tancat per reformes emocionals

els motius són obvis. i l'evidència de que porte dos messos sencers sense publicar és palmària...
no és que tanque definitivament, però tanque indefinidament. el temps i les ganes diran. de moment estic replantejant-me tantes coses que de vegades em dóna vèrtig.
durant molts anys vaig considerar que les ficcions a banda de divertir, servien com a situacions de les quals podia aprendre. he segut un paràsit d'experiències: dels amics, dels familiars, de les lliçons en classe i de les lliçons en el pati... i també dels llibres, dels còmics, de les pel·lícules i, sobretot, dels jocs de rol...
i tot això ara per ara em serveix per ben poc...
us presente dos cançons per a les que no calen explicacions: la primera és de Cat Stevens i es diu Father and son, i somric en veure que el Cat dels 70 em recorda molt al Joan dels 80; la segona és de Carla Bruni i es diu, La dernière minute.


Father
It's not time to make a change,
Just relax, take it easy.
You're still young, that's your fault,
There's so much you have to know.
Find a girl, settle down,
If you want you can marry.
Look at me, I am old, but I am happy.

I was once like you are now, and I know that it's not easy,
To be calm when you've found something going on.
But take your time, think a lot,
Why, think of everything you've got.
For you will still be here tomorrow, but your dreams may not.

Son
How can I try to explain, when I do he turns away again.
It's always been the same, same old story.
From the moment I could talk I was ordered to listen.
Now there's a way and I know that I have to go away.
I know I have to go.

Father
It's not time to make a change,
Just sit down, take it slowly.
You're still young, that's your fault,
There's so much you have to go through.
Find a girl, settle down,
If you want you can marry.
Look at me, I am old, but I am happy.
(son-- away away away, I know I have to
Make this decision alone - no)

Son
All the times that I cried, keeping all the things I knew inside,
Its hard, but its harder to ignore it.
If they were right, I'd agree, but it's them you know not me.
Now there's a way and I know that I have to go away.
I know I have to go.
(father-- stay stay stay, why must you go and
Make this decision alone?)




Quand j'aurais tout compris tout vécu d'ici bas,
Quand je serais si vieille que je n'voudrais plus d'moi,
Quand la peau de ma vie sera creusée route et de traces et de peines et de rires et de doutes,
alors je demanderais juste encore un minute.

Quand il n'y aura plus rien qui chavire et qui blesse,
Et quand même les chagrins auront l'air d'une caresse,
Quand je verrai ma mort juste au pied de mon lit
Que j'la varrai sourire de ma si petite vie
Je lui dirai "écoute laisse moi juste une minute"
Juste encore une minute,
juste encore une minute.
Pour me faire une beauté ou pour une cigarette
Juste encore une minute,
juste encore une minute.
Pour un dernier frisson ou pour un dernier geste
Juste encore une minute,
juste encore une minute.
Pour ranger les souv'nirs avant le grand hiver
Juste encore une minute,
Sans motif et sans but...

Puisque ma vie n'est rien alors je la veux toute,
Toute entière,tout à fait et dans toutes ses déroutes,
Puisque ma vie n'est rien alors j'en redemande,
je veux qu'on m'en rajoute,
Soixantes petites secondes pour ma dernière minute.


corolari: ara mateixa, sols me resta una sola referència que desvel·lar-vos
–No lo olvides, la puerta del enemigo está abajo.
Molo, Soup, Vlad, Dumper y Crazy Tom, todos se rieron. También se acordaban.
Y Ender se rió también. Era divertido. Los adultos tomándose todo tan en serio, y los niños jugando, jugando, creyéndoselo hasta que de repente los adultos iban demasiado lejos, ponían una prueba demasiado difícil, y los niños no veían el objeto del juego.
La voz de los muertos, Orson Scott Card, Ediciones B, 1993

el valor para marcharse, el miedo a llegar... y es que llueve en el canal...

i después me diuen a mi workaholic...
si el jefe ho fa, qui no ho faria?

i ara algo de carn per engrandir el compte dels fantasmes que m'acusaran d'antisemita... de lo millor de la xarxa estos dies, un comentari a una notícia de El Pais sobre les animalades del tros de terra que va veure nèixer tres religions.

el día que EE.UU. deje de tener la ascendescencia que tiene, Israel empezará a
pagar por sus actos

i així despeje el pensament de que les frases a martellades són exclusivitat meva...

pd: el comiat sols es fa dur quant te'l trobes sobtadament pensant en fer una maleta...

un més, sempre un més...

un altra lliçó de periodisme líric, exemple de que no calen 100 fulles per a fer un tractat filosòfic, ...
qui? com no, Javier Sampedro...
sobre què? seria complicat restringir-ho a un tema, però ja diria que, esta vegada, versa sobre la senzillesa i la simplicitat... allò que és nou i allò que es còpia...
a disfrutar!

was there someone tunning a harp!?

...com diu Kurt en acabar de bordar el tema de Bowie, en aquell directe acústic, per a arrencar els riures dels privil·legiats de la sala... fabulós culmen de lo que deuria ser un clímax en una relació sincera espectador-artista...

em trobe, des que els vaig descobrir, buscant els clímax: aprenent a veure'ls, a disfrutar-los, a (vanament) preparar-los. clímax de tot tipus, però els que més a sovint estic en disposició de disfrutar i fer disfrutar és en converses. eixa frase curta, precisa, com un cop de daga, que reuneix dos o més referències a lo que s'acaba de comentar, que les reuneix, els dóna un sentit diferent i addicional i provoca un mig-somriure, somriure complet o riure, depenent de l'encert...

i com vaig aprendre les lliçons de Nietzsche, sé que per a entendre els clímax s'han d'entendre els anticlímax. tenen dinàmiques idèntiques, sols que canviades de signe. (i pense que és eixa la raó per la que disfrute tant dels chistes dolents...).
clímax i anticlímax juguen en "l'espera inacabada", en la sorpresa, en el canviar el significat de les paraules, no sols canviar la conversa de carril (com es pot fer amb els comentaris o interrupcions), sino portar la conversa a una carretera completament nova, que ningú havia vist. en definitiva canviar les regles de la conversa...

