Finestra v0.4

Pujant la muntanya, fent camí,
alce la vista, disfrute de saber on estic,
analitze, observe.
Descanse.


I venen, com trens que es salten la parada,
pensaments i preguntes.
Marejols. No sempre tinc bitllet.

Vinyetes

no sé si l'autor del webcomic xkcd està de vacances o ha aplegat a eixe estat estacionari de estrés-relaxació tan creativament productiu, però el divendres ens oferia aquesta obra d'art del surrealisme que haguera fet somriure a André Breton. el títol es Frustation; el missatge,

- Don't worry, I can do it under a minute

- Yes, I've noticed...

Avui, li lleve les lleganyes al meu ordenador amb una nova ironia. el títol es Regrets.

Com digué aquell sobre el minut 3...

Todos los que querais ser directores de cine mi consejo es que no lo hagais... porque total, la mayoría no lo vais a conseguir en vuestra vida, y los otros ibais a hacer mierdas... pues pa'qué...

Finestra v0.3

I pujant la muntanya,
en dies clarosos,
veig companys i companyes.
Fruits de les evasions,
m'espenten,
molesten,
m'ajuden.


Fan matèria els dubtes que assetgen,
en les nits obscures,
quan, a la vorera del foc,
l'autoengany es despulla.

trajectòries

anit vaig acabar amb "The Witcher". o vaig acabar amb un dels "The Witcher"...

és un joc tancat, en el sentit que no és un Oblivion, on la llibertat és la norma i el límit el marca al I.A. dels demés PNJs del joc. Tancat, sí, però la línia argumental es ramifica des de ben començat el joc. Que si salves a esta o la deixes morir, que si t'enfrentes a esta ordre clerical o tens amistats en els terroristes èlfics, tot, absolutament TOT allò que pots decidir marca el teu futur, la progressió del personatge, el joc en si.

i no sols és per tenir més d'un final, sino que tens més d'un joc. els amics poden ser enemics, l'aventura secundària que no continuares pot revel·lar-te alguna cosa de la principal...

no és gens extrany que els creadors del joc foren roleros. i polacs. com polac (i probablement rolero) és l'escritor en les obres del qual es basen per fer la història, Andrzej Sapkowski. escritor que crea una fantasia que es pot reconèixer en el dia a dia (o igual no tant). usa l'efecte del anti-heroi, com gairebé tota la creació artístistica des de Maig del 68, però li sap ficar secundaris que son personatges, no sols figurants. la fantasia de Sapkowski és una que comença evaïnt-te de la realitat per a tornar-te a ella una vegada has aprés algo de la vida, de tu mateixa.

Finestra v0.2

El Sol ho invaïa tot, desert al meu voltant.
Apleguí a un creuer, hi havia un vell barbut.

Li preguntí cap on estava el meu destí.
Em senyalà el camí d'on venia...

Finestra v0.1

Anit em vaig despertar. M'ofegava.
Estava esperant algo, no sé ben bé el què,
caminant amb la sensació de deixar-me alguna cosa
oblidada.

Esperant una pujada de la marea,
que m'adresse.
Que la bruixola deixe de pegar voltes
de tot cor...

aniversari

l'any passat estava celebrant este mateix dia en unes cirsumstàncies completament diferents. en ciutat extranya, amb companys desconeguts, etc...

este anniversari ve més cómode, més tranquil, tb. l'any passat vaig prendre este dia com el principi d'una anventura que m'anava a fer molt de bé. este any, el pille acabant el primer curs d'Introducció a la Biologia Sintètica. cansat (molt) amb deficìència de son (porte les dos setmanes del curs dormint poc i malament) i sense casi vida social (bueno, això es podria atrassar unes quantes setmanes enrrere, la veritat).

i em trobe agust. ja fa un parell d'anys que he de restar la data del meu any de naixement a l'any vigent per saber quina edat tinc. no és que em done por, és que és un número que no m'interessa. reconec que m'agraden més els números parells que els imparells... (manies, ¿què passa?) però que vinguen els temps, que passe el temps, el canvi és bo...
el "ser" és una col·lecció d'"estars". una màxima en la que els saxons es perdrien.

anem caminant un camí, amb la sensació perillosament tendent al cretinisme que sense el caminant, el camí no es faria...

ara us regale una cançoneta, Lullaby de The Cure, quan Robert Simth es pareixia menys a Kurtz en la peli del Coppola que en el directe que els contribuents pagaren (ojo a la tercera del plural...)