a mig camí d'anar, a mig camí de tornar...

sembla que s'haja fet la inferència relacionant la falta de publicacions amb l'augment de treball que haja pogut patir, i és ben cert. des que vaig tornar de la conferència porte unes setmanes apretant l'accelerador fins que el meu peu s'em dorm de la pressió...
m'alce a una hora que és pronte per a mi, i que és tard per als aborígens, i fins que no es fa l'hora de berenar no me menege del campus, lo que ve a ser tres o quatre hores després de que el meu company de despatx se'n vaja, puntualment, a les 16h... curiós el ritme de vida d'esta gent, retrassat en tres-quatre hores al que conec. a les 21h passen els mateixos bussos que en València a mitjanit... l'únic problema que estic tenint és que la falta de conservants fa que hages de comprar amb molta freqüència, i els supermercats tanquen a les 19h... ai, si Mercadona obriguera ací, arrasaria...

tornem a la feina. encara no us he contat per quina de les raons que podrien semblar excusses me n'he vingut ací dalt. no era per apetència de la pluja, ni per a acabar amb un obscur ritual pagà escomençat en Uppsala fa any i mig. i sap la Divina Providència que no és per les rubies.

formalment, vaig venir a Dinamarca a aprendre. és senzill: este grup porta uns deu anys fent lo que nosaltres començàrem a fer fa dos anys. tenen coneixement i ferramentes de les quals m'estic empapant. des del punt de vista del grup, eixe aprenentatge no és una càndida ajuda a un país en vies de desenvolupar-se (ai, no, que ara som la vuitena economia mundial...). de normal, ells s'aprofitarien de que tenen a algú currant de franc durant uns messos. en el present cas, és un poc especial, ja que estic fent el meu projecte i no estic en la bancada, sino en un ordenata; trobe que el seu benefici és més subtil: estan generant nodes de treballs que abans no tenien.
este és un grup molt nou (en la pràctica des de les Pasqües de 2007) que germinà després que el que havia segut el catedràtic i jefe de l'Institut se n'anara a Suècia a fundar un departament allí. com podreu comprendre, les relacions de poder i proteccions que hi havien abans es desferen. en eixe ambient, un professor indi en la trentena apenes estrenada, una persona molt propera al ex-jefe, decidí començar a anar per lliure i, amb l'ajuda d'un altre catedràtic amb el que ja col.laborava, decidí fer el seu propi grup. ara mateixa el grup com a tal son dos estudiants de doctorat, un post-doctoral i ell com a professor associat.
ja aplegue al punt en el que jo entre en la història... Kiran, este profe, està en una època que es coneix en ciència com una de les més fèrtils. està àvid de generar noves relacions amb gent que li puga aportar alguna cosa, en part per reivindicar-se davant els demés professors danessos (la gran majoria), en part perquè li agrada i és algo que fa molt bé, en part perquè vol establir-se com a professor "definitiu". ací les places de professor no son "per a sempre" a excepció dels catedràtics i dels professors de plantilla...
d'ahí que a Kiran li interesse rebre estudiants d'altres grups.

per la meva part, és ben fàcil d'entendre. nosaltres teníem un model de cent-vint-i-poques equacions que descrivia el nucli del metabolisme del carboni en la cianobactèria Synechocystis, i volíem tenir el model de tot l'organisme, que deuria estar per l'ordre del miler d'equacions. equacions que haurien d'estar prou ben fetes com per a que, en conjunt, pogueren simular el comportament del metabolisme d'eixa bactèria. és una espècie de bactèria virtual, sí.
Kiran havia treballat amb reconstruccions metabòliques (juntar totes les equacions i que quadren) i amb els anàlisis que se li poden aplicar una vegada la xarxa ja està feta.