igualment, els clímax o anticlímax en altres terrenys són moviments similars, sols canvia el context, la dinàmica és la mateixa. ¿exemple? un moment que vaig patir (i dic patir) fou quan, mentre un primer bes a una xica en la que estava invertit emocionalment em soltà
- ¿i això què significa? ¿per què ho has fet?
recorde que sense pensar-m'ho massa li vaig contestar
- bueno, m'abelllia...
sols quan vaig veure que la cara li canviava d'un mig somriure coqueto a una cara a quadros vaig entendre que sense voler-ho li havia girat la tortilla. com me reconegué una estona després, ella s'hagués rigut al veure'm distanciar-me balbucejant alguna resposta racional justficant l'acció... l'anticlímax s'havia convertit en clímax... era una contra a la contra (i com Pablo s'enrecordarà, en els Tekken a eixe moviment li deien un chicken...)... i lo millor és que havia vingut sense esforç...

intente preparar els clímax, sí, però al final t'adones que les converses son fluxos de pensaments, d'ordres callades i secrets desitjos. tot bollit en una mateixa olla, sense ordre ni raó... lo més útil no és perdre el temps intentant-los veure, sino aprofitar l'ocasió en la que es presenten sense avisar. pillar la ona, fer-li un parell de voltes i acceptar que, al cap de pocs segons, morirà i et deixarà en la sorra de la costa... i hauràs de tornar mar endins per a tornar a intentar caçar una altra situació potencialment climàtica (o anticlimàtica)...

i una ona que no he malgastat ha segut un grup del qual alguns m'havien parlat bé, però que havia rebutjat en el seu moment per tenir etiqueta pop. la veritat és que fou el descobriment d'una cançó la que em feu veure que estava davant un clímax musical. similar al que vaig sentir en escoltar per primera vegada The General dels Dispatch. eixa sensació de que la cançó t'està portant lluny, lluny, a un lloc on no havies estat mai i al que tornaràs cada vegada que tornes a deleïtar-te amb eixa peça de... art... no trobe una paraula millor...

la cançó, és Copenhague del grup vetusta morla... bon profit...


fins on reconec, totes les fotos són de la capital i dels seus voltants
...és impossible no apreciar un grup que fan esta entrada a un concert, i esta eixida...

sim-sum, sim-sum, simsisisisuuumm...

perquè des de COU que no dormia tant poc durant tant de temps...

perquè des l'estiu del iGEM del 2006 que no havia currat tant ni tan a gust...

perquè el model cada dia es pareix més a una bactèria virtual i menys a una masturbació mental...

perquè hui és un d'eixos dies (uuuuuuuuuuíp)...

perquè vaig venir buscant el fred i este ha vingut sense invitació...

perquè hui ha segut la primera nevada del any...

perquè... sí


nevada a les portes de l'Institut... i nosaltres mirant-ho com a bobos...
per això, i per molts més motius...

vaig a fer-me la cervessa que estava guardant per a una ocasió especial!!

(joder, què poc fa falta per ser mínimament feliç...)

101 entrades!

m'acabe d'adonar que l'anterior missatge era el número 100 del blog... joé, i jo dedicant-lo a fer referència a un altre blog... en fi...

però la importància de tancar un capítol, o una centena, es inversament proporcional a les ganes amb les que es comença el següent capítol, no? hale, anem per feina...

com a entrada 101, primera entrada de la següent centena, vaig a ser breu, reflexiu i profund...

de títol, "s'apropa l'hivern" (encara que és un títol que ja he gastat)...

les paraules sobren... si esta no es una prova fefaent de que estem entrant en l'hivern de Mordor, que baixe Tolkien i ho veja...

sort que este cap de setmana volia anar al museu...

parlem (breument) d'economia

ara que han passat uns dies des que el mercat financer pillà una calentura històrica, trobe que pot ser el moment per a parlar un poc del tema, i de com està el tema en Dinamarca.

cert és que la gent ací no estava massa preocupada. a principis d'estiu un banc de certa importància, el Roskilde Bank, quebrà. s'havia passat de llest i havia invertit massa en hipoteques americanes... a qui se li ocorreix... un grup de bancs es repartiren les peces que quedaren d'este...
i, un bon dia, després del Septembre que vivimos peligrosamente, a Islandia li tocà fer un reality check i se quedà en bragues econòmiques. els païssos escandinaus treballen molt entre ells. les corones sueques passen a corones daneses, este passen a corones noruegues i estes a corones islandeses que es tornen a invertir en Copenhague. era algo positiu per a ells ja que així enfortien les seves economies (impulsats, principalment, per la locomotora islandesa). què passa si la locomotora se queda sense carbó? bueno, el dimecres passat, una tenda d'electrònica tenia una oferta de 50% menys en tots els articles fins que s'exhauriren les existències. el capital era islandés. Sterling, la Ryanair danesa, quebrà el dimarts per la nit i deixà de volar. capital? principalment islandés. si havies comprat el vol en la seva web, per tal d'estalviar el % que es queda l'agència, ves buscant-te un altre vol. és el cas del meu ex-company de pis...
un indi que treballa a la universitat comentava de, a continuació, acampar a les portes de les tendes Magasin (similar a Galerías Preciados) ja que era la següent companyia amb més capital islandés...

i cada vegada que me donen una notícia d'estes, no puc evitar somriure o riure ampliament (tampoc és que ho intente massa). una, per la sensació de que hi ha hagut gent que pensava que podia fer-se tota Asia amb un canó i quatre homes (deixant Kamchatka per al final, aiaiai...). dos, per la sensació que hi havia molta gent que estava vivint per damunt de les seves possibilitats i d'ahí el reality check. i tres, joder, perquè qui no ha rigut als videos de Javi y Luci?
sent un poc més realista, està clar que ve marejada. però la vida és adaptació, no? i ací ix a la superfície com els anys d'Universitat (de)formen a la gent...

