algo que probablement Vázquez-Montalbán s'hauria adonat

parlàvem l'altre dia de quan es passa el llindar de presa de deicisions... i hui m'he trobat amb un article sobre quan es passa el testig de tenir un pes específic en un grup.
les dinàmiques de grup és un tema que m'apassiona. ja siga en plan 'perdidos' o, amb més lustre, en plan 'el senyor de les mosques' o ja siga en plan 'som els som i cal fer la feina per a d'ací dos messos'... bueno, pues este cas és del dels segons.
la notícia ha vingut per la secció d'esports. això pot sorprendre a alguns, però sóc dels que defén que els grups de persones que practiquen un esport i es reuneixen a sobrepassar els obstacles cada cap de setmana, són un substrat excel·lent per als estudis de psicologia de grup. lleva-li la publicitat, les presentacions i els hooligans i tens unes persones que formen un equip que ha d'actuar conjuntament per a obtenir objectius... res més...
en este cas es parla del Barça... l'article passa per damunt d'un evident cas de canvi de 'llom platejat'. en tot equip cal algun/ns que facen pinya i 'construesuen l'equip' que, mal que li pesse a alguns avui dia són Puyol, Márquez i Deco (i vorem si Touré ho és), ells dicten cap a on va el grup i 'obliguen' a que tots vagen a una, són els que fan que l'equip siga equip, no un conjunt d'individualitats; després, sempre hi ha altres que es deixen arrastrar per estos, encara que són molt eficients en lo que fan, serien una mena d'especialistes, ací entren Iniesta, Eto'o, Valdés, són els que, a la fi, determinen si un equip es converteix en un equip eficient; i després tenim a la guinda, el que diferencia a un bon equip d'un equip guanyador, són els cracks, i el crack del Barça fins a la nit del Dissabte, era Ronaldinho...
el Dissabte Ronnie no jugà, per la rao que fós, i qui tragué les favetes del foc fou un xaval de 20 anys de nom Messi. Després de clavar el primer gol 8un golàs, tot s'ha de dir), el xaval va i mostra el símbol de 'hang loose' que ficà de moda el brasileny... en el moment, Pat, en eixa clarividència que de vegades ens regala, feu paraules un pensament que creuà per molts telespectadors: açò és un traspàs de corona en tota regla.
Pot ser que no, que siga un pensament exagerat, però lo que està clar és que és el principi del fi per a un, i l'entrada per la porta gran de l'altre. feia temps que Messi ja estava en l'obra de teatre, però tenia el paper de promesa o de xaval que apunta a molt. ara acaba de furtar-li l'espassa a Hamlet i caldrà que Ronaldinho s'esforce en fer valer les seves tables d'actuació si vol eixir encombrat del Camp Nou com li passà a Messi el Dissabte per la nit. Ronnie (sembla) estar molt lluny de la retirada, però tampoc està al nivell que feu reflotar el Barça de la travesis del desert de Gaspart...

curioses, les dinàmiques socials...

'entropia' no té res a veure amb 'temps'

Vaig tenir una breu conversa (relament fou un intercanvi de frases breus) esta semana sobre les energies d’activació... i el pensament s’emmagatzemà fins que este matí estava sentint ‘la chispa adecuada’ de Bunbury et al.
I m’ha donat per pensar en com les coses comencen. Definam conceptes. ‘Les coses’ ací van des d’una relació, a una decisió, a una activitat, y ‘comencen’ es eixe moment en que l’assumpte passa de ser un núvol de pensaments a concretar-se, algo així com que els pensaments tenen un punt de maduració suficient com per a donar fruit o, com digué Emilio fa uns messos, ‘quan s’alcança la masa crítica’.
Hi ha maneres de regular aquesta espurna? ¿serà possible accelerar el procés de presa de decisions? De vegades la pressió és positiva, ja siga pressió per temor a algú o per manca de temps. Però això no és universal: hi ha gent que es queda aterrada per la pressió. Com aquell cèrvol, enmig de la carretera, davant de les llums del cotxe... però que la pressió siga negativa també pot dependre del tipus de ‘cosa’ que estigam sofrint. Intenteu accelerar la decisió de caire emocional d’algú, la majoria de les vegades trobe que prendrà la postura més còmoda. ¿Per què baixa del tren Céline? ¿Per la conversa de Jesse de ‘quan tu sigues vella i mires enrere...’? ¿Per eixa bruma intangible que et dona la sensació de que vas a aprendre?
...
¿En quin moment prens les decisions? ¿En quin moment una relació escomença? Trobe que no hi ha punt clar... és curiós, un no és conscient d’eixe moment, però ho és de l’immediatament posterior. Si saps escoltar-te, ja saps que has pres la decisió. (When your heart speaks, take good notes, en aquell iman del museu de Ghant...). I, quan mires enrere, trobes les arrels dels sentiments i de les decisions molt, molt abans. Com veient que el pas de l’adolescent a adult fou la primera vegada que es sentí responsable, no la última que es sentí xiquet... Com el fabulós capítol del naixement de Jane, el macro-ordenador del món d’Ender.

And, for a completely different thing, fa uns dies aparegué açò... ara fins els biòlegs moleculars poden guanyar pasta venent quadres...