televisió, ciència i jazz fusió

parlar dels amics sempre és un plaer. parlar bé dels amics, també és un plaer. i parlar bé dels amics quan hi ha confusions per mig, és difícilment evitable...
Carlos Navarrete, àlies Carl, va eixir recentment en el programa "Visto y Oído" de la cadena Cuatro parlant sobre la seva vida. sobre lo que implica ser un jove científic i sobre com reparteix el seu temps al llarg d'un dia...


és curiós com algú intenta ser graciós i es queda en gracioset... i mira que sóc dels que pensa que per a que hi haja algo tan necessari com un periodisme científic cal interactuar i parlar. i estic segur que Carl ho ha intentat, però hi ha vegades que el món televisiu sols dóna ganes de badallar... postejar i badallar...

també disponible en Megaupload...

de tanto que lo intenté...

El Dissabte vaig anar a Christiania.

Què és Christiania? Utopia feta realitat, la verruga en la cara de Dinamarca, la única fruita del Maig del 68 que ha pervivit fins avui dia, barri de drogadictes...
Intentem ficar un poc de trellat al post... En la wikipedia (i en anglès) teniu un article prou interessant, encara que la neutralitat està un poc disputada. Anem als fets. En 1971, el Reial Regiment d'Artilleria de l'exèrcit danés es retira d'unes casernes que constituïen un fort del segle XVII que ocupava bona part d'una illa a dos cents metres del centre ciutat, Christianshavn (el port de Christian). Un temps després, a prinicpis de Septembre de 1971, uns veïns tiren avall un pared i ocupen la zona tot reclamant l'àrea com a parc infantil. Era una època en la que hi havia problemes per a allotjar a la gent en el centre ciutat. És curiós com estes coses escomencen, no? Com aquella peli sobre els Panteres Negres que comença amb un dels fundadors dient "Per a mi, els Panteres Negres començaren en un creuer de carrers en el que no funcionaven els semàfors..."

El 26 de Septembre, un periodista de nom Jacob Ludvigsen (i conegut pro-anarquista) escriu un article en el seu periòdic notant que si les forces vives alternatives esperaven un lloc on començar la construcció d'una societat des del principi, ¿què millor que la Ciutat Prohibida del Militars?
Zona anteriorment militaritzada, en un ambient de necessitat de cases, quan encara es veia el fum de la Primavera del 68 (tant en Paris com igualment important en l'Europa Protestant), ... no fa falta tirar-li massa imaginació per a pensar en lemes tal qual "demanem allò impossible", "la utopia és el camí", etc.
Resultat, quan la policia vol fer algo en les antigues casernes, la zona estava pleneta de gent que volia viure en una societat colectiva, al seu aire, sense sentir que la seva vida estava en una cinta de muntatge d'una factoria... lo que la burgesia del moment anomenà "hippies, anarcos i okupes", sí.
Després d'un temps, la gent s'autoorganitzà. La única manera era una democràcia consensual i participativa i així ho han fet fins avui. Si algú encara pensa que anarquia és sinònim de falta de regulació, és que parla amb termes que li venen grans. Amb l'establiment d'una societat al marge de la societat (i insistisc, a cinc minuts del centre de Copenhague) hi hagueren èpoques en les que la societat els tractà de càncer, els polis entraren a lo hunos i, pitjor encara, tot aquell que volia fer alguna cosa il·legal anava allà ja que les col·lectivitats sempre han segut molt poc actives a l'hora de podar els elements no participatius (quanta gent pregunta en classe encara que tinga un dubte? pos ja està... que una classe no és una col·lectivitat?, ¿i què és sino?)...

El resultat a llarg plaç fou un tens consentiment per part de l'administració (a més, disputes entre el govern local i nacional beneficiaren a Christiania) i una utopia que ha anat aterrant a un sòl realista i, alhora, envejable. Al poc de començar l'aventura, acordaren pagar un cànon per l'aigua i la llum. Durant molt de temps fou un mercat obert de hachís, i ocult de drogues més dures. Estes, oficialment no consentides, però tampoc massa perseguides. També hi hagueren problemes amb rinyes entre bandes que, curiosament no eren de Christiania, però se citaven allí per la falta de policia.
Avui dia, Christiania no és altra cosa que una comunitat no regida per ningú, sino per tots, amb assemblees per a decidir-ho tot, tot. Hi ha moltes tendetes de manualitats. Hi ha restaurants, tots vegetarians, uns puestos on venen menjar (també no vegetarià) a preu de supermercat (i, per una vegada, no pagar el 24% de IVA alegra) i un parell de galeries d'art. La venda de hachís es deixà de fer palesa en el 2004, però, qui vol, troba. Furtar propietats personals està prohibit i no hi ha policia però, la meva experiència és que en cap moment sents inseguretat i veus que hi ha gent que "està mirant". Dis-li policies, dis-li "els col·legues del barri"... Desconec quina serà la pena per furtar, deconec si tindràs dret a un juï just, però m'atreveria a imaginar que el tracte no serà el d'enfrontar-se a una lacra social, com tant passa en el sistema, digue'm-ne, normal.