bueno, tornant a casa, esta setmana hem vist som la Kutxa i BBK han decidit fusionar-se (per què els economistes usen eixe verb? joder, que me recorda a altres fusions...). i pot ser que no siga l'únic moviment d'estos que vejam, però no crec que hi hagen quebres. i, bueno, si hi ha, és perquè algun altre jugador que es creia més llest que el pardillo que ha perdut el canó en Kamchatka, ha decidit atacar a Europa de l'altre jugador, sense tenir en compte les cartes que cadascú té...
-Una carrera és un lista de vocabulario, y algunas herraminetas muy básicas... -ens deia un profe de Bioquímica en primer. aleshores el vaig odiar, avui afegiria a la seva frase: i la majoría de dinàmiques es poden explicar pel Risk...

en fi, vaig a deixar de dir tontás i despedir-me amb l'opinió d'un expert (siga això lo que siga) en economia:


curiós quan parla de la supossada "fi" del capitalisme... o del efecte de la por...

a mig camí d'anar, a mig camí de tornar...

sembla que s'haja fet la inferència relacionant la falta de publicacions amb l'augment de treball que haja pogut patir, i és ben cert. des que vaig tornar de la conferència porte unes setmanes apretant l'accelerador fins que el meu peu s'em dorm de la pressió...
m'alce a una hora que és pronte per a mi, i que és tard per als aborígens, i fins que no es fa l'hora de berenar no me menege del campus, lo que ve a ser tres o quatre hores després de que el meu company de despatx se'n vaja, puntualment, a les 16h... curiós el ritme de vida d'esta gent, retrassat en tres-quatre hores al que conec. a les 21h passen els mateixos bussos que en València a mitjanit... l'únic problema que estic tenint és que la falta de conservants fa que hages de comprar amb molta freqüència, i els supermercats tanquen a les 19h... ai, si Mercadona obriguera ací, arrasaria...

tornem a la feina. encara no us he contat per quina de les raons que podrien semblar excusses me n'he vingut ací dalt. no era per apetència de la pluja, ni per a acabar amb un obscur ritual pagà escomençat en Uppsala fa any i mig. i sap la Divina Providència que no és per les rubies.

formalment, vaig venir a Dinamarca a aprendre. és senzill: este grup porta uns deu anys fent lo que nosaltres començàrem a fer fa dos anys. tenen coneixement i ferramentes de les quals m'estic empapant. des del punt de vista del grup, eixe aprenentatge no és una càndida ajuda a un país en vies de desenvolupar-se (ai, no, que ara som la vuitena economia mundial...). de normal, ells s'aprofitarien de que tenen a algú currant de franc durant uns messos. en el present cas, és un poc especial, ja que estic fent el meu projecte i no estic en la bancada, sino en un ordenata; trobe que el seu benefici és més subtil: estan generant nodes de treballs que abans no tenien.
este és un grup molt nou (en la pràctica des de les Pasqües de 2007) que germinà després que el que havia segut el catedràtic i jefe de l'Institut se n'anara a Suècia a fundar un departament allí. com podreu comprendre, les relacions de poder i proteccions que hi havien abans es desferen. en eixe ambient, un professor indi en la trentena apenes estrenada, una persona molt propera al ex-jefe, decidí començar a anar per lliure i, amb l'ajuda d'un altre catedràtic amb el que ja col.laborava, decidí fer el seu propi grup. ara mateixa el grup com a tal son dos estudiants de doctorat, un post-doctoral i ell com a professor associat.
ja aplegue al punt en el que jo entre en la història... Kiran, este profe, està en una època que es coneix en ciència com una de les més fèrtils. està àvid de generar noves relacions amb gent que li puga aportar alguna cosa, en part per reivindicar-se davant els demés professors danessos (la gran majoria), en part perquè li agrada i és algo que fa molt bé, en part perquè vol establir-se com a professor "definitiu". ací les places de professor no son "per a sempre" a excepció dels catedràtics i dels professors de plantilla...
d'ahí que a Kiran li interesse rebre estudiants d'altres grups.

per la meva part, és ben fàcil d'entendre. nosaltres teníem un model de cent-vint-i-poques equacions que descrivia el nucli del metabolisme del carboni en la cianobactèria Synechocystis, i volíem tenir el model de tot l'organisme, que deuria estar per l'ordre del miler d'equacions. equacions que haurien d'estar prou ben fetes com per a que, en conjunt, pogueren simular el comportament del metabolisme d'eixa bactèria. és una espècie de bactèria virtual, sí.
Kiran havia treballat amb reconstruccions metabòliques (juntar totes les equacions i que quadren) i amb els anàlisis que se li poden aplicar una vegada la xarxa ja està feta.

i avui, passant per l'equador de la meva estància, tinc un esboç de la xarxa: 978 reaccions que tinc prou confiança en que estiguen en l'organisme. (i és que, en este camp, hi ha molt de soroll i dades errònies, moltes bases de dades no estan curades com deurien...) la setmana vinent començarem amb les simulacions (a veure si eixe conjunt de reaccions li dona al bitxo per a crèixer o cal afegir alguna que se'ns haja passat). i espere que me done temps per a fer els anàlisi de la xarxa abans de que vinga el Pare Nadal amb un article (o dos) de regal!
com veieu, el ritme ha segut alt, però no pararà fins Nadal. però intentaré passar-me per ací més sovint de lo que m'he passat.

per sort, en èpoques de compressió i estrés me busque alguns elements (ganxos, pessos; cadascú usa una nomenclatura diferent) en els que penjar-me per a no perdre el cap. de vegades és alguna persona, de vegades és algun llibre (fou dolorós, però necessari tornar a "El retorno de los brujos" en Uppsala), però en este cas està sent música. ni especialment bona, ni especialment trascendent, sols música alegre. una me la descobrí una amiga que es sol passar per ací, encara que no comente, i l'altra l'he descoberta gràcies a la ràdio web...

