sembla que les desgràcies no venen soles...
Arthur C. Clarke ha volat d'este món...
un d'aquells autors que et feien companyia en nits d'insomni no escriurà, ja mai més, cap altre llibre...
recorde estar llegint '2001', la novel·la, un dia després de sopar. jo estava a l'institut en 2on o 3er de BUP, no recorde. el que sí recorde és que al matí següent tenía un examen de derivades i integrals, vull dir sols de derivades i integrals. savia que havia de dormir, la meva experiència dormint menys de sis hores abans d'un examen no havia segut bona. semblava com si la son fora un bany de tranquilitat abans de la batalla. savia que havia de dormir, però em restaven quaranta fulls del 2001... fou una d'aquelles negociacions que acabes regalant al plaer... em dormia a les tres, havent-me d'alçar a les set...
però, intentant prendre la son, recorde com la descripció de la pau, la serenitat, que sentia Bowman en trobar-se amb el monolit de Júpiter m'envaïa... eixa fabulosa reflexió, enimg del marejol de portes interestel·lars, de 'vaig a dedicar-me a observar, ja intentaré comprendre més endavant' em paregué digna d'admiració... eixe llibre em marcà. tant la història com l'ascens a la trascendència com l'estil o els protagonistes...
ves en pau Arthur...
pd: i si algú vol invertir 20 minuts de la seva vida en el germen de '2001', ahí va.
miércoles, 19 de marzo de 2008
viernes, 8 de febrero de 2008
mi matadero clandestino...
estava fa un parell de dies mirant fotos buscant molt bé no-sé-què. tal vegada volia lliurar-me a un marejol de records, somriure per un instant, provar-me davant de sentiments passats, jo que sé...
la qüestió és que em vaig parar davant d’una foto i la primera reacció fou preguntar-li a qui eixia en ella ‘qui eres?’... i vaig repetir el llançament a més fotos, en les que eixia més gent...
em vaig sorprendre per la pregunta. sabia perfectament com es deien les persones, què fan, on viuen, i inclòs puc fer-me una idea grosso modo de com viuen... no em referia a ‘qui era’ ixa persona sino ‘qui és en este precís moment’, com li va últimament, ...
no era per mi. no era un mecanisme de juí respecte a la persona que sóc. sino respecte a les persones per les que acabes envoltat en un moment de la vida, i implicat emocionalment a cotes que creies inalcançables, i com temps després no saps res, res, d’elles...
i amb la sensació de que amb algunes d’elles, amb algunes, el dia que ens retrobem no hi haurà la càrrega emocional que hi havia, però els ponts de comunicació continuaran ahí... les costums, les manies, els tics comunicatius, seran reconeguts i respectats. que la conversa fluirà...
per molt que hi haja hagut una època en la que em descansat i guardat la troba...
la qüestió és que em vaig parar davant d’una foto i la primera reacció fou preguntar-li a qui eixia en ella ‘qui eres?’... i vaig repetir el llançament a més fotos, en les que eixia més gent...
em vaig sorprendre per la pregunta. sabia perfectament com es deien les persones, què fan, on viuen, i inclòs puc fer-me una idea grosso modo de com viuen... no em referia a ‘qui era’ ixa persona sino ‘qui és en este precís moment’, com li va últimament, ...
no era per mi. no era un mecanisme de juí respecte a la persona que sóc. sino respecte a les persones per les que acabes envoltat en un moment de la vida, i implicat emocionalment a cotes que creies inalcançables, i com temps després no saps res, res, d’elles...
i amb la sensació de que amb algunes d’elles, amb algunes, el dia que ens retrobem no hi haurà la càrrega emocional que hi havia, però els ponts de comunicació continuaran ahí... les costums, les manies, els tics comunicatius, seran reconeguts i respectats. que la conversa fluirà...
per molt que hi haja hagut una època en la que em descansat i guardat la troba...
miércoles, 6 de febrero de 2008
but in the unlikely story that is America...
