pensant sobre la necessitat...

el dia 15 de Gener fou un dia trist...

l'any passat vaig descobrir el (famós) còmic de la DragonLance... me'l vaig comprar i vaig descobrir un obra mainstream que calcava el primer llibre. no m'extranyà, però secretament vaig decidir que, per a això, no hem comprava els còmics, que me quedava amb la meva imaginació...

ja sé que fer una adaptació és complicada de fer. que mai es fa un menjar a gust de tots...

però hi ha límits que no s'haurien de sobrepassar...

el dia 15 de Gener s'estrenà la peli d'animació del primer llibre de la DragonLance... les crítiques han segut de dolentes cap amunt. es tiren al coll de voler condensar tot el llibre en 90 minuts i en la combinació de tècniques 2D i 3D...
el trailer ens dóna una idea de la calitat de la 'cosa'...




en les imatges es reconeix (malament) els personatges... s'entreveuen uns gif de dracs volant... i tot sembla tenir un tufillo més proper a la violació visual de Dungeons & Dragons que a la solera de les pelis d'animació del Senyor dels Anells...

¿haurem d'esperar uns altres 30 anys per què algú de les antípodes es vullga ficar en l'embolic? ¿és tot qüestió de diners? ¿tindrà alguna relació que els animadors siguen hindús?

corolari: si un vol clavar-se en un món de fantasia, que comence tirant daus que descriguen característiques...

freaks? naaaahh...

que els biòlegs tenen poca vergonya és algo conegut en els campus de ciències... que els (ens) encanta la endogàmia, fet que es pot comprovar fàcilment. i l'endogàmia, de vegades, abandona vessants emocionals i se'n passa a l'humor. bueno, de vegades passa...

algun dia a algú se li acut fer un acudit que diu: "¿quin és el sentit de la vida?" ... ... "5' - 3' " i, a partir de ahí, tot és costera avall, amb la bola de neu fent-se cada vegada més gran... acudits de genètica mendeliana ("senyora, senyora, ...") són sols el principi d'un tipus de mentalitat que, a la llarga, resulta en açò:



La PCR és una tècnica que és bàsica en qualsevol laboratori de bioquímica / biologia molecular / biologia cel·lular. En una d'estes metonímies del llenguatge, s'indentifica la màquina que permet este procés amb el nom de la tècnica. La idea és ficar una quantitat mínima de DNA i obtenir milions de còpies d'este DNA al cap de les hores. La tècnica fou revolucionària en el seu moment (amb Nobel al inventor, Mullis, en 1993), ja que permetia llevar-se de damunt el treballar amb cèl·lules i començar a fer coses in vitro... i això estalvia material (diners) i temps... i obria el camp de la tècnica a aplicacions que ningú s'haguera imaginat...

Us deixe la lletra en anglès i la traducció.

The PCR Song
There was a time when to amplify DNA,
you had to grow tons and tons of tiny cells.
Then along came a guy named Dr. Kary Mullis,
said you can amplify in vitro just as well.
Just mix your template with a buffer and some primers,
nucleotides and polymerases, too.
Denaturing, annealing, and extending.
Well it’s amazing what heating and cooling and heating will do.

PCR, when you need to detect mutations.
PCR, when you need to recombine.
PCR, when you need to find out who the daddy is.
PCR, when you need to solve a crime.

La canción de la PCR
Hace tiempo, para amplificar ADN,
tenías que crecer un montón de células pequeñitas.
Luego llegó un tipo llamado Dr. Kary Mullis,
y dijo que se podía amplificar in vitro también.
Junta tu molde con tampón y unos cebadores,
nucleótidos y polimerasas también.
Desnaturaliza, alinea y extiende.
Es increíble lo que calentar, enfriar y calentar pueden hacer.

PCR, cuando necesitas detectar mutaciones.
PCR, cuando necesitas recombinar.
PCR, cuando necesitas saber quien es el papi.
PCR, cuando necesitas resolver un crimen.