i avui, passant per l'equador de la meva estància, tinc un esboç de la xarxa: 978 reaccions que tinc prou confiança en que estiguen en l'organisme. (i és que, en este camp, hi ha molt de soroll i dades errònies, moltes bases de dades no estan curades com deurien...) la setmana vinent començarem amb les simulacions (a veure si eixe conjunt de reaccions li dona al bitxo per a crèixer o cal afegir alguna que se'ns haja passat). i espere que me done temps per a fer els anàlisi de la xarxa abans de que vinga el Pare Nadal amb un article (o dos) de regal!
com veieu, el ritme ha segut alt, però no pararà fins Nadal. però intentaré passar-me per ací més sovint de lo que m'he passat.

per sort, en èpoques de compressió i estrés me busque alguns elements (ganxos, pessos; cadascú usa una nomenclatura diferent) en els que penjar-me per a no perdre el cap. de vegades és alguna persona, de vegades és algun llibre (fou dolorós, però necessari tornar a "El retorno de los brujos" en Uppsala), però en este cas està sent música. ni especialment bona, ni especialment trascendent, sols música alegre. una me la descobrí una amiga que es sol passar per ací, encara que no comente, i l'altra l'he descoberta gràcies a la ràdio web...

-----

hale, disfruteu de Helloween (ai, no, de la Nit de Tots els Sants...)... jijijijiji

to sunrise... and back (volume 2)

la nit del Diumenge fou la última que recorde tranquila i en un llit...
acabàvem l'anterior capítol parlant que no m'extendria sobre el tema del iPhone i no ho faré, però és un assumpte que em tingué ocupat part del matí del Dilluns dia 6 d'Octubre, desdejunant pronte, i dispossat a patejar-me el centre ciutat, fins que havia quedat amb els jefes en el Poli per a una reunió per a ficar-nos al dia dels mutuus avanços que havíem fet. vaig pensar en menjar algo just abans de la reunió, però no pogué ser. la reunió s'acabà justet a l'hora en que havíem de pillar el bus per a anar al tren cap a Madrid, que eixia a l'hora de dinar. i Murphy ens ficà a prova, altra vegada: en eixir del Poli, Emilio s'adonà que els posters s'havien quedat al despatx... no pillàrem el bus que tocava, sino el següent. el viatge en el bus me'l passí calculant si aplegàvem o no al tren. i si, en perdre el tren, el següent que eixia dos hores després ens permetia pillar l'avió o no... reflexions per a alçar un mort, escolteu...
botàrem del bus (és literal) a dos cent-metres de l'estació de trens. en el trajecte, l'únic pensament racional que viag tenir fou veure una tenda d'informàtica i pensar "hostia, ací estava Ludómanos, sniff". la resta fou "corre, corre, de pressa, de pressa"... entràrem en l'estació del Nord i el tren encara estava... i estava parat... em vaig relaxar quan em van ticar el bitllet just quan el rellotge marcava l'hora de partida... pujàrem al tren quan este estava partint de l'estació (i continúa sent literal)... deu minuts després estàvem en el vagó restaurant intentant menjar algo potable... i jo no m'havia alimentat des de les 8 del matí... bufff...

aplegàrem a Madrid amb temps de sobra per fer la connexió amb Barajas i estar vaguejant i xerrant per la terminal 1... el primer vol durava unes 8 horetes i eixia a les 22.00. l'aerolínea era Qatar Airways. no teníem referències seves, però si havien de transportar a la gent en pasta de Qatar, mal servei no havien de donar... efectivament, a banda de la manta i el coixí de rigor, ens donaren una bolseta amb la màscara d'ulls, uns peücs, un raspall de dents amb dentífric i els auriculars... per moments, em recordà a Malaisia Airlines, a la que tant entronada la tinc... l'atenció estigué molt bé i l'oferta del menjar estigué a l'altura de la resta. a este pas, Air France, British Airways i Iberia es van a quedar com aquell aristòcrata que denosta a la burguesia nou vinguda sense, en el fons, entendre el canvi de pensament que impliquen...

aplegàrem a Doha, capital del regne de Qatar, enmig del dessert, a les sis del matí. el pròxim avió eixia a mitjanit. ens costà vint euros el dia en el patí de Qatar. necessitàvem un mitjà de transport. busos no se'n veia enlloc. i després de preguntar pels taxis i pel lloguer de cotxes, ens costava lo mateix un Honda Accord que quatre viatges en taxi... ja veieu, país en que sobra la pasta, té sous alts i preus de propietats (i possessions) barates... la decisió estava pressa...