açò sembla que sols podia eixir als Estats Units...
un polític amb una brillant retòrica
una retòrica que embelesa les voluntats
voluntats que es junten per a embelesar el polític
... per acabar amb un videoclip dels seus discursos...
encara presente algo de cinisme (que ell tant critica) respecte a les seves posibilitats d'aplegar a la Casa Blanca o les seves posibilitats de canviar coses una vegada allí... de totes maneres, admet que el tio sap ficar-se a qui el sent en la butxaca...
el video té subtitols en español, però, per als puristes, us deixe tb la lletra:
Yes, We Can! - Si, Se Puede!
Song & video, featuring a star cast, by Will.i.am of The Black Eyed Peas.
Inspired by Barack Obama's 'Yes We Can' speech.
It was a creed written into the founding documents
that declared the destiny of a nation.
Yes we can.
It was whispered by slaves and abolitionists
as they blazed a trail toward freedom.
Yes we can.
It was sung by immigrants as they struck out from distant shores
and pioneers who pushed westward against an unforgiving wilderness.
Yes we can.
It was the call of workers who organized;
women who reached for the ballots;
a President who chose the moon as our new frontier;
and a King who took us to the mountaintop and pointed the way to the Promised Land.
Yes we can to justice and equality.
Yes we can to opportunity and prosperity.
Yes we can heal this nation.
Yes we can repair this world.
Yes we can.
We know the battle ahead will be long,
but always remember that no matter what obstacles stand in our way,
nothing can stand in the way of the power of millions of voices calling for change.
We have been told we cannot do this by a chorus of cynics...
they will only grow louder and more dissonant...
We've been asked to pause for a reality check.
We've been warned against offering the people of this nation false hope.
But in the unlikely story that is America, there has never been anything false about hope.
Now the hopes of the little girl who goes to a crumbling school in Dillon
are the same as the dreams of the boy who learns on the streets of LA;
we will remember that there is something happening in America;
that we are not as divided as our politics suggests;
that we are one people; we are one nation;
and together, we will begin the next great chapter in the American story with three words that will ring from coast to coast;
from sea to shining sea...
Yes. We. Can.
un polític amb una brillant retòrica
una retòrica que embelesa les voluntats
voluntats que es junten per a embelesar el polític
... per acabar amb un videoclip dels seus discursos...
encara presente algo de cinisme (que ell tant critica) respecte a les seves posibilitats d'aplegar a la Casa Blanca o les seves posibilitats de canviar coses una vegada allí... de totes maneres, admet que el tio sap ficar-se a qui el sent en la butxaca...
el video té subtitols en español, però, per als puristes, us deixe tb la lletra:
Yes, We Can! - Si, Se Puede!
Song & video, featuring a star cast, by Will.i.am of The Black Eyed Peas.
Inspired by Barack Obama's 'Yes We Can' speech.
It was a creed written into the founding documents
that declared the destiny of a nation.
Yes we can.
It was whispered by slaves and abolitionists
as they blazed a trail toward freedom.
Yes we can.
It was sung by immigrants as they struck out from distant shores
and pioneers who pushed westward against an unforgiving wilderness.
Yes we can.
It was the call of workers who organized;
women who reached for the ballots;
a President who chose the moon as our new frontier;
and a King who took us to the mountaintop and pointed the way to the Promised Land.
Yes we can to justice and equality.
Yes we can to opportunity and prosperity.
Yes we can heal this nation.
Yes we can repair this world.
Yes we can.
We know the battle ahead will be long,
but always remember that no matter what obstacles stand in our way,
nothing can stand in the way of the power of millions of voices calling for change.
We have been told we cannot do this by a chorus of cynics...
they will only grow louder and more dissonant...
We've been asked to pause for a reality check.
We've been warned against offering the people of this nation false hope.
But in the unlikely story that is America, there has never been anything false about hope.