La pregunta que se'ns ve a la ment és, avui dia seria possible que tota esta roda haguera començat? ¿Seria possible que els meus amics i jo, i quaranta col·legues més, tiràrem una pared i ocuparem, per exemple, el solar dels jesuïtes al costat del Jardí Botànic? Ja us ho avance: no. Per què? La resposta més sòlida que se m'acut és "perquè vivim bé". Probablement molts, lo primer que haureu pensat és "vale, ocupem el solar del jesuïtes, però lo primer és ficar el router amb wifi, eh?". La societat en la que vivim ens ha templat tant, que pensem que estem fets per a la societat de la connexió i la calefacció, i no a l'inrevés. Nasquérem, ja, burgesos. Podent parlar en estes tertúlies de cafè que són els blogs després de venir de treballar i abans de fer-nos el sopar, som endormiscadament feliços... Per això ens sorprén tant, des del punt de vista dels plantejaments, la primera lectura de "V de Vendetta", o les idees filoanarquistes del "El Club de la Lucha". Per això se'ns acut un "anda!" quan escoltem al protagonista de l'obra d'Alan Moore dir "els governs deurien de tenir por dels governats, no al revés"...
Escuses tot? I tant, una vegada t'has desacostumat als soporífers plaers de la nostra societat, la vida fora de les nostres costums no és taaaaant dura.

El pas del hikikomori al món exterior és algo que mai farà volent, d'ahí que una hòstia a temps és el millor remei per a llevar tonteries del cap. No és eixir "per a patir", és contrastar, comparar, i elegir. Però una elecció és "entre dos o més coses", com deia Matthew Broderick en aquella peli.

I tornant a casa per la vesprada, no podia llevar-me del cap una conversa que vaig tenir amb Dani fa uns anys, quan estàvem immersos en estudis bulímics universitaris. Tot començà quan li vaig comentar una rondalla que havia llegit recentment. Desconec, avui dia, si la vaig llegir en un mail, en una web o en un dominical. La història és la següent:
Una platja tropical, mar blava, un home en els seus trenta anys, amb pell tostada i banyador envellit, sentat mirant el temps passar. Al seu costat es senta un altre home també en els trenta, camisa hawaiana i banyador novet, turista, si no era ja obvi. L'home que estava de vancances li pregunta a l'aborigen sobre una barqueta que té al costat.
-És la barca amb la que vaig a pescar.
-I pesca molt?
-Pesque lo que necessite per a dinar i sopar el dia.
-Bueno, però si pescara més, podria comprar-se una barca més gran i millor.
-I, ¿per què voldria jo una barca més gran i millor?
-Així podria pescar encar més, i vendre el gènere en el mercat.
-Aquí no hi ha mercat, sols la tenda.
-Millor encara, seria l'únic que tindria una pescateria amb peix fresc... en un parell d'anys calcule que podria comprar-se un segon vaixell i contractar a gent. En uns anys més, tindria tota una flota a les seves ordres i seria ric.
-Ja... -diu l'aborigen mirant-se'l-. I per a què voldria ser jo ric?
-Bueno, ser ric li permetria jubilar-se en una illa preciosa, tindre la seva barqueta i eixir a pescar tots els matins el menjar i el sopar.
-...