los coches modernos me parecen maquinillas de afeitar -Marv
l'únic temor que tenia era que ens clavàrem en un mar de cotxes pitant per totes bandes com Bombay o, pitjor, El Cairo, però pel que havia vist en la porta de l'aeroport, la gent ni pitava ni feia el boig al volant. i no m'enganyava.
no obstant, vaig tenir un poc de problema en acomodar-me al canvi automàtic. en quan em vaig mentalitzar de que portava un "coche de choque" o que estava en el Gran Turismo, vaig anar força còmode... bueno, fins a que el cansaci aparegué per la vesprada i li vaig pegar un parell de sustos a Emilio apretant el que jo pensava que era l'embrague i no era altra cosa que el fre... lo que tenen els automatismes...

en quant a Doha, la xica d'informació de l'aeroport ens avisà abans d'eixir que no hi havia massa per veure. la platja, el port, el passeig marítim, el barri financer i centre comercials, ens garabatejà en un full...
secretament, esperava que la tipa estiguera cansada de sa casa i no vullguera veure el que tenia davant els ulls. però la xica tenia part de raó, vaig tenir una sensació d'estar enmig d'una Disneylandia encara constrüint-se. Doha a mig fer. ple d'obres, d'andamis, de gent (extrangera) treballant... com si fos Las Vegas: ací el casino dels gratacels, ací el de les mesquites, … tot en obres, i tot construït sobre un dessert de pedres blanques i pols que impedeix veure la distància.

vista del barri financer de Doha, a la dreta el Sheraton

País dividit en dos classes: treballadors de caire hindú i filipino, per tot arreu, caminant amb el cap baix i àrabs amb dishdashes o thawb blancs nuclears (les galabeyes típiques de la Península Aràbiga) i tagiyah (mocadors) blancs també, lluïnt ulleres a la última moda i mòbils que ja m’agradaria que estigueren al meu abast. també, en un centre comercial, veièrem gent local vestida "a la europea", però era molt minoritària...

anàrem a una illa artificial que estaven construint en front de la costa que es deia The Pearl - Qatar. estiguérem passejant fins que ens avorrírem de suar i de que els segurates ens miraren com si estiguérem bojos... teníem la sensació de que estaven construint una gegant Benidorm sense tenir demanda. no es veien edificis per a guiris que vingueren ja, Doha semblava una ciutat més centrada en degustar la pasta que feia el petroli, vivia d'esquenes als turistes i semblava que amb iniciatives com aquesta vullgueren atraure un turisme ric i exigent... en tot cas, ja fos amb la Perla acabada o no, feia massa calor com per a passejar per carrers que estaven massa blancs per al meu gust...


parlant del centre comercial, degut a la calor i a la humitat ens refugiàrem durant unes hores en un. allí dinàrem un pollastre que estava per xuclar-se els dits i aplegada l'hora de fer-nos un cafè mirant tendes 100% occidentals, ens encaminàrem al Starbucks. allí veierem a un parell de tipos vestits de blanc fumant en la "terrasseta" de la cafeteria. ens extranyà ja que estava prohibit en tot el centre comercial. molt enducadament, després de demanr els cafès, inquirírem a la xica de la barra.
-oh, està prohibit, sí...
-és que em vist a una parella de persones allí...
-sí, efectivament, i els ho diem quan ho veiem, però ens contesten que ho fan al seu propi risc, que no ens preocupem...
-amh, i no està penat?
-i tant, en 500 rials, però, d'alguna manera, prefereixen pagar-ho...
anant a sentar-nos, estàvem patidifusos... els tipos estos preferien pagar una multa de 100 euros a deixar de fumar...
-és lo que té que els sobre la pasta -intentava explicar-se Emilio.