Now the hopes of the little girl who goes to a crumbling school in Dillon
are the same as the dreams of the boy who learns on the streets of LA;
we will remember that there is something happening in America;
that we are not as divided as our politics suggests;
that we are one people; we are one nation;
and together, we will begin the next great chapter in the American story with three words that will ring from coast to coast;
from sea to shining sea...
Yes. We. Can.
lunes, 28 de enero de 2008
pensant sobre la necessitat...
el dia 15 de Gener fou un dia trist...
l'any passat vaig descobrir el (famós) còmic de la DragonLance... me'l vaig comprar i vaig descobrir un obra mainstream que calcava el primer llibre. no m'extranyà, però secretament vaig decidir que, per a això, no hem comprava els còmics, que me quedava amb la meva imaginació...
ja sé que fer una adaptació és complicada de fer. que mai es fa un menjar a gust de tots...
però hi ha límits que no s'haurien de sobrepassar...
el dia 15 de Gener s'estrenà la peli d'animació del primer llibre de la DragonLance... les crítiques han segut de dolentes cap amunt. es tiren al coll de voler condensar tot el llibre en 90 minuts i en la combinació de tècniques 2D i 3D...
el trailer ens dóna una idea de la calitat de la 'cosa'...
en les imatges es reconeix (malament) els personatges... s'entreveuen uns gif de dracs volant... i tot sembla tenir un tufillo més proper a la violació visual de Dungeons & Dragons que a la solera de les pelis d'animació del Senyor dels Anells...
¿haurem d'esperar uns altres 30 anys per què algú de les antípodes es vullga ficar en l'embolic? ¿és tot qüestió de diners? ¿tindrà alguna relació que els animadors siguen hindús?
corolari: si un vol clavar-se en un món de fantasia, que comence tirant daus que descriguen característiques...
l'any passat vaig descobrir el (famós) còmic de la DragonLance... me'l vaig comprar i vaig descobrir un obra mainstream que calcava el primer llibre. no m'extranyà, però secretament vaig decidir que, per a això, no hem comprava els còmics, que me quedava amb la meva imaginació...
ja sé que fer una adaptació és complicada de fer. que mai es fa un menjar a gust de tots...
però hi ha límits que no s'haurien de sobrepassar...
el dia 15 de Gener s'estrenà la peli d'animació del primer llibre de la DragonLance... les crítiques han segut de dolentes cap amunt. es tiren al coll de voler condensar tot el llibre en 90 minuts i en la combinació de tècniques 2D i 3D...
el trailer ens dóna una idea de la calitat de la 'cosa'...
en les imatges es reconeix (malament) els personatges... s'entreveuen uns gif de dracs volant... i tot sembla tenir un tufillo més proper a la violació visual de Dungeons & Dragons que a la solera de les pelis d'animació del Senyor dels Anells...
¿haurem d'esperar uns altres 30 anys per què algú de les antípodes es vullga ficar en l'embolic? ¿és tot qüestió de diners? ¿tindrà alguna relació que els animadors siguen hindús?
corolari: si un vol clavar-se en un món de fantasia, que comence tirant daus que descriguen característiques...
viernes, 25 de enero de 2008
freaks? naaaahh...
que els biòlegs tenen poca vergonya és algo conegut en els campus de ciències... que els (ens) encanta la endogàmia, fet que es pot comprovar fàcilment. i l'endogàmia, de vegades, abandona vessants emocionals i se'n passa a l'humor. bueno, de vegades passa...
algun dia a algú se li acut fer un acudit que diu: "¿quin és el sentit de la vida?" ... ... "5' - 3' " i, a partir de ahí, tot és costera avall, amb la bola de neu fent-se cada vegada més gran... acudits de genètica mendeliana ("senyora, senyora, ...") són sols el principi d'un tipus de mentalitat que, a la llarga, resulta en açò:
La PCR és una tècnica que és bàsica en qualsevol laboratori de bioquímica / biologia molecular / biologia cel·lular. En una d'estes metonímies del llenguatge, s'indentifica la màquina que permet este procés amb el nom de la tècnica. La idea és ficar una quantitat mínima de DNA i obtenir milions de còpies d'este DNA al cap de les hores. La tècnica fou revolucionària en el seu moment (amb Nobel al inventor, Mullis, en 1993), ja que permetia llevar-se de damunt el treballar amb cèl·lules i començar a fer coses in vitro... i això estalvia material (diners) i temps... i obria el camp de la tècnica a aplicacions que ningú s'haguera imaginat...