Déu, meu, lo millor és l'aire típicament del anys vuitanta, eixes veus de 'we are the world', eixe bes del negre a la màquina de PCR...

s'apropa l'hivern...

hui repescaré el blitz-post. ja siga perquè volia postejar açò fa temps o perquè trobe que la realitat porta el seu ritme i lo que ara es notícia, demà ja no ho serà.

us enrecordeu d'este video d'una orquesta amateur tocant una composició? en estiu vaig estar llegint uns llibres de la saga ‘Canción de Hielo y Fuego’, escrita per George R. R. Martin. l’alegria i la sensació de ‘ja era hora’ ha segut compartida amb tants altres lectors de literatura fantàstica, que no puc deixar de banda el pensar que som legió.

per la meva banda, vaig descobrir els llibres per un comentari, que no venia a compte, d’Alex de la Iglesia en una entrevista.

quan tants freaks, persones que poden haver elegit passar vesprades a l’ombra llegint, jugant o mirant sèries abans de disfrutar d’una vida social, digam (més) saludable, coincideixen en algun tema, ho trobe un signe d’entreteniment i, amb sort, de qualitat.

la saga es pensa convertir en sèrie de televisió, fet per HBO i amb l’autor dels llibres com a productor executiu. cada capítol del llibre seria un capítol de televisió i cada llibre, una temporada... no és cap traïció al esperit de la saga, ja que els llibres estan pròpiament escrits com els folletins dramàtics. el senyor Martin fou, o és, guionista de sèries.

s’acaba de publicar el quart llibre i el cinqué estarà, en anglès, per l’estiu... us deixe el link al pròleg del quart llibre, escrit pel propi Alex...

comiat...

estava en una bar-restaurant, vintena de persones, ambient que olorava a fum amb nom de xica i copes q algun dia vaig dir q eren de 'enjuague bucal'. el xic pel que es feia la festa de comiat, estava al meu costat, jo li estava repetint els millors consells que mai m'han donat per a quan un se'n va a l'estranger
- ...i recorda que en Dublin hi ha tendes on venen xampú... i assecador de cabells... aixina que no cal que t'ho emportes tot en la maleta...
i no sé si el pronom activà algun circuit neuronal o què, però, entre bàfecs de red bull, li donà per sincerar-se...
- joder tio, de vegades me'n recorde quan quedàvem tots... això sí que era festa, hòstia. què bon rotllo... per què no podem juntar-nos de festa tots?
jo me'l quede mirant comprensivament. els dos sabíem que la pregunta era retòrica...

aguante la respiració...

era una pregunta per a la que no tenia, ni tinc, cap resposta clara. de repostes en tinc moltes, però totes pequen d'alguna excepció, d'algún però. de sobte, se m'acut una famosa cita de Monod: l'atzar i la necessitat... el fet que m'incomòde eixa resposta hem fa veure que està prop de la realitat... ¿és, realment, així? l'atzar el veig, la necessitat no. no m'agraden els termes que tanquen possibilitats d'evolució de la conversa, o de la resposta, i dir que alguna cosa és necessària n'és un exemple palmari... però entenc q la realitat no ha d'agradar-me...

i aleshores, la mirada se'm torna a girar vers la caverna. el dimoni cabrejat de la meva dreta desglossant les seves comoditats. el dimoni irònic de la meva esquerra tirant-me en cara la mirada furtiva... em deixe anar a les respostes políticament correctes, a lo asèptic, a guanyar dos regions i cobrar carta...
-bueno... el temps passa... la gent prén les seves decisions esperant que siguen les correctes... o que no siguen les incorrectes...

i em veig a mi mateixa amb la mateixa frase a la boca algunes altres vegades... sempre amb la mateixa sensació de xicle que ha perdut el sabor a la boca... amb els filotes orfes amartellant-me amb preguntes amb difícil resposta, i pitjor solució...

tire aire...

- pues saps què? que necessitem més beguda...

si algo té esta persona és que és capaç d'arrencar teranyines amb una sola frase...

bon viatge!

pd: i de regal, un record... i és que els comiats em recorden altres comiats d'extranys amors...