De ser l'home local li haguera preguntat si el tipo era tonto... Siga com siga, Dani, en la seva mentalitat de bon economista en seguida veié on faltava pintura en el gran llenç.
-Home, la història té un fallo, ¿què passa si el pescador es fica malalt un dia?
-Aleshores, eixe dia no menja... -li vaig contestar.
I vam riure, però pense que la història es quedà en alguna circumvolució cerebral i ix d'ahí de tant en tant per a saludar-me. La rondalla em semblava molt similar al capítol en el que Siddharta compara la seva recerca a l'aparença de recerca de Gotama i la seva colla...
Tant imbuïts estem en "fer el camí", o en "fer un camí", que no sabem veure a qui ja ha aplegat on nosaltres volem aplegar. Pot ser que el camí siga important, però és lo únic? ¿Qui som nosaltres per a jutjar si els altres camins són menys vàlids?
De vegades la vida pot ser algo més que vendre la Play 2 per a comprarte la Play 3; ojo amb l'edat que tens i juntat pronte amb una persona amb la que pugues pagar la hipòteca de forma còmoda; compra, ràpid, compra ixe cotxe nou que tanta poca falta te fa; paga una mensualitat per a ficar-te la cara pintada i amb una bufanda i ser, durant tots els diumenges de l'any, un més entre molts...

Encara que sols fos per plantejar una hipòtesi alternativa de vida, done l'experiència de Christiania per bona. I és que on tots pensen el mateix, al final ningú acaba pensant res...

mar adentro

esta vesprada, en tornar de la Universitat, he deixat trastos en casa i m'he anat a donar una volta per la platja. pot ser que visca lluny de la Universitat, però, per altra banda, estic a 100 metres escassos de la platja.
estava tranquilament sentat en les roques, sentint les ones trencar a tres metres de mi, la mar estava en calma, alguns piragüistes estaven tornant al port esportiu, el sol corria cap a l'horitzó, ...
i, de repent, com en els millors esquetxs dels Monty Python, apareix, creuant el carrer del passeig marítim, un pare i una xiqueta, ella amb barnús rosa, ell amb barnús blanc. apleguen a la platja, la petita d'uns 50 metres de llarg, pugen al moll (mira que ni esta paraula, ni la traducció castellana, muelle, embarcadero, té les connotacions peliculeres de la paraula en anglès, pier), caminen els 10 metres del moll, es lleven els barnussos, baixen les escaletes de metal... i es tiren a la mar...

valga a dir que estos dies estan sent extranyament secs i templats, dies de 12-16 graus, cèl blau clar, de vegades passa algun nuvolet que deixa la seva dosi de pluja i se'n va. aixina i tot, ponent-se el Sol, en la platja, 19h30, la temperatura no rebassaria els 15 graus. jo anava amb una jaqueteta i no es que siga una persona massa fredolica...

bueno, dos minutets després, la família feliç ix de l'aigua, es seca, es tornen a ficar els barnussos i s'encaminen a creuar el carrer cap als xalets dels voltants...

mentrestant, m'he plantejat anar a parlar amb ells i preguntar
- està bona l'aigua?
- divina -me contesta el pare-. no hi ha res com un bany a 10 graus just abans de sopar.
- ja... pel reuma?
- no, no, per les ganes de menjar que t'entren després...
- amh... ja...
- què? no t'abelleix?
- no, no... a més, no necessite tenir més ganes per a sopar més... -i hem rigut...

pero, no, al contrari, mentre la parella s'allunyava cap al pas de peatons, m'he dirigit al moll, he caminat els deu metres de madera, madera on encara restaven les petjades de la xiqueta com a record de l'excentricitat, he baixat per la mateixa escala que havien usat els dos i, des de l'escaló des del qual el pare s'havia pegat l'escabuçó, m'he apropat a l'aigua comprovant que, efectivament, l'aigua estava a temperatura que convertia el bany en bany medicinal...

amb el sol ponent-se darrere de les cases, amb un vent del nord alçant-se, m'he arronsat en la jaqueteta, buscant calor, buscant les ganes que em feren enfundar-me en un banyador slip i ficar-me en una mar gelada i plena d'algues, i nadar cap a la costa sueca... com no he trobat eixes ganes, m'he conveçut que la millor manera d'honrar la memòria de la conversa era fer-me un sopar frugal amb arenque, lletuga i raïm del Peloponès...

