primeres impressions daneses

passats ja uns dies des que vaig aterrar, encara en la fase introductòria de la supervivència, tinc algo de temps per pensar en pensar i per escriure...

comencem pel principi, estic vivint en Vedbæk, localitat a 10 km de la universitat on curraré i a 25 km del centre de Copenague. és un poble de chalets, casetes i mansions. i no és ironia, és supossa que és una de les regions més cares de tota Dinamarca. els Hyundai de les casetes s'alternen amb pocs Rolls-Royce, alguns Porsche Cayenne i molts Mercedes... la caseta on estic es sembla molt a la de Uppsala, la veritat, si bé és un poc més petita. visc amb una dona en els seus seixanta, exballerina de ballet que es guanya la vida donant classes de ballet (però no en sa casa). es dóna prou importància a si mateixa o, al menys, al seu passat, però no aplega al punt de cretinisme. és bona conversadora, no agobia i menja frutes i verdures ecològiques... no sé ben bé per què, eixe fou un detall que no em sorprengué; com si, d'alguna manera, haguera esperat alguna mania en algun aspecte cotidià...

i això em dóna peu a comentar lo següent: Dinamarca és un país mooooooolt car.
congelats i menjar tractat d'alguna manera (conserva, semiconserva, marinat, escabetxe) es poden conseguir a preu raonables. raonablement per dalt del preu d'Espanya, però es pot sobreviure amb ells. manduca fresca, ja siga carn, fruta o verdura és molt cara. obvie el peix fresc perquè tant eixe producte com les frutes i verdures d'importació (o ecològiques) són productes de luxe... no vull ni imaginar lo que paga la meva casera al mes per les (micro)ensalades que es fa... de fet, un dels seus temes favorits és queixar-se amargament de lo car que està tot i de lo molt que paga al cap de l'any en impostos. li deia jo que algun benefici tindria el "socialisme escandinau" i me deia que ella no el veia en cap lloc, que un dels temes que el govern més promou, la bona educació global, s'havia capgirat en un sistema en que la gent veu que va a la universitat sense haver d'esforçar-se...
això em feu pensar en un parell de converses que he tingut sobre este tema. i trobe que la gent confon el "esforçar-se econòmicament" amb el "esforçar-se acadèmicament". pots ser un bon estudiant i no tenir un clau i vice-versa. no veig cap tipus de relació entre eixos dos eixos... no veig malament el fer gasto social (despilfarro, dirien alguns) en beques. sí veig malament que no hi haja cap mitjà de control de que ixe gasto s'haja gastat adientment. un exemple acceptable: si no recorde malament, en les beques del MEC als estudiants d'universitat se'ls obliga a aprovar el 30% dels crèdits matriculats. així i tot, jo pujaria el percentatge al 70%. ídem per a les beques de tesi, que la prova de mèrits siga realment una prova de mèrits, no un tràmit.
que hi ha gent que enganya amb la declaració del irpf? bueno, preferisc tenir falsos positius que falsos negatius. vamos que preferesc tenir que tragar-me Catwoman o Daredevil si els productors van a recolzar pelis basades en còmics...

canviem d'epígraf: la vida al lab. m'he trobat molt agust en lo poc que he vist del meu cap (temporal, però cap) i de la seva gent. el dimecres que vaig arribar em convidaren a sopar a un japo (força bò). estiguérem el meu jefe hindú (Kiran), la seva companya/novia/jo-qué-sé portuguesa (Ana Paula), una estudiant de doctorat portuguesa (Rita) i jo i la conversa fou molt interessant i es parlà de tot menys curro (no tocava). per la vesprada del dijous vaig apropar-me a la universitat. allí ja vaig parlar amb Kiran sobre el "què" del projecte i el "com", parlàrem sincerament els dos sobre què esperàvem de la estancia i no ens amagàrem cap "sí, però...". més endavant aniré desgranant de què va el meu curro, però la veritat és que estic molt content de la pinta que té i si ho acabem pot quedar algo molt, molt xulo... el divendres fou la presentació en societat a tot el centre, que son unes 80 persones en total, en un esmorzar, en el qual hi havia unes 30, que tenen tots els divendres de matí abans del seminari de centre. estos esmorzars són molt curiosos i interessants: companys de treball parlant, en anglès, sobre la última escapada amb la parella a tal o qual lloc. són la classe de coses que es poden fer quan hi ha un grupet de persones que no es duen especialment malament entre ells (inclús alguns poden ser amics, i tot) i quan tens un percentatge prou alt de gent forànea, la qual cosa obliga a parlar en anglès. és algo que en espanya huaríem d'aprendre a fer...
curiós fou també el coneixement d'un microbiòleg espanyol, Manolo, que havia estat al IATA de Burjassot just este any passat i coneixia, molt de passada, a Marieta.
- sí, me dijo Rita que venías de la Politécnica. yo estuve en la "de Valencia", vamos en la otra...
- bueno, yo estudié allí
- amh, ¿también tienen ingenierias?
- ¿cómo? no, no, soy biólogo...
- ¿biólogo? otia, ¿y haces modelos? joder, me quito el sombrero...
- bueno, no es para tanto...
- calla, calla, pues me alegro, tio, y encima vienes con Kiran que es un crack en eso...
- sí, voy a ver si se me pega algo...
- claro que sí, ya has dado el paso importante que es trabajar en eso, ahora ya...

un bon tipo...
en fi, com podeu veure, estic en la fase d'adaptació i encara m'enlluernen moltes coses, ja aplegarà la fase d'aceptació de matissos i normalitzarem les vivències...
hui, per exemple, m'ha enlluernat un tendre article de Javier Cercas... en veu baixa, pausada, va obrint l'armadura, poc a poc, va llevant el paper regal del paquet ple d'emocions, de sentiments... sniff...

aterriza que no es poco

aterrat. trobada la casa. buidada la maleta.
connexió internet establerta, encara que precària.
company connegut, amb un poc de sort és una porta oberta a una vida a la que torne com una pleamar...

siesteta? ja! dutxa i sopar amb el jefe...
i m'alegre de que el temps es contraga, i les onades vinguen totes de cop...

nervis? i tant... qui ho negue està sent un inconscient...

Finestra v0.5

S'obrin les cortines,
per un moment, sóc conscient del futur proper.

La vida són passadissos rectes,
connecten habitacions amb diverses portes.
El temps s'extén en els passadissos,
es contrau decidint el camí.
Em recorda a una xarxa de metro.
Pujat a un vagó que vaig decidir fa temps,
no sé si baixar. I, de fer-ho,
on baixar...

Finestra v0.4

Pujant la muntanya, fent camí,
alce la vista, disfrute de saber on estic,
analitze, observe.
Descanse.


I venen, com trens que es salten la parada,
pensaments i preguntes.
Marejols. No sempre tinc bitllet.

Vinyetes

no sé si