-----

hale, disfruteu de Helloween (ai, no, de la Nit de Tots els Sants...)... jijijijiji

de tanto que lo intenté...

El Dissabte vaig anar a Christiania.

Què és Christiania? Utopia feta realitat, la verruga en la cara de Dinamarca, la única fruita del Maig del 68 que ha pervivit fins avui dia, barri de drogadictes...
Intentem ficar un poc de trellat al post... En la wikipedia (i en anglès) teniu un article prou interessant, encara que la neutralitat està un poc disputada. Anem als fets. En 1971, el Reial Regiment d'Artilleria de l'exèrcit danés es retira d'unes casernes que constituïen un fort del segle XVII que ocupava bona part d'una illa a dos cents metres del centre ciutat, Christianshavn (el port de Christian). Un temps després, a prinicpis de Septembre de 1971, uns veïns tiren avall un pared i ocupen la zona tot reclamant l'àrea com a parc infantil. Era una època en la que hi havia problemes per a allotjar a la gent en el centre ciutat. És curiós com estes coses escomencen, no? Com aquella peli sobre els Panteres Negres que comença amb un dels fundadors dient "Per a mi, els Panteres Negres començaren en un creuer de carrers en el que no funcionaven els semàfors..."

El 26 de Septembre, un periodista de nom Jacob Ludvigsen (i conegut pro-anarquista) escriu un article en el seu periòdic notant que si les forces vives alternatives esperaven un lloc on començar la construcció d'una societat des del principi, ¿què millor que la Ciutat Prohibida del Militars?
Zona anteriorment militaritzada, en un ambient de necessitat de cases, quan encara es veia el fum de la Primavera del 68 (tant en Paris com igualment important en l'Europa Protestant), ... no fa falta tirar-li massa imaginació per a pensar en lemes tal qual "demanem allò impossible", "la utopia és el camí", etc.
Resultat, quan la policia vol fer algo en les antigues casernes, la zona estava pleneta de gent que volia viure en una societat colectiva, al seu aire, sense sentir que la seva vida estava en una cinta de muntatge d'una factoria... lo que la burgesia del moment anomenà "hippies, anarcos i okupes", sí.
Després d'un temps, la gent s'autoorganitzà. La única manera era una democràcia consensual i participativa i així ho han fet fins avui. Si algú encara pensa que anarquia és sinònim de falta de regulació, és que parla amb termes que li venen grans. Amb l'establiment d'una societat al marge de la societat (i insistisc, a cinc minuts del centre de Copenhague) hi hagueren èpoques en les que la societat els tractà de càncer, els polis entraren a lo hunos i, pitjor encara, tot aquell que volia fer alguna cosa il·legal anava allà ja que les col·lectivitats sempre han segut molt poc actives a l'hora de podar els elements no participatius (quanta gent pregunta en classe encara que tinga un dubte? pos ja està... que una classe no és una col·lectivitat?, ¿i què és sino?)...

El resultat a llarg plaç fou un tens consentiment per part de l'administració (a més, disputes entre el govern local i nacional beneficiaren a Christiania) i una utopia que ha anat aterrant a un sòl realista i, alhora, envejable. Al poc de començar l'aventura, acordaren pagar un cànon per l'aigua i la llum. Durant molt de temps fou un mercat obert de hachís, i ocult de drogues més dures. Estes, oficialment no consentides, però tampoc massa perseguides. També hi hagueren problemes amb rinyes entre bandes que, curiosament no eren de Christiania, però se citaven allí per la falta de policia.
Avui dia, Christiania no és altra cosa que una comunitat no regida per ningú, sino per tots, amb assemblees per a decidir-ho tot, tot. Hi ha moltes tendetes de manualitats. Hi ha restaurants, tots vegetarians, uns puestos on venen menjar (també no vegetarià) a preu de supermercat (i, per una vegada, no pagar el 24% de IVA alegra) i un parell de galeries d'art. La venda de hachís es deixà de fer palesa en el 2004, però, qui vol, troba. Furtar propietats personals està prohibit i no hi ha policia però, la meva experiència és que en cap moment sents inseguretat i veus que hi ha gent que "està mirant". Dis-li policies, dis-li "els col·legues del barri"... Desconec quina serà la pena per furtar, deconec si tindràs dret a un juï just, però m'atreveria a imaginar que el tracte no serà el d'enfrontar-se a una lacra social, com tant passa en el sistema, digue'm-ne, normal.

La pregunta que se'ns ve a la ment és, avui dia seria possible que tota esta roda haguera començat? ¿Seria possible que els meus amics i jo, i quaranta col·legues més, tiràrem una pared i ocuparem, per exemple, el solar dels jesuïtes al costat del Jardí Botànic? Ja us ho avance: no. Per què? La resposta més sòlida que se m'acut és "perquè vivim bé". Probablement molts, lo primer que haureu pensat és "vale, ocupem el solar del jesuïtes, però lo primer és ficar el router amb wifi, eh?". La societat en la que vivim ens ha templat tant, que pensem que estem fets per a la societat de la connexió i la calefacció, i no a l'inrevés. Nasquérem, ja, burgesos. Podent parlar en estes tertúlies de cafè que són els blogs després de venir de treballar i abans de fer-nos el sopar, som endormiscadament feliços... Per això ens sorprén tant, des del punt de vista dels plantejaments, la primera lectura de "V de Vendetta", o les idees filoanarquistes del "El Club de la Lucha". Per això se'ns acut un "anda!" quan escoltem al protagonista de l'obra d'Alan Moore dir "els governs deurien de tenir por dels governats, no al revés"...
Escuses tot? I tant, una vegada t'has desacostumat als soporífers plaers de la nostra societat, la vida fora de les nostres costums no és taaaaant dura.