Walk in the freakness: el Reno Renardo

la versió cañí del anterior post de esta sèrie. els falta per aplegar als mestres de les antípodes, però van per bon camí...

per començar, la seva web és freak, però no sublima frikisme com la de Tripod.
ací teniu la seva carta de presentació



sobre este tema, trobe que vaig rebre fa anys un mail en cadena de similar temàtica, fa menys va haver un anunci de Coca-Cola i, ara, este videoclip. a vegades pense en qui comença estes coses i com ho fa. i si pensen en fins on aplegaran les coses quan les fan, les intencions de les mateixes, les pretensions... i tot açò em du a pensar en Val i Peter Wiggin. la qual cosa, a la seva vegada, em du a ser humil, molt humil...

tornant a este grup, trobe que el seu gran èxit deu de ser este...


home, per a ser sincers, com a versió, està molt xula...

i per a acabar de quadrar el frikisme del grup, una sobre ordenadors...



el dia que penses que sigues moooooolt friki, no hi ha res com donar-se una volta per internet...

mira tu què cosa...

mira tu per on, per una vegada, eixa àrea tan potencialment polèmica com és la psicobiologia ha segut tractada amb deferència, precisió i profesionalitat per un periodista científic... i quan mires l'autor, tot prén sentit...

quantes vegades m'hagués agradat llegir a un periòdic lo de...

Las meras correlaciones estadísticas no implican por fuerza una relación causal.

que algú, digues-li Deu, digues-li energia, guarde a Javier Sampedro en pau i salut...

per altra banda, l'article del Science no té desperdici... ai, si els conservadors (digues-li demòcrates liberals, digues-li neo-cons, digues-li nou rics polítics) llegiren ciència!! però probablement la denostarien com a activitat poc prolífica econòmicament...

la meva petita casa danesa en Vedbaek

bueno, ja porte uns dies per este terres i ja toca fer una presentació d'on estic i com estic. volia agenciar-me una càmera de fotos barata per ensenyar-vos'ho, però "barat" i "Dinamarca" son paraules que sols podrien anar en una frase mitjançades per una negació.
com ja us deia, visc a uns 11km del campus universitari, en un poblet que es diu Vedbaek. és un poble molt menut, 4 carrers, però en estar en la platja, les files de chalets donen continuïtat a la carretera juntant els diferents poblets desde Copenhague fins al nord.

Ver mapa más grande

la zona és, supossadament, de les més cares dels voltants de Copenhague, i això també la fa de les més cares de Dinamarca. és una zona molt, molt, tranquila perfecta per a parelles amb xiquets, parelles majors, persones que viuen soles, ... de fet, sols hi ha un hotel, en front del port esportiu, que es diu "Hotel Marina" (també s'esmeraren amb el nom...).

per la Wikipedia, aprenc que la selecció danesa de futbol es sol entrenar en els camps que hi ha a l'altra banda de les vies del tren, així com que hi ha unes restes mesolítiques al nord del poble. les miraré de trobar... ah, i també era el lloc on estava localitzat l'Alt Comandament del Exèrcit danés, desde 1973 fins 2006...

lo que sí he tingut temps de disfrutar és del bosc que s'estén entre el meu poble fins gairebé Copenhague. pel que he llegit, és molt famós per a que la gent passetge els caps de setmana i era una antiga reserva de cacera reial. avui dia la part nord, on vaig passetjar jo, és un parc públic i la sud, pel que m'han dit, és una reserva de cèrvols. això es mereix una visita!

la meva caseta és un chaletet d'una planta, amb jardí frontal i un darrere la caseta. en la planta inferior hi ha una petita cuina d'ús comú i un menjador on fa vida la meva casera. la cuina té de tot, menys microones... una pena, sí...

en el pis de dalt estan les habitacions, una "de matrimoni" per a la casera i altres dos, ocupades per espanyols. la meva habitació està mig engolfada i tindrà uns 10 metres quadrats. a l'altre xic li ha tocat l'habitació menuda, però allí té pileta, que jo no tinc...

l'ama de la casa és una dona separada d'uns seixanta anys, ex-ballerina de ballet que, pel que veig, està montant unes classes de dansa clàssica per a xiquets. és conversadora, ha vist mon i està orgullosa d'haverlo vist. moltes vegades argumenta per ortologia als llocs que ha estat, contrastant a este país. una nit, mentre m'estava fent el sopar, em digué que l'estiu que ve ho anava a vendre tot, tot, i se n'anava a viure al Marroc, que li agradava molt... que estava farta de pagar impostos, de deixar-se una fortuna en frutes i verdures... que se n'anava... vaig sentir que ho deia no per a informar-me d'una situació que m'interessava relativament poc (i menys de tot, tenint jo fam), sino com a teràpia d'autoconvenciment. pot ser que sentia que portava vivint massa anys a Dinamarca, però ací és on tenia els seus dos fills. i és que cremar els vaixells sense remordiments està a l'abast de poques persones...