Us deixe la lletra en anglès i la traducció.
The PCR Song
There was a time when to amplify DNA,
you had to grow tons and tons of tiny cells.
Then along came a guy named Dr. Kary Mullis,
said you can amplify in vitro just as well.
Just mix your template with a buffer and some primers,
nucleotides and polymerases, too.
Denaturing, annealing, and extending.
Well it’s amazing what heating and cooling and heating will do.
PCR, when you need to detect mutations.
PCR, when you need to recombine.
PCR, when you need to find out who the daddy is.
PCR, when you need to solve a crime.
La canción de la PCR
Hace tiempo, para amplificar ADN,
tenías que crecer un montón de células pequeñitas.
Luego llegó un tipo llamado Dr. Kary Mullis,
y dijo que se podía amplificar in vitro también.
Junta tu molde con tampón y unos cebadores,
nucleótidos y polimerasas también.
Desnaturaliza, alinea y extiende.
Es increíble lo que calentar, enfriar y calentar pueden hacer.
PCR, cuando necesitas detectar mutaciones.
PCR, cuando necesitas recombinar.
PCR, cuando necesitas saber quien es el papi.
PCR, cuando necesitas resolver un crimen.
Déu, meu, lo millor és l'aire típicament del anys vuitanta, eixes veus de 'we are the world', eixe bes del negre a la màquina de PCR...
algun dia a algú se li acut fer un acudit que diu: "¿quin és el sentit de la vida?" ... ... "5' - 3' " i, a partir de ahí, tot és costera avall, amb la bola de neu fent-se cada vegada més gran... acudits de genètica mendeliana ("senyora, senyora, ...") són sols el principi d'un tipus de mentalitat que, a la llarga, resulta en açò:
La PCR és una tècnica que és bàsica en qualsevol laboratori de bioquímica / biologia molecular / biologia cel·lular. En una d'estes metonímies del llenguatge, s'indentifica la màquina que permet este procés amb el nom de la tècnica. La idea és ficar una quantitat mínima de DNA i obtenir milions de còpies d'este DNA al cap de les hores. La tècnica fou revolucionària en el seu moment (amb Nobel al inventor, Mullis, en 1993), ja que permetia llevar-se de damunt el treballar amb cèl·lules i començar a fer coses in vitro... i això estalvia material (diners) i temps... i obria el camp de la tècnica a aplicacions que ningú s'haguera imaginat...
Us deixe la lletra en anglès i la traducció.
The PCR Song
There was a time when to amplify DNA,
you had to grow tons and tons of tiny cells.
Then along came a guy named Dr. Kary Mullis,
said you can amplify in vitro just as well.
Just mix your template with a buffer and some primers,
nucleotides and polymerases, too.
Denaturing, annealing, and extending.
Well it’s amazing what heating and cooling and heating will do.
PCR, when you need to detect mutations.
PCR, when you need to recombine.
PCR, when you need to find out who the daddy is.
PCR, when you need to solve a crime.
La canción de la PCR
Hace tiempo, para amplificar ADN,
tenías que crecer un montón de células pequeñitas.
Luego llegó un tipo llamado Dr. Kary Mullis,
y dijo que se podía amplificar in vitro también.
Junta tu molde con tampón y unos cebadores,
nucleótidos y polimerasas también.
Desnaturaliza, alinea y extiende.
Es increíble lo que calentar, enfriar y calentar pueden hacer.