passà el temps i en el Starbucks es congregà
una colla de la gent amb dishdashes blanques

el tema després tornà a estar damunt la taula, generalitzant-lo. recordàrem que els de la casa de lloguer ens advertien de que respectàrem les senyals de velocitats i els semàfors, per què "són molt estrictes ficant multes". però de què serveixen normes estrictes si al qui les trenca no li importa pagar la multa? abandonada la butxaca, quina és la naturalesa de les sancions del poder? sols quedava el caciquicisme: a la enèsima que el poli pillava al tio botant-se el semàfor en roig, no li feia pagar la multa, sino que se n'anava a son pare a comentar-li-ho... i l'assumpte quedava en casa. en una societat tant jerarquitzada, era normal que el poder es basara, únicament, en esta jerarquia tan familiar...
-bueno, com en Espanya fa 50 anys...
-po'zi...

a pessar del que ens digué la xica d'informació de l'aeroport, ens passàrem la vesprada anant d'ací allà en el cotxe (Doha té apenes 400.000 habitants sobre una superfície de 132 km2), fent algunes fotos i observant que Doha estava, efectivament, sobre un desert de terra blanca i que tot lo que fora verd ho era perquè estava regat continuament (mireu quina vista es tenia des de la terminal del aeroport; veieu algo verd?). veiérem barris residencials i barris residencials rics. vull dir que xaboles no en veierem, si bé no eixirem de la capital... en tinguérem prou amb les grandíssimes avingudes de la capital.

estiguérem veient el barri financer, amb gratacels envoltats d'andamis i luxosos hotels. Doha fa temps que intenta ser un centre financer important en la zona, en dura competició amb Dubai. i això implica que els promotors han de fer un esforç per a que el yuppie de turno es trobe com en sa casa: edificis alts, impersonals, forrats de cristalls i hotels amb noms famosos, hall grans i servei cinc estel·les... el servei no el poguérem contrastar, però ens quedàrem parats amb el hall del Sheraton...

qué bonic que és tenir diners, eh?

veiérem el campus internacional de Qatar. al contrari de construir una universitat de renom internacional (a l'estil de la Universitat al-Azhar d'El Cairo), l'emir de Qatar ficà pasta per a que diverses universitats del mon occidental obrigueren facultats en un campus internacional. així, universitats com la de Calgary, Texas A&M, Virginia, Carnegie Mellon i Northwestern han obert franquícia ací.
també veiérem una ciutat esportiva nova que després descobrirem que allotjà els 15ens Jocs Asiàtics en el 2006 i que haguera pogut ser el centre esportiu del Jocs Olímpics del 2016 si no hagueren quedat eliminats a la primera de canvi el darrer Juny en la pre-selecció...

finalment, férem un parell de fotos més a llocs que ens pareixien atractius i ens anàrem a sopar un bon tros de carn perquè encara ens quedaven set hores de vol fins a la Synthetic Biology 4.0.

mesquita que es pareixia extranyament a aquell llenç de Brueghel

un comiat per a Doha, per a que continue sent igual de tranquila!i un comiat per al cotxe, que es portà com un campió!

per cert teniu més fotos d'este viatge en esta galeria de Picasa

pròxima parada: Hong Kong


destinació: SB4.0 en HKUST

joventut japonesa i el problema que els ve al damunt...

mig horeta després de dinar, abans de tornar a bucejar-me en els plaers de les bases de dades, models i articles, trobe este reportatge en EP3: tribus urbanes nipones...
una pena que en l'edició digital no hi haja més que una foto. sort que les etiquetes de flickr s'usen amb saviesa...

sols puc dir una cosa, Deu meu... que la entropia els pille confessats... o, com digué un mestre: oh, Dios! gemelas japonesas vestidas de colegialas!

