, desviant-me a propòsit, la meva escola. Mateixes reixes, mateix pati, mateixos ventanals. Ara tocava donar sentit ple al meu buceig a l’infraconscient.
Feia molts messos que havia identificat el carrer i la casa al Google Maps. Però ni sabia el nom del carrer ni el número de la casa. Sols la imatge mental d’una casa i el nom d’una persona...
Em pare a les afores de la casa que reconeixia com la seva. Allí hi havia un camió, com ho recordava, però, ¿i si s’havien canviat de casa? No era probable, l’havien construïda ells mateixos... m’aprope a la porta i del primer pis ix un cos d’una dona major per la finestra. Li pregunte si és la casa dels Mazzanti, i em diu que si... premi... i la reconec com l’àvia. als cinc minuts estava davant d’una altra dona, esta més jove, la cara de la qual estava emmagatzemada en el fons de les circumvoluncions de la memòria, al igual que la del seu home. Els pares de Vincent estaven més vells, òbviament: havien passat quinze anys. Però les cares, les marques, estaven tal qual eren, tal qual les recordava. Jo coneixia a una germana menor de Vincent, Marion, que tenia a penes tres anys quan se’n vam tornar. Ara Marion havia acabat de fer els examens d’accés a la universitat i tenia dos germanes més.

Em digueren que Vincent s’havia acabat de traslladar el dilluns anterior a sa casa, però li cridaren i vaig parlar amb ell per a quedar el cap de setmana. Canviàrem mails i telèfons, i, en penjar-li, un viatge amb els pares escomençà, primer els records, després el present i després el futur. Un comentari de sa mare em fuetejà l’ànima: ai, pues, ja te contarà, perquè es casarà l’any vinent... I entraren en escena eixos calfreds que venen en els moments en que veus clarament davant de tu les línees del destí de les persones... ufff... no vaig poder evitar sentir cert marejol, però eixa part analítica i comprensiva em parà els peus: ¿què vols?, té 24 anys com tu, això sols mostra que vius en una torre de marfil... sí, però...

La conversa amb els pares s’allargà mitja hora més i després vaig girar cua cap a l’estació de metro i vaig cridar als meus companys que estaven a punt d’apujar a l’ascensor de la Torre Eiffel. Volia ocupar la ment en altra cosa que no fos observar-me a mi mirant el mon des d’un balcó d’una torre... Una hora després, entre pilars de ferro, comentava l’experiència amb un matemàtic xec i em deia que era afortunat, que els seus companys d’escola son tots pares i mares. Definitivament, qui no es consola és per què no vol. Una llàstima que no m’agrade el consol...

Paris, le retour

Intentaré fer un blitz-post, que m’he alçat a les 7h del matí i estic realment destrossat.

No m’esperava una Paris massa diferent de la última vegada que vaig passar a corre-cuita pels seus carrers, però el temps passa per a tots i alguns l’administren millor que altres.
El curs és molt interessant i molt recomanable si no fos per lo exigent mentalment que és i per les matinades que ens toca patir (espentes i insults dels parisins en metro d’hora punta inclosos). Li deia a l’hora del primer cafè gratuït a un company, que si prens l’habitació per fer un mostreig europeu de freaks, la mostra eixiria molt característica. Definitivament, hi ha gent per a tot, i eixir de casa és lo millor per ficar coses en context... déu meu...
Disfrutes reconeguent la brillor dels ulls, de la creença en lo que està fent, en un matemàtic que modelitza dinàmiques poblacionals, en la que considera que la reproducció dels cèrvols és asexual, pero botes d'emoció amb la passetjada pel quai de Notre Dame d’esta vesprada... no ha tingut preu... Acaben les classes i els amics finesos ens diuen d’anar a veure la catedral. Ella estava renovada, blanquinosa, feia anys que no m’havia parat a veure-la i, així, ella em mostrava que la biblioteca del argot havia estat allí molt de temps i que romandria encara més temps... Sí, ja sé el temps no passa igual per tots, però està com si estiguérem en el segle XVII: impressionant.
De la catedral a la cervesa a la vora del Sena ha anat un pensament, i de la cervesa al sopar confit de canard un càndid comentari de la danesa...

Tornant a pel metro, creuant el Barri Llatí, enmig del Panteó i la Sorbona, és quan un decideix que algun dia caminarà eixos carrers anant i tornant del seu treball freak, el qual trenta personetes en una habitació humida del Ministeri d’Agricultura tingueren el plaer de veure’l germinar...