l'altre company de casa és Alberto, un enginyer industrial de Saragossa que ha vingut amb sis messos de beca d'Erasmus. la veritat, he parlat poc amb ell ja que coincidim poc: ell moltes nits es queda en cases d'amics prop del campus o ve amb els trens nocturns quan jo estic de cara al portàtil... de totes maneres, les vegades que he parlat amb ell, m'ha semblat un xic sà, un bon tio. una nit vaig eixir amb ell i la resta d'Erasmus espanyol de la DTU i m'ho vaig passar bé. fou un pas més en el camí de retrobada de sensacions que vaig començar fa un temps. bé, espere que la cosa amb Alberto vaja bé, perquè probablement l'use de vàlvula de pressió del lab i el treball...

este és el lloc on visc i la gent amb qui compartisc sostre. per la meva banda, em trobe amb la sensació d'haver passat per una porta de despresurització: adaptant-me a les noves condicions, tirant en falta certes coses del dia a dia. còmode en la distànca, així i tot.

m'he trobat comparant esta experiència a la de Uppsala, detall per detall. no em sorprén, la ment funciona per comparacions, però veig que son dos estades força diferents. aquella me la vaig plantejar com un internament en una UVI emocional, mental, anímica diria inclús... esta és molt diferent. en esta vull patir, i dic patir, un període de pressió, de treball, un camí d'esforç amb un final gratificant, vull tornar al camí de santiago i veure-li altra vegada la cara a la catedral gòtica...

Esquerra a dreta, Dani, Roberto, Morón, jo i l'encarregada d'un hostal del Camí Francés
que ens adoptà en aquell estiu tant llunyà i alhora tant proper

alçant-me un diumenge de matí...

i com ja vé sent habitual, Enric González, a ritme de Quique González, marcant-me el pas del diumenge...


si algun dia pretenc viure de lo que escric, vindrà Enric, en somnis a dir-me allò de "pa'cer mierda..."

i, si no, llegiu lo que publicava en octubre del 2005: los defensas de campo dei fiori , via Superga. excel·lent lectura per a un diumenge ensolejat...

Walk in the freakness: Tripod

lo del carinyo i Austràlia m'ha recordat una cançó que em van descobrir fa un temps, tal vegada dos anys i mig. és d'un grup que es deia Tripod. deprés d'un poc de recerca, l'he trobada...




jo vaig veure un directe, este és un videoclip... està amb subtítols en castellà... i no perdreu el temps prement el play... ja en el 2006 el classificaren com a l'himne d'una generació...

estava clar que el grup no es prenia en sèrio a si mateixa, però volent saber si el grup este era en plan Gigatron ("és el nostre pati d'escola, fem un disc i ens anem a casa") o en plan El cuarteto de Nos ("ja que volem viure d'açò, anem a divertir-nos"), he buscat un poc més i m'he trobat amb un grup que és pren en serio la seva música i actuacions, vamos, que pretén viure d'elles, i no té por de presentar en cançons certes tribulacions quotidianes... i molt, molt personals...

ací un amant de la cultura nipona reflexiona sobre ella... fixeu-vos en les reminiscències al Space Oddity...



i ací, després que el govern australià restringira les lleis d'immigració, un pare es sincera amb la seva filla...



i per acabar, el puto número uno, malauradament no està traduit al castellà, però, encara que siga per entendre paraules soltes, paga la pena....




bueno, si no n'haveu tingut prou, us recomane la cançó de la tia bona en la tenda de còmics (amb videoclip), la cançó del vaixell pirata (meravellosa referència a Watchmen)...
i la seva web, que no té pèrdua: freaks fins la mèdul·la...

pd: ben pensat, em sembla que és una mescla de Tricicle i El cuartetode Nos, no?

Finestra v0.7

Temps feia que no passava per esta estació.

Em deixe anar,
esquivant dubtes raonables,
el cor buscant apostar
lo que el cap oblidà fa temps...

Ma mare sempre m'ho digué,
de temps en temps,
les inversions sols son fruites-trampa...

Temps,
eixe recurs subjectiu...
Temps,
una altra fruita-trampa.

