El Sol ho invaïa tot, desert al meu voltant.
Apleguí a un creuer, hi havia un vell barbut.
Li preguntí cap on estava el meu destí.
Em senyalà el camí d'on venia...
domingo, 27 de julio de 2008
jueves, 24 de julio de 2008
Finestra v0.1
Anit em vaig despertar. M'ofegava.
Estava esperant algo, no sé ben bé el què,
caminant amb la sensació de deixar-me alguna cosa
oblidada.
Esperant una pujada de la marea,
que m'adresse.
Que la bruixola deixe de pegar voltes
de tot cor...
Estava esperant algo, no sé ben bé el què,
caminant amb la sensació de deixar-me alguna cosa
oblidada.
Esperant una pujada de la marea,
que m'adresse.
Que la bruixola deixe de pegar voltes
de tot cor...
viernes, 18 de abril de 2008
aniversari
l'any passat estava celebrant este mateix dia en unes cirsumstàncies completament diferents. en ciutat extranya, amb companys desconeguts, etc...
este anniversari ve més cómode, més tranquil, tb. l'any passat vaig prendre este dia com el principi d'una anventura que m'anava a fer molt de bé. este any, el pille acabant el primer curs d'Introducció a la Biologia Sintètica. cansat (molt) amb deficìència de son (porte les dos setmanes del curs dormint poc i malament) i sense casi vida social (bueno, això es podria atrassar unes quantes setmanes enrrere, la veritat).
i em trobe agust. ja fa un parell d'anys que he de restar la data del meu any de naixement a l'any vigent per saber quina edat tinc. no és que em done por, és que és un número que no m'interessa. reconec que m'agraden més els números parells que els imparells... (manies, ¿què passa?) però que vinguen els temps, que passe el temps, el canvi és bo...
el "ser" és una col·lecció d'"estars". una màxima en la que els saxons es perdrien.
anem caminant un camí, amb la sensació perillosament tendent al cretinisme que sense el caminant, el camí no es faria...
ara us regale una cançoneta, Lullaby de The Cure, quan Robert Simth es pareixia menys a Kurtz en la peli del Coppola que en el directe que els contribuents pagaren (ojo a la tercera del plural...)
este anniversari ve més cómode, més tranquil, tb. l'any passat vaig prendre este dia com el principi d'una anventura que m'anava a fer molt de bé. este any, el pille acabant el primer curs d'Introducció a la Biologia Sintètica. cansat (molt) amb deficìència de son (porte les dos setmanes del curs dormint poc i malament) i sense casi vida social (bueno, això es podria atrassar unes quantes setmanes enrrere, la veritat).
i em trobe agust. ja fa un parell d'anys que he de restar la data del meu any de naixement a l'any vigent per saber quina edat tinc. no és que em done por, és que és un número que no m'interessa. reconec que m'agraden més els números parells que els imparells... (manies, ¿què passa?) però que vinguen els temps, que passe el temps, el canvi és bo...
el "ser" és una col·lecció d'"estars". una màxima en la que els saxons es perdrien.
anem caminant un camí, amb la sensació perillosament tendent al cretinisme que sense el caminant, el camí no es faria...
ara us regale una cançoneta, Lullaby de The Cure, quan Robert Simth es pareixia menys a Kurtz en la peli del Coppola que en el directe que els contribuents pagaren (ojo a la tercera del plural...)
miércoles, 26 de marzo de 2008
campanya "support spain"
anglaterra ha estat eliminada, tampoco juguen el europeu ni Gales ni Escòcia ni Irlanda... què fer? Sky Sports té la solució: recolçar espanya...
humor molt anglés... de vegades em pregunte si el tipus d'humor d'un o altre país depén de la forma en que els ascendents mundials d'estos païssos caigueren... això m'explica l'humor anglés, l'espanyol, ... podria explicar també a Coluche en frança...
(per cert, subtítols gràcies a elmundo.es) versió completa del video i sense subtítols: support spain campaign
i me quede amb el comentari del Gran Wyoming al Intermedio: "per primera vegada espanya pot defraudar a DOS païssos"...
humor molt anglés... de vegades em pregunte si el tipus d'humor d'un o altre país depén de la forma en que els ascendents mundials d'estos païssos caigueren... això m'explica l'humor anglés, l'espanyol, ... podria explicar també a Coluche en frança...
(per cert, subtítols gràcies a elmundo.es)
i me quede amb el comentari del Gran Wyoming al Intermedio: "per primera vegada espanya pot defraudar a DOS païssos"...
miércoles, 19 de marzo de 2008
in memoriam... snif...
sembla que les desgràcies no venen soles...