PCR, cuando necesitas detectar mutaciones.
PCR, cuando necesitas recombinar.
PCR, cuando necesitas saber quien es el papi.
PCR, cuando necesitas resolver un crimen.
Déu, meu, lo millor és l'aire típicament del anys vuitanta, eixes veus de 'we are the world', eixe bes del negre a la màquina de PCR...
viernes, 11 de enero de 2008
s'apropa l'hivern...
hui repescaré el blitz-post. ja siga perquè volia postejar açò fa temps o perquè trobe que la realitat porta el seu ritme i lo que ara es notícia, demà ja no ho serà.
us enrecordeu d'este video d'una orquesta amateur tocant una composició? en estiu vaig estar llegint uns llibres de la saga ‘Canción de Hielo y Fuego’, escrita per George R. R. Martin. l’alegria i la sensació de ‘ja era hora’ ha segut compartida amb tants altres lectors de literatura fantàstica, que no puc deixar de banda el pensar que som legió.
per la meva banda, vaig descobrir els llibres per un comentari, que no venia a compte, d’Alex de la Iglesia en una entrevista.
quan tants freaks, persones que poden haver elegit passar vesprades a l’ombra llegint, jugant o mirant sèries abans de disfrutar d’una vida social, digam (més) saludable, coincideixen en algun tema, ho trobe un signe d’entreteniment i, amb sort, de qualitat.
la saga es pensa convertir en sèrie de televisió, fet per HBO i amb l’autor dels llibres com a productor executiu. cada capítol del llibre seria un capítol de televisió i cada llibre, una temporada... no és cap traïció al esperit de la saga, ja que els llibres estan pròpiament escrits com els folletins dramàtics. el senyor Martin fou, o és, guionista de sèries.
s’acaba de publicar el quart llibre i el cinqué estarà, en anglès, per l’estiu... us deixe el link al pròleg del quart llibre, escrit pel propi Alex...
us enrecordeu d'este video d'una orquesta amateur tocant una composició? en estiu vaig estar llegint uns llibres de la saga ‘Canción de Hielo y Fuego’, escrita per George R. R. Martin. l’alegria i la sensació de ‘ja era hora’ ha segut compartida amb tants altres lectors de literatura fantàstica, que no puc deixar de banda el pensar que som legió.
per la meva banda, vaig descobrir els llibres per un comentari, que no venia a compte, d’Alex de la Iglesia en una entrevista.
quan tants freaks, persones que poden haver elegit passar vesprades a l’ombra llegint, jugant o mirant sèries abans de disfrutar d’una vida social, digam (més) saludable, coincideixen en algun tema, ho trobe un signe d’entreteniment i, amb sort, de qualitat.
la saga es pensa convertir en sèrie de televisió, fet per HBO i amb l’autor dels llibres com a productor executiu. cada capítol del llibre seria un capítol de televisió i cada llibre, una temporada... no és cap traïció al esperit de la saga, ja que els llibres estan pròpiament escrits com els folletins dramàtics. el senyor Martin fou, o és, guionista de sèries.
s’acaba de publicar el quart llibre i el cinqué estarà, en anglès, per l’estiu... us deixe el link al pròleg del quart llibre, escrit pel propi Alex...
sábado, 5 de enero de 2008
comiat...
estava en una bar-restaurant, vintena de persones, ambient que olorava a fum amb nom de xica i copes q algun dia vaig dir q eren de 'enjuague bucal'. el xic pel que es feia la festa de comiat, estava al meu costat, jo li estava repetint els millors consells que mai m'han donat per a quan un se'n va a l'estranger
- ...i recorda que en Dublin hi ha tendes on venen xampú... i assecador de cabells... aixina que no cal que t'ho emportes tot en la maleta...
i no sé si el pronom activà algun circuit neuronal o què, però, entre bàfecs de red bull, li donà per sincerar-se...
- joder tio, de vegades me'n recorde quan quedàvem tots... això sí que era festa, hòstia. què bon rotllo... per què no podem juntar-nos de festa tots?
jo me'l quede mirant comprensivament. els dos sabíem que la pregunta era retòrica...
aguante la respiració...
era una pregunta per a la que no tenia, ni tinc, cap resposta clara. de repostes en tinc moltes, però totes pequen d'alguna excepció, d'algún però. de sobte, se m'acut una famosa cita de Monod: l'atzar i la necessitat... el fet que m'incomòde eixa resposta hem fa veure que està prop de la realitat... ¿és, realment, així? l'atzar el veig, la necessitat no. no m'agraden els termes que tanquen possibilitats d'evolució de la conversa, o de la resposta, i dir que alguna cosa és necessària n'és un exemple palmari... però entenc q la realitat no ha d'agradar-me...
i aleshores, la mirada se'm torna a girar vers la caverna. el dimoni cabrejat de la meva dreta desglossant les seves comoditats. el dimoni irònic de la meva esquerra tirant-me en cara la mirada furtiva... em deixe anar a les respostes políticament correctes, a lo asèptic, a guanyar dos regions i cobrar carta...
-bueno... el temps passa... la gent prén les seves decisions esperant que siguen les correctes... o que no siguen les incorrectes...
i em veig a mi mateixa amb la mateixa frase a la boca algunes altres vegades... sempre amb la mateixa sensació de xicle que ha perdut el sabor a la boca... amb els filotes orfes amartellant-me amb preguntes amb difícil resposta, i pitjor solució...
tire aire...
- pues saps què? que necessitem més beguda...
si algo té esta persona és que és capaç d'arrencar teranyines amb una sola frase...
bon viatge!
pd: i de regal, un record... i és que els comiats em recorden altres comiats d'extranys amors...
- ...i recorda que en Dublin hi ha tendes on venen xampú... i assecador de cabells... aixina que no cal que t'ho emportes tot en la maleta...
i no sé si el pronom activà algun circuit neuronal o què, però, entre bàfecs de red bull, li donà per sincerar-se...
- joder tio, de vegades me'n recorde quan quedàvem tots... això sí que era festa, hòstia. què bon rotllo... per què no podem juntar-nos de festa tots?
jo me'l quede mirant comprensivament. els dos sabíem que la pregunta era retòrica...
aguante la respiració...
era una pregunta per a la que no tenia, ni tinc, cap resposta clara. de repostes en tinc moltes, però totes pequen d'alguna excepció, d'algún però. de sobte, se m'acut una famosa cita de Monod: l'atzar i la necessitat... el fet que m'incomòde eixa resposta hem fa veure que està prop de la realitat... ¿és, realment, així? l'atzar el veig, la necessitat no. no m'agraden els termes que tanquen possibilitats d'evolució de la conversa, o de la resposta, i dir que alguna cosa és necessària n'és un exemple palmari... però entenc q la realitat no ha d'agradar-me...
i aleshores, la mirada se'm torna a girar vers la caverna. el dimoni cabrejat de la meva dreta desglossant les seves comoditats. el dimoni irònic de la meva esquerra tirant-me en cara la mirada furtiva... em deixe anar a les respostes políticament correctes, a lo asèptic, a guanyar dos regions i cobrar carta...
-bueno... el temps passa... la gent prén les seves decisions esperant que siguen les correctes... o que no siguen les incorrectes...
i em veig a mi mateixa amb la mateixa frase a la boca algunes altres vegades... sempre amb la mateixa sensació de xicle que ha perdut el sabor a la boca... amb els filotes orfes amartellant-me amb preguntes amb difícil resposta, i pitjor solució...
tire aire...
- pues saps què? que necessitem més beguda...
si algo té esta persona és que és capaç d'arrencar teranyines amb una sola frase...
bon viatge!
pd: i de regal, un record... i és que els comiats em recorden altres comiats d'extranys amors...
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
Entradas