Finestra v0.6

Un revolt al camí m'ha dit,
"saps que estàs fent el camí que volies,
aprofita-te'n"...

Somric,
com el nen que somriu
aplegada l'hora del pati...

I, per un moment,
la costera no s'ha fet tan amunt.

pot un biòleg molecular somiar sobre Física de partícules?

la Física mai fou una assignatura que em llevara la son... temps després vaig haver d'admetre que els físics no sols servien per compensar el ratio de xics/xiques en els sopars de Biologia...
Així i tot, de tots els camps de la Física que poden haver, sempre vaig pensar que la Física de partícules era dels més avorrits (tal vegada el segon més avorrit, després de l'Astrofísica)...

i així ens trobem avui, vius dirien alguns amants de lo apocalíptic, quan algú a encés un botó roig al LHC... Álvaro, de la Cárcel de Papel, com a bon físic, se n'ha fet ressò, PHD comics escomençà fa uns dies una serie sobre el tema, ... i Javier Sampedro, biòleg molecular que feu la tesis en gens homeòtics, amb un Science i una estada post-doctoral al Cavendish Lab de la Universitat de Cambridge, reconvertit en un dels periodistes científics de El País, ha escrit un article molt fàcil de llegir...

pd: ara és quan els físics que llegeixen açò ens comenten els deu errors imperdonables que ha fet Javier... ei, si parlara de biologia molecular m'encarregaria jo...

actualització: arrel del LHC, excel·lent (altre) article de divulgació de Álvaro de Rújula sobre el tema del buit (i la masa) en la Física

la reflexió que ve

llegesc en El Pais, sobre la compra del Manchester City per la Família real de Abu Dhabi:

Si a los aficionados del Betis, el segundo club de la tercera ciudad
española -como lo ha sido el Manchester City en Inglaterra-, les ofreciera un
jeque árabe la opción de fichar a Cristiano y a Messi, de dejar al Sevilla, al
Madrid y al Barcelona en la sombra y pretender seriamente a ganar la Copa de
Europa, tal es la naturaleza humana -o, al menos, la naturaleza del aficionado
de fútbol- que muy pocos dirían "muchas gracias, pero no".

i, en el futur, ¿si els accionistes del Valencia (o del Santander) digueren que no a un gran inversor es quedarien enrere en la carrera dels productes? ¿es quedarien enrrere Barça, Madrid i Athletic per ser clubs? ¿valdria la pena pagar per veure productes? ¿d'això també en té culpa Florentino Pérez? al cap i a la fi, sols és multiplicar a Dmitry Piterman per deu, cent o mil...

primeres impressions daneses

passats ja uns dies des que vaig aterrar, encara en la fase introductòria de la supervivència, tinc algo de temps per pensar en pensar i per escriure...

comencem pel principi, estic vivint en Vedbæk, localitat a 10 km de la universitat on curraré i a 25 km del centre de Copenague. és un poble de chalets, casetes i mansions. i no és ironia, és supossa que és una de les regions més cares de tota Dinamarca. els Hyundai de les casetes s'alternen amb pocs Rolls-Royce, alguns Porsche Cayenne i molts Mercedes... la caseta on estic es sembla molt a la de Uppsala, la veritat, si bé és un poc més petita. visc amb una dona en els seus seixanta, exballerina de ballet que es guanya la vida donant classes de ballet (però no en sa casa). es dóna prou importància a si mateixa o, al menys, al seu passat, però no aplega al punt de cretinisme. és bona conversadora, no agobia i menja frutes i verdures ecològiques... no sé ben bé per què, eixe fou un detall que no em sorprengué; com si, d'alguna manera, haguera esperat alguna mania en algun aspecte cotidià...