El pas del hikikomori al món exterior és algo que mai farà volent, d'ahí que una hòstia a temps és el millor remei per a llevar tonteries del cap. No és eixir "per a patir", és contrastar, comparar, i elegir. Però una elecció és "entre dos o més coses", com deia Matthew Broderick en aquella peli.

I tornant a casa per la vesprada, no podia llevar-me del cap una conversa que vaig tenir amb Dani fa uns anys, quan estàvem immersos en estudis bulímics universitaris. Tot començà quan li vaig comentar una rondalla que havia llegit recentment. Desconec, avui dia, si la vaig llegir en un mail, en una web o en un dominical. La història és la següent:
Una platja tropical, mar blava, un home en els seus trenta anys, amb pell tostada i banyador envellit, sentat mirant el temps passar. Al seu costat es senta un altre home també en els trenta, camisa hawaiana i banyador novet, turista, si no era ja obvi. L'home que estava de vancances li pregunta a l'aborigen sobre una barqueta que té al costat.
-És la barca amb la que vaig a pescar.
-I pesca molt?
-Pesque lo que necessite per a dinar i sopar el dia.
-Bueno, però si pescara més, podria comprar-se una barca més gran i millor.
-I, ¿per què voldria jo una barca més gran i millor?
-Així podria pescar encar més, i vendre el gènere en el mercat.
-Aquí no hi ha mercat, sols la tenda.
-Millor encara, seria l'únic que tindria una pescateria amb peix fresc... en un parell d'anys calcule que podria comprar-se un segon vaixell i contractar a gent. En uns anys més, tindria tota una flota a les seves ordres i seria ric.
-Ja... -diu l'aborigen mirant-se'l-. I per a què voldria ser jo ric?
-Bueno, ser ric li permetria jubilar-se en una illa preciosa, tindre la seva barqueta i eixir a pescar tots els matins el menjar i el sopar.
-...

De ser l'home local li haguera preguntat si el tipo era tonto... Siga com siga, Dani, en la seva mentalitat de bon economista en seguida veié on faltava pintura en el gran llenç.
-Home, la història té un fallo, ¿què passa si el pescador es fica malalt un dia?
-Aleshores, eixe dia no menja... -li vaig contestar.
I vam riure, però pense que la història es quedà en alguna circumvolució cerebral i ix d'ahí de tant en tant per a saludar-me. La rondalla em semblava molt similar al capítol en el que Siddharta compara la seva recerca a l'aparença de recerca de Gotama i la seva colla...
Tant imbuïts estem en "fer el camí", o en "fer un camí", que no sabem veure a qui ja ha aplegat on nosaltres volem aplegar. Pot ser que el camí siga important, però és lo únic? ¿Qui som nosaltres per a jutjar si els altres camins són menys vàlids?
De vegades la vida pot ser algo més que vendre la Play 2 per a comprarte la Play 3; ojo amb l'edat que tens i juntat pronte amb una persona amb la que pugues pagar la hipòteca de forma còmoda; compra, ràpid, compra ixe cotxe nou que tanta poca falta te fa; paga una mensualitat per a ficar-te la cara pintada i amb una bufanda i ser, durant tots els diumenges de l'any, un més entre molts...

Encara que sols fos per plantejar una hipòtesi alternativa de vida, done l'experiència de Christiania per bona. I és que on tots pensen el mateix, al final ningú acaba pensant res...

mar adentro

esta vesprada, en tornar de la Universitat, he deixat trastos en casa i m'he anat a donar una volta per la platja. pot ser que visca lluny de la Universitat, però, per altra banda, estic a 100 metres escassos de la platja.
estava tranquilament sentat en les roques, sentint les ones trencar a tres metres de mi, la mar estava en calma, alguns piragüistes estaven tornant al port esportiu, el sol corria cap a l'horitzó, ...
i, de repent, com en els millors esquetxs dels Monty Python, apareix, creuant el carrer del passeig marítim, un pare i una xiqueta, ella amb barnús rosa, ell amb barnús blanc. apleguen a la platja, la petita d'uns 50 metres de llarg, pugen al moll (mira que ni esta paraula, ni la traducció castellana, muelle, embarcadero, té les connotacions peliculeres de la paraula en anglès, pier), caminen els 10 metres del moll, es lleven els barnussos, baixen les escaletes de metal... i es tiren a la mar...

valga a dir que estos dies estan sent extranyament secs i templats, dies de 12-16 graus, cèl blau clar, de vegades passa algun nuvolet que deixa la seva dosi de pluja i se'n va. aixina i tot, ponent-se el Sol, en la platja, 19h30, la temperatura no rebassaria els 15 graus. jo anava amb una jaqueteta i no es que siga una persona massa fredolica...

bueno, dos minutets després, la família feliç ix de l'aigua, es seca, es tornen a ficar els barnussos i s'encaminen a creuar el carrer cap als xalets dels voltants...

mentrestant, m'he plantejat anar a parlar amb ells i preguntar
- està bona l'aigua?
- divina -me contesta el pare-. no hi ha res com un bany a 10 graus just abans de sopar.
- ja... pel reuma?
- no, no, per les ganes de menjar que t'entren després...
- amh... ja...
- què? no t'abelleix?
- no, no... a més, no necessite tenir més ganes per a sopar més... -i hem rigut...

pero, no, al contrari, mentre la parella s'allunyava cap al pas de peatons, m'he dirigit al moll, he caminat els deu metres de madera, madera on encara restaven les petjades de la xiqueta com a record de l'excentricitat, he baixat per la mateixa escala que havien usat els dos i, des de l'escaló des del qual el pare s'havia pegat l'escabuçó, m'he apropat a l'aigua comprovant que, efectivament, l'aigua estava a temperatura que convertia el bany en bany medicinal...

amb el sol ponent-se darrere de les cases, amb un vent del nord alçant-se, m'he arronsat en la jaqueteta, buscant calor, buscant les ganes que em feren enfundar-me en un banyador slip i ficar-me en una mar gelada i plena d'algues, i nadar cap a la costa sueca... com no he trobat eixes ganes, m'he conveçut que la millor manera d'honrar la memòria de la conversa era fer-me un sopar frugal amb arenque, lletuga i raïm del Peloponès...

la meva petita casa danesa en Vedbaek

bueno, ja porte uns dies per este terres i ja toca fer una presentació d'on estic i com estic. volia agenciar-me una càmera de fotos barata per ensenyar-vos'ho, però "barat" i "Dinamarca" son paraules que sols podrien anar en una frase mitjançades per una negació.
com ja us deia, visc a uns 11km del campus universitari, en un poblet que es diu Vedbaek. és un poble molt menut, 4 carrers, però en estar en la platja, les files de chalets donen continuïtat a la carretera juntant els diferents poblets desde Copenhague fins al nord.