Arthur C. Clarke ha volat d'este món...
un d'aquells autors que et feien companyia en nits d'insomni no escriurà, ja mai més, cap altre llibre...
recorde estar llegint '2001', la novel·la, un dia després de sopar. jo estava a l'institut en 2on o 3er de BUP, no recorde. el que sí recorde és que al matí següent tenía un examen de derivades i integrals, vull dir sols de derivades i integrals. savia que havia de dormir, la meva experiència dormint menys de sis hores abans d'un examen no havia segut bona. semblava com si la son fora un bany de tranquilitat abans de la batalla. savia que havia de dormir, però em restaven quaranta fulls del 2001... fou una d'aquelles negociacions que acabes regalant al plaer... em dormia a les tres, havent-me d'alçar a les set...
però, intentant prendre la son, recorde com la descripció de la pau, la serenitat, que sentia Bowman en trobar-se amb el monolit de Júpiter m'envaïa... eixa fabulosa reflexió, enimg del marejol de portes interestel·lars, de 'vaig a dedicar-me a observar, ja intentaré comprendre més endavant' em paregué digna d'admiració... eixe llibre em marcà. tant la història com l'ascens a la trascendència com l'estil o els protagonistes...
ves en pau Arthur...
pd: i si algú vol invertir 20 minuts de la seva vida en el germen de '2001', ahí va.
Arthur C. Clarke ha volat d'este món...
un d'aquells autors que et feien companyia en nits d'insomni no escriurà, ja mai més, cap altre llibre...
recorde estar llegint '2001', la novel·la, un dia després de sopar. jo estava a l'institut en 2on o 3er de BUP, no recorde. el que sí recorde és que al matí següent tenía un examen de derivades i integrals, vull dir sols de derivades i integrals. savia que havia de dormir, la meva experiència dormint menys de sis hores abans d'un examen no havia segut bona. semblava com si la son fora un bany de tranquilitat abans de la batalla. savia que havia de dormir, però em restaven quaranta fulls del 2001... fou una d'aquelles negociacions que acabes regalant al plaer... em dormia a les tres, havent-me d'alçar a les set...
però, intentant prendre la son, recorde com la descripció de la pau, la serenitat, que sentia Bowman en trobar-se amb el monolit de Júpiter m'envaïa... eixa fabulosa reflexió, enimg del marejol de portes interestel·lars, de 'vaig a dedicar-me a observar, ja intentaré comprendre més endavant' em paregué digna d'admiració... eixe llibre em marcà. tant la història com l'ascens a la trascendència com l'estil o els protagonistes...
ves en pau Arthur...
pd: i si algú vol invertir 20 minuts de la seva vida en el germen de '2001', ahí va.
viernes, 8 de febrero de 2008
mi matadero clandestino...
estava fa un parell de dies mirant fotos buscant molt bé no-sé-què. tal vegada volia lliurar-me a un marejol de records, somriure per un instant, provar-me davant de sentiments passats, jo que sé...
la qüestió és que em vaig parar davant d’una foto i la primera reacció fou preguntar-li a qui eixia en ella ‘qui eres?’... i vaig repetir el llançament a més fotos, en les que eixia més gent...
em vaig sorprendre per la pregunta. sabia perfectament com es deien les persones, què fan, on viuen, i inclòs puc fer-me una idea grosso modo de com viuen... no em referia a ‘qui era’ ixa persona sino ‘qui és en este precís moment’, com li va últimament, ...
no era per mi. no era un mecanisme de juí respecte a la persona que sóc. sino respecte a les persones per les que acabes envoltat en un moment de la vida, i implicat emocionalment a cotes que creies inalcançables, i com temps després no saps res, res, d’elles...
i amb la sensació de que amb algunes d’elles, amb algunes, el dia que ens retrobem no hi haurà la càrrega emocional que hi havia, però els ponts de comunicació continuaran ahí... les costums, les manies, els tics comunicatius, seran reconeguts i respectats. que la conversa fluirà...
per molt que hi haja hagut una època en la que em descansat i guardat la troba...
la qüestió és que em vaig parar davant d’una foto i la primera reacció fou preguntar-li a qui eixia en ella ‘qui eres?’... i vaig repetir el llançament a més fotos, en les que eixia més gent...
em vaig sorprendre per la pregunta. sabia perfectament com es deien les persones, què fan, on viuen, i inclòs puc fer-me una idea grosso modo de com viuen... no em referia a ‘qui era’ ixa persona sino ‘qui és en este precís moment’, com li va últimament, ...
no era per mi. no era un mecanisme de juí respecte a la persona que sóc. sino respecte a les persones per les que acabes envoltat en un moment de la vida, i implicat emocionalment a cotes que creies inalcançables, i com temps després no saps res, res, d’elles...
i amb la sensació de que amb algunes d’elles, amb algunes, el dia que ens retrobem no hi haurà la càrrega emocional que hi havia, però els ponts de comunicació continuaran ahí... les costums, les manies, els tics comunicatius, seran reconeguts i respectats. que la conversa fluirà...
per molt que hi haja hagut una època en la que em descansat i guardat la troba...
miércoles, 6 de febrero de 2008
but in the unlikely story that is America...
açò sembla que sols podia eixir als Estats Units...
un polític amb una brillant retòrica
una retòrica que embelesa les voluntats
voluntats que es junten per a embelesar el polític
... per acabar amb un videoclip dels seus discursos...
encara presente algo de cinisme (que ell tant critica) respecte a les seves posibilitats d'aplegar a la Casa Blanca o les seves posibilitats de canviar coses una vegada allí... de totes maneres, admet que el tio sap ficar-se a qui el sent en la butxaca...
el video té subtitols en español, però, per als puristes, us deixe tb la lletra:
Yes, We Can! - Si, Se Puede!
Song & video, featuring a star cast, by Will.i.am of The Black Eyed Peas.
Inspired by Barack Obama's 'Yes We Can' speech.
It was a creed written into the founding documents
that declared the destiny of a nation.
Yes we can.
It was whispered by slaves and abolitionists
as they blazed a trail toward freedom.
Yes we can.
It was sung by immigrants as they struck out from distant shores
and pioneers who pushed westward against an unforgiving wilderness.
Yes we can.
It was the call of workers who organized;
women who reached for the ballots;
a President who chose the moon as our new frontier;
and a King who took us to the mountaintop and pointed the way to the Promised Land.
Yes we can to justice and equality.
Yes we can to opportunity and prosperity.
Yes we can heal this nation.
Yes we can repair this world.
Yes we can.
We know the battle ahead will be long,
but always remember that no matter what obstacles stand in our way,
nothing can stand in the way of the power of millions of voices calling for change.
We have been told we cannot do this by a chorus of cynics...
they will only grow louder and more dissonant...
We've been asked to pause for a reality check.
We've been warned against offering the people of this nation false hope.
But in the unlikely story that is America, there has never been anything false about hope.
Now the hopes of the little girl who goes to a crumbling school in Dillon
are the same as the dreams of the boy who learns on the streets of LA;
we will remember that there is something happening in America;
that we are not as divided as our politics suggests;
that we are one people; we are one nation;
and together, we will begin the next great chapter in the American story with three words that will ring from coast to coast;
from sea to shining sea...
Yes. We. Can.
un polític amb una brillant retòrica
una retòrica que embelesa les voluntats
voluntats que es junten per a embelesar el polític
... per acabar amb un videoclip dels seus discursos...
encara presente algo de cinisme (que ell tant critica) respecte a les seves posibilitats d'aplegar a la Casa Blanca o les seves posibilitats de canviar coses una vegada allí... de totes maneres, admet que el tio sap ficar-se a qui el sent en la butxaca...
el video té subtitols en español, però, per als puristes, us deixe tb la lletra:
Yes, We Can! - Si, Se Puede!
Song & video, featuring a star cast, by Will.i.am of The Black Eyed Peas.
Inspired by Barack Obama's 'Yes We Can' speech.
It was a creed written into the founding documents
that declared the destiny of a nation.
Yes we can.
It was whispered by slaves and abolitionists
as they blazed a trail toward freedom.
Yes we can.
It was sung by immigrants as they struck out from distant shores
and pioneers who pushed westward against an unforgiving wilderness.
Yes we can.
It was the call of workers who organized;
women who reached for the ballots;
a President who chose the moon as our new frontier;
and a King who took us to the mountaintop and pointed the way to the Promised Land.
Yes we can to justice and equality.
Yes we can to opportunity and prosperity.
Yes we can heal this nation.
Yes we can repair this world.
Yes we can.
We know the battle ahead will be long,
but always remember that no matter what obstacles stand in our way,
nothing can stand in the way of the power of millions of voices calling for change.
We have been told we cannot do this by a chorus of cynics...
they will only grow louder and more dissonant...
We've been asked to pause for a reality check.
We've been warned against offering the people of this nation false hope.
But in the unlikely story that is America, there has never been anything false about hope.
Now the hopes of the little girl who goes to a crumbling school in Dillon
are the same as the dreams of the boy who learns on the streets of LA;
we will remember that there is something happening in America;
that we are not as divided as our politics suggests;
that we are one people; we are one nation;
and together, we will begin the next great chapter in the American story with three words that will ring from coast to coast;
from sea to shining sea...
Yes. We. Can.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
Entradas