i això em dóna peu a comentar lo següent: Dinamarca és un país mooooooolt car.
congelats i menjar tractat d'alguna manera (conserva, semiconserva, marinat, escabetxe) es poden conseguir a preu raonables. raonablement per dalt del preu d'Espanya, però es pot sobreviure amb ells. manduca fresca, ja siga carn, fruta o verdura és molt cara. obvie el peix fresc perquè tant eixe producte com les frutes i verdures d'importació (o ecològiques) són productes de luxe... no vull ni imaginar lo que paga la meva casera al mes per les (micro)ensalades que es fa... de fet, un dels seus temes favorits és queixar-se amargament de lo car que està tot i de lo molt que paga al cap de l'any en impostos. li deia jo que algun benefici tindria el "socialisme escandinau" i me deia que ella no el veia en cap lloc, que un dels temes que el govern més promou, la bona educació global, s'havia capgirat en un sistema en que la gent veu que va a la universitat sense haver d'esforçar-se...
això em feu pensar en un parell de converses que he tingut sobre este tema. i trobe que la gent confon el "esforçar-se econòmicament" amb el "esforçar-se acadèmicament". pots ser un bon estudiant i no tenir un clau i vice-versa. no veig cap tipus de relació entre eixos dos eixos... no veig malament el fer gasto social (despilfarro, dirien alguns) en beques. sí veig malament que no hi haja cap mitjà de control de que ixe gasto s'haja gastat adientment. un exemple acceptable: si no recorde malament, en les beques del MEC als estudiants d'universitat se'ls obliga a aprovar el 30% dels crèdits matriculats. així i tot, jo pujaria el percentatge al 70%. ídem per a les beques de tesi, que la prova de mèrits siga realment una prova de mèrits, no un tràmit.
que hi ha gent que enganya amb la declaració del irpf? bueno, preferisc tenir falsos positius que falsos negatius. vamos que preferesc tenir que tragar-me Catwoman o Daredevil si els productors van a recolzar pelis basades en còmics...

canviem d'epígraf: la vida al lab. m'he trobat molt agust en lo poc que he vist del meu cap (temporal, però cap) i de la seva gent. el dimecres que vaig arribar em convidaren a sopar a un japo (força bò). estiguérem el meu jefe hindú (Kiran), la seva companya/novia/jo-qué-sé portuguesa (Ana Paula), una estudiant de doctorat portuguesa (Rita) i jo i la conversa fou molt interessant i es parlà de tot menys curro (no tocava). per la vesprada del dijous vaig apropar-me a la universitat. allí ja vaig parlar amb Kiran sobre el "què" del projecte i el "com", parlàrem sincerament els dos sobre què esperàvem de la estancia i no ens amagàrem cap "sí, però...". més endavant aniré desgranant de què va el meu curro, però la veritat és que estic molt content de la pinta que té i si ho acabem pot quedar algo molt, molt xulo... el divendres fou la presentació en societat a tot el centre, que son unes 80 persones en total, en un esmorzar, en el qual hi havia unes 30, que tenen tots els divendres de matí abans del seminari de centre. estos esmorzars són molt curiosos i interessants: companys de treball parlant, en anglès, sobre la última escapada amb la parella a tal o qual lloc. són la classe de coses que es poden fer quan hi ha un grupet de persones que no es duen especialment malament entre ells (inclús alguns poden ser amics, i tot) i quan tens un percentatge prou alt de gent forànea, la qual cosa obliga a parlar en anglès. és algo que en espanya huaríem d'aprendre a fer...
curiós fou també el coneixement d'un microbiòleg espanyol, Manolo, que havia estat al IATA de Burjassot just este any passat i coneixia, molt de passada, a Marieta.
- sí, me dijo Rita que venías de la Politécnica. yo estuve en la "de Valencia", vamos en la otra...
- bueno, yo estudié allí
- amh, ¿también tienen ingenierias?
- ¿cómo? no, no, soy biólogo...
- ¿biólogo? otia, ¿y haces modelos? joder, me quito el sombrero...
- bueno, no es para tanto...
- calla, calla, pues me alegro, tio, y encima vienes con Kiran que es un crack en eso...
- sí, voy a ver si se me pega algo...
- claro que sí, ya has dado el paso importante que es trabajar en eso, ahora ya...

un bon tipo...
en fi, com podeu veure, estic en la fase d'adaptació i encara m'enlluernen moltes coses, ja aplegarà la fase d'aceptació de matissos i normalitzarem les vivències...
hui, per exemple, m'ha enlluernat un tendre article de Javier Cercas... en veu baixa, pausada, va obrint l'armadura, poc a poc, va llevant el paper regal del paquet ple d'emocions, de sentiments... sniff...

aterriza que no es poco

aterrat. trobada la casa. buidada la maleta.
connexió internet establerta, encara que precària.
company connegut, amb un poc de sort és una porta oberta a una vida a la que torne com una pleamar...

siesteta? ja! dutxa i sopar amb el jefe...
i m'alegre de que el temps es contraga, i les onades vinguen totes de cop...

nervis? i tant... qui ho negue està sent un inconscient...