Ver mapa más grande

la zona és, supossadament, de les més cares dels voltants de Copenhague, i això també la fa de les més cares de Dinamarca. és una zona molt, molt, tranquila perfecta per a parelles amb xiquets, parelles majors, persones que viuen soles, ... de fet, sols hi ha un hotel, en front del port esportiu, que es diu "Hotel Marina" (també s'esmeraren amb el nom...).

per la Wikipedia, aprenc que la selecció danesa de futbol es sol entrenar en els camps que hi ha a l'altra banda de les vies del tren, així com que hi ha unes restes mesolítiques al nord del poble. les miraré de trobar... ah, i també era el lloc on estava localitzat l'Alt Comandament del Exèrcit danés, desde 1973 fins 2006...

lo que sí he tingut temps de disfrutar és del bosc que s'estén entre el meu poble fins gairebé Copenhague. pel que he llegit, és molt famós per a que la gent passetge els caps de setmana i era una antiga reserva de cacera reial. avui dia la part nord, on vaig passetjar jo, és un parc públic i la sud, pel que m'han dit, és una reserva de cèrvols. això es mereix una visita!

la meva caseta és un chaletet d'una planta, amb jardí frontal i un darrere la caseta. en la planta inferior hi ha una petita cuina d'ús comú i un menjador on fa vida la meva casera. la cuina té de tot, menys microones... una pena, sí...

en el pis de dalt estan les habitacions, una "de matrimoni" per a la casera i altres dos, ocupades per espanyols. la meva habitació està mig engolfada i tindrà uns 10 metres quadrats. a l'altre xic li ha tocat l'habitació menuda, però allí té pileta, que jo no tinc...

l'ama de la casa és una dona separada d'uns seixanta anys, ex-ballerina de ballet que, pel que veig, està montant unes classes de dansa clàssica per a xiquets. és conversadora, ha vist mon i està orgullosa d'haverlo vist. moltes vegades argumenta per ortologia als llocs que ha estat, contrastant a este país. una nit, mentre m'estava fent el sopar, em digué que l'estiu que ve ho anava a vendre tot, tot, i se n'anava a viure al Marroc, que li agradava molt... que estava farta de pagar impostos, de deixar-se una fortuna en frutes i verdures... que se n'anava... vaig sentir que ho deia no per a informar-me d'una situació que m'interessava relativament poc (i menys de tot, tenint jo fam), sino com a teràpia d'autoconvenciment. pot ser que sentia que portava vivint massa anys a Dinamarca, però ací és on tenia els seus dos fills. i és que cremar els vaixells sense remordiments està a l'abast de poques persones...

l'altre company de casa és Alberto, un enginyer industrial de Saragossa que ha vingut amb sis messos de beca d'Erasmus. la veritat, he parlat poc amb ell ja que coincidim poc: ell moltes nits es queda en cases d'amics prop del campus o ve amb els trens nocturns quan jo estic de cara al portàtil... de totes maneres, les vegades que he parlat amb ell, m'ha semblat un xic sà, un bon tio. una nit vaig eixir amb ell i la resta d'Erasmus espanyol de la DTU i m'ho vaig passar bé. fou un pas més en el camí de retrobada de sensacions que vaig començar fa un temps. bé, espere que la cosa amb Alberto vaja bé, perquè probablement l'use de vàlvula de pressió del lab i el treball...

este és el lloc on visc i la gent amb qui compartisc sostre. per la meva banda, em trobe amb la sensació d'haver passat per una porta de despresurització: adaptant-me a les noves condicions, tirant en falta certes coses del dia a dia. còmode en la distànca, així i tot.

m'he trobat comparant esta experiència a la de Uppsala, detall per detall. no em sorprén, la ment funciona per comparacions, però veig que son dos estades força diferents. aquella me la vaig plantejar com un internament en una UVI emocional, mental, anímica diria inclús... esta és molt diferent. en esta vull patir, i dic patir, un període de pressió, de treball, un camí d'esforç amb un final gratificant, vull tornar al camí de santiago i veure-li altra vegada la cara a la catedral gòtica...

Esquerra a dreta, Dani, Roberto, Morón, jo i l'encarregada d'un hostal del Camí Francés
que ens adoptà en aquell estiu tant llunyà i alhora tant proper

alçant-me un diumenge de matí...

i com ja vé sent habitual, Enric González, a ritme de Quique González, marcant-me el pas del diumenge...


si algun dia pretenc viure de lo que escric, vindrà Enric, en somnis a dir-me allò de "pa'cer mierda..."

i, si no, llegiu lo que publicava en octubre del 2005: los defensas de campo dei fiori , via Superga. excel·lent lectura per a un diumenge ensolejat...

Vinyetes

no sé si l'autor del webcomic xkcd està de vacances o ha aplegat a eixe estat estacionari de estrés-relaxació tan creativament productiu, però el divendres ens oferia aquesta obra d'art del surrealisme que haguera fet somriure a André Breton. el títol es Frustation; el missatge,

- Don't worry, I can do it under a minute

- Yes, I've noticed...