to sunrise... and back (volume 1)

ja he aplegat a casa, a la fi... la maleta mig desfeta, ja que acabar de desfer una maleta després d’un viatge és com acabar l’epíleg d’un llibre que t’ha agradat, que t’ho vols prendre amb temps...
comence ací la sèrie de la paràbola que m’ha portat a donar mitja volta al món, dos vegades en deu dies...
mira que m’agrada viatjar, mira que no em molesta l’aire de sala d’espera d’hospital enclavat en un centre comercial que tenen els aeroports d’avui dia, però hi ha hagut moments en este viatge, sobretot en la tornada, que haguera desitjat tenir l’entrenament de Son Goku, ja fos pel teletransport instantani o pel núvol kinton...
tot començava un dijous dia 2 d’Octubre per la vesprada, acabant un poster per a la conferència que era l’escusa de tot aquest marejol. la Synthetic Biology 4.0 tindria lloc a la Universitat de Ciència i Tecnologia de Hong Kong (HKUST en les sigles en anglès). eixa vesprada començà una dinàmica d’estrés que no acabà fins la primera xerrada de la conferència, el dijous de matí. una setmana de mirar el rellotge i accelerar el pas, de pensar “ai, ai” i de valorar alternatives si aplegàvem a destemps. al final, algo que era feina de tres, quatre hores (retocar un poster de Juny i poc més), es convertia en pujar un ppt amb la meva connexió tercermundista a les dos i mitja del matí (es que te fiques a retocar, i l’acabes fent quasi nou)... al matí següent, divendres dia 3, havia d’eixir a la una del migdia de ma casa...
divendres pel matí, m’alce a les 11h amb temps de sobra per a mirar el correu i pillar el tren, però els dits de Murphy son llargs i hàbils... vaig haver de contestar mails que necessitaven de paciència i dedicació per a dir el que volia dir, el to i els objectius (i trobar els adjunts necessaris que estaven, com sempre, a més de vuit clicks de distància)... i és tan fàcil trobar inspiració quan sents el “tic-tac” del rellotge... bueno, no em queixe, no aplegue a la mestria d’aquell que digué allò de “trabajo mejor bajo presión” però l’estrés no és algo que em paralitze... ademés vaig haver de comprovar que tenia, i reactivar, el compte de PayPal, ja que ens anaven a ingressar la beca del congrés per allí...
vaig perdre el tren que em permetia anar en relaxació a fer el check in, però, així i tot, vaig aplegar a temps al tren que era, realment, l’últim que em permetia aplegar a temps de l’embarcament... corrent per la terminal, clar. i qui pense que és fàcil còrrer amb un portàtil i una maleta de 25 kilos, que s’ho faça mirar...

ixe fou el preludi estressant d’un cap de setmana que anava a ser un reencontre (lo del redescobriment ho deixe per a quan torne en Reixos) de, diguem-ne, l’escena valenciana. fou un cap de setmana en els núvols. combinant temps d’esbarjo amb alegries, menjars en familia, menjars amb amics. menjar bo i en quantitat. i compres més o menys necessàries, tant encomandes com imprevistes (ja us he dit que Dinamarca era cara, no?).
em vaig descobrir allotjant la sensació de que poques coses havien canviat des de prinicipis de septembre. un de vegades pensa que això es roï, altres que no ho és tant. de totes formes, treure conclusions socioemocionoracionals (toma palabro!) havent estat unes quantes hores amb la gent sols és una porta oberta al columpi de la extrapol·lació...
amb tot, temps sobretot passat en familia i, a més, en bona companyia. per supossat, es trobava a faltar el carinyo, encara que la ferramenta adaptativa feia, i fa, la seva feina en Dinamarca... motiu de supervivència mental, diria jo... i qui no s’ho crega que confie en les relacions a distància, que confie...
com un cap de setmana dóna per a molt, també hi hagué temps per l’estrés. el dissabte de matí el que açò escriu es passà per una sèrie de tendes a per un iPhone. l'odisea es repetí el dilluns. com no vull recordar els sentiments d’odi d’eixos matins deixem-ho en que estic en Dinamarca sense iPhone, en que Telefónica cada vegada es supera en fer-ho pitjor i en que tota persona necessita d’un poc de sal irracional per a, de tant en tant, deixar d’avorrir-se...

pròxima parada: Doha

destinació: Hong Kong