Avui, li lleve les lleganyes al meu ordenador amb una nova ironia. el títol es Regrets.

Com digué aquell sobre el minut 3...

Todos los que querais ser directores de cine mi consejo es que no lo hagais... porque total, la mayoría no lo vais a conseguir en vuestra vida, y los otros ibais a hacer mierdas... pues pa'qué...

trajectòries

anit vaig acabar amb "The Witcher". o vaig acabar amb un dels "The Witcher"...

és un joc tancat, en el sentit que no és un Oblivion, on la llibertat és la norma i el límit el marca al I.A. dels demés PNJs del joc. Tancat, sí, però la línia argumental es ramifica des de ben començat el joc. Que si salves a esta o la deixes morir, que si t'enfrentes a esta ordre clerical o tens amistats en els terroristes èlfics, tot, absolutament TOT allò que pots decidir marca el teu futur, la progressió del personatge, el joc en si.

i no sols és per tenir més d'un final, sino que tens més d'un joc. els amics poden ser enemics, l'aventura secundària que no continuares pot revel·lar-te alguna cosa de la principal...

no és gens extrany que els creadors del joc foren roleros. i polacs. com polac (i probablement rolero) és l'escritor en les obres del qual es basen per fer la història, Andrzej Sapkowski. escritor que crea una fantasia que es pot reconèixer en el dia a dia (o igual no tant). usa l'efecte del anti-heroi, com gairebé tota la creació artístistica des de Maig del 68, però li sap ficar secundaris que son personatges, no sols figurants. la fantasia de Sapkowski és una que comença evaïnt-te de la realitat per a tornar-te a ella una vegada has aprés algo de la vida, de tu mateixa.

aniversari

l'any passat estava celebrant este mateix dia en unes cirsumstàncies completament diferents. en ciutat extranya, amb companys desconeguts, etc...

este anniversari ve més cómode, més tranquil, tb. l'any passat vaig prendre este dia com el principi d'una anventura que m'anava a fer molt de bé. este any, el pille acabant el primer curs d'Introducció a la Biologia Sintètica. cansat (molt) amb deficìència de son (porte les dos setmanes del curs dormint poc i malament) i sense casi vida social (bueno, això es podria atrassar unes quantes setmanes enrrere, la veritat).

i em trobe agust. ja fa un parell d'anys que he de restar la data del meu any de naixement a l'any vigent per saber quina edat tinc. no és que em done por, és que és un número que no m'interessa. reconec que m'agraden més els números parells que els imparells... (manies, ¿què passa?) però que vinguen els temps, que passe el temps, el canvi és bo...
el "ser" és una col·lecció d'"estars". una màxima en la que els saxons es perdrien.

anem caminant un camí, amb la sensació perillosament tendent al cretinisme que sense el caminant, el camí no es faria...

ara us regale una cançoneta, Lullaby de The Cure, quan Robert Simth es pareixia menys a Kurtz en la peli del Coppola que en el directe que els contribuents pagaren (ojo a la tercera del plural...)

in memoriam... snif...

sembla que les desgràcies no venen soles...
Arthur C. Clarke ha volat d'este món...
un d'aquells autors que et feien companyia en nits d'insomni no escriurà, ja mai més, cap altre llibre...

recorde estar llegint '2001', la novel·la, un dia després de sopar. jo estava a l'institut en 2on o 3er de BUP, no recorde. el que sí recorde és que al matí següent tenía un examen de derivades i integrals, vull dir sols de derivades i integrals. savia que havia de dormir, la meva experiència dormint menys de sis hores abans d'un examen no havia segut bona. semblava com si la son fora un bany de tranquilitat abans de la batalla. savia que havia de dormir, però em restaven quaranta fulls del 2001... fou una d'aquelles negociacions que acabes regalant al plaer... em dormia a les tres, havent-me d'alçar a les set...
però, intentant prendre la son, recorde com la descripció de la pau, la serenitat, que sentia Bowman en trobar-se amb el monolit de Júpiter m'envaïa... eixa fabulosa reflexió, enimg del marejol de portes interestel·lars, de 'vaig a dedicar-me a observar, ja intentaré comprendre més endavant' em paregué digna d'admiració... eixe llibre em marcà. tant la història com l'ascens a la trascendència com l'estil o els protagonistes...

ves en pau Arthur...

pd: i si algú vol invertir 20 minuts de la seva vida en el germen de '2001', ahí va.

mi matadero clandestino...

estava fa un parell de dies mirant fotos buscant molt bé no-sé-què. tal vegada volia lliurar-me a un marejol de records, somriure per un instant, provar-me davant de sentiments passats, jo que sé...

la qüestió és que em vaig parar davant d’una foto i la primera reacció fou preguntar-li a qui eixia en ella ‘qui eres?’... i vaig repetir el llançament a més fotos, en les que eixia més gent...
em vaig sorprendre per la pregunta. sabia perfectament com es deien les persones, què fan, on viuen, i inclòs puc fer-me una idea grosso modo de com viuen... no em referia a ‘qui era’ ixa persona sino ‘qui és en este precís moment’, com li va últimament, ...
no era per mi. no era un mecanisme de juí respecte a la persona que sóc. sino respecte a les persones per les que acabes envoltat en un moment de la vida, i implicat emocionalment a cotes que creies inalcançables, i com temps després no saps res, res, d’elles...

i amb la sensació de que amb algunes d’elles, amb algunes, el dia que ens retrobem no hi haurà la càrrega emocional que hi havia, però els ponts de comunicació continuaran ahí... les costums, les manies, els tics comunicatius, seran reconeguts i respectats. que la conversa fluirà...
per molt que hi haja hagut una època en la que em descansat i guardat la troba...

but in the unlikely story that is America...

açò sembla que sols podia eixir als Estats Units...
un polític amb una brillant retòrica
una retòrica que embelesa les voluntats
voluntats que es junten per a embelesar el polític
... per acabar amb un videoclip dels seus discursos...

encara presente algo de cinisme (que ell tant critica) respecte a les seves posibilitats d'aplegar a la Casa Blanca o les seves posibilitats de canviar coses una vegada allí... de totes maneres, admet que el tio sap ficar-se a qui el sent en la butxaca...





el video té subtitols en español, però, per als puristes, us deixe tb la lletra:

Yes, We Can! - Si, Se Puede!
Song & video, featuring a star cast, by Will.i.am of The Black Eyed Peas.
Inspired by Barack Obama's 'Yes We Can' speech.

It was a creed written into the founding documents
that declared the destiny of a nation.

Yes we can.

It was whispered by slaves and abolitionists
as they blazed a trail toward freedom.

Yes we can.

It was sung by immigrants as they struck out from distant shores
and pioneers who pushed westward against an unforgiving wilderness.

Yes we can.

It was the call of workers who organized;
women who reached for the ballots;
a President who chose the moon as our new frontier;
and a King who took us to the mountaintop and pointed the way to the Promised Land.

Yes we can to justice and equality.

Yes we can to opportunity and prosperity.

Yes we can heal this nation.

Yes we can repair this world.

Yes we can.

We know the battle ahead will be long,
but always remember that no matter what obstacles stand in our way,
nothing can stand in the way of the power of millions of voices calling for change.

We have been told we cannot do this by a chorus of cynics...
they will only grow louder and more dissonant...
We've been asked to pause for a reality check.
We've been warned against offering the people of this nation false hope.
But in the unlikely story that is America, there has never been anything false about hope.

Now the hopes of the little girl who goes to a crumbling school in Dillon
are the same as the dreams of the boy who learns on the streets of LA;
we will remember that there is something happening in America;
that we are not as divided as our politics suggests;
that we are one people; we are one nation;
and together, we will begin the next great chapter in the American story with three words that will ring from coast to coast;
from sea to shining sea...

Yes. We. Can.

pensant sobre la necessitat...

el dia 15 de Gener fou un dia trist...

l'any passat vaig descobrir el (famós) còmic de la DragonLance... me'l vaig comprar i vaig descobrir un obra mainstream que calcava el primer llibre. no m'extranyà, però secretament vaig decidir que, per a això, no hem comprava els còmics, que me quedava amb la meva imaginació...

ja sé que fer una adaptació és complicada de fer. que mai es fa un menjar a gust de tots...

però hi ha límits que no s'haurien de sobrepassar...

el dia 15 de Gener s'estrenà la peli d'animació del primer llibre de la DragonLance... les crítiques han segut de dolentes cap amunt. es tiren al coll de voler condensar tot el llibre en 90 minuts i en la combinació de tècniques 2D i 3D...
el trailer ens dóna una idea de la calitat de la 'cosa'...




en les imatges es reconeix (malament) els personatges... s'entreveuen uns gif de dracs volant... i tot sembla tenir un tufillo més proper a la violació visual de Dungeons & Dragons que a la solera de les pelis d'animació del Senyor dels Anells...

¿haurem d'esperar uns altres 30 anys per què algú de les antípodes es vullga ficar en l'embolic? ¿és tot qüestió de diners? ¿tindrà alguna relació que els animadors siguen hindús?

corolari: si un vol clavar-se en un món de fantasia, que comence tirant daus que descriguen característiques...

freaks? naaaahh...

que els biòlegs tenen poca vergonya és algo conegut en els campus de ciències... que els (ens) encanta la endogàmia, fet que es pot comprovar fàcilment. i l'endogàmia, de vegades, abandona vessants emocionals i se'n passa a l'humor. bueno, de vegades passa...

algun dia a algú se li acut fer un acudit que diu: "¿quin és el sentit de la vida?" ... ... "5' - 3' " i, a partir de ahí, tot és costera avall, amb la bola de neu fent-se cada vegada més gran... acudits de genètica mendeliana ("senyora, senyora, ...") són sols el principi d'un tipus de mentalitat que, a la llarga, resulta en açò:



La PCR és una tècnica que és bàsica en qualsevol laboratori de bioquímica / biologia molecular / biologia cel·lular. En una d'estes metonímies del llenguatge, s'indentifica la màquina que permet este procés amb el nom de la tècnica. La idea és ficar una quantitat mínima de DNA i obtenir milions de còpies d'este DNA al cap de les hores. La tècnica fou revolucionària en el seu moment (amb Nobel al inventor, Mullis, en 1993), ja que permetia llevar-se de damunt el treballar amb cèl·lules i començar a fer coses in vitro... i això estalvia material (diners) i temps... i obria el camp de la tècnica a aplicacions que ningú s'haguera imaginat...

Us deixe la lletra en anglès i la traducció.

The PCR Song
There was a time when to amplify DNA,
you had to grow tons and tons of tiny cells.
Then along came a guy named Dr. Kary Mullis,
said you can amplify in vitro just as well.
Just mix your template with a buffer and some primers,
nucleotides and polymerases, too.
Denaturing, annealing, and extending.
Well it’s amazing what heating and cooling and heating will do.

PCR, when you need to detect mutations.
PCR, when you need to recombine.
PCR, when you need to find out who the daddy is.
PCR, when you need to solve a crime.

La canción de la PCR
Hace tiempo, para amplificar ADN,
tenías que crecer un montón de células pequeñitas.
Luego llegó un tipo llamado Dr. Kary Mullis,
y dijo que se podía amplificar in vitro también.
Junta tu molde con tampón y unos cebadores,
nucleótidos y polimerasas también.
Desnaturaliza, alinea y extiende.
Es increíble lo que calentar, enfriar y calentar pueden hacer.

PCR, cuando necesitas detectar mutaciones.
PCR, cuando necesitas recombinar.
PCR, cuando necesitas saber quien es el papi.
PCR, cuando necesitas resolver un crimen.


Déu, meu, lo millor és l'aire típicament del anys vuitanta, eixes veus de 'we are the world', eixe bes del negre a la màquina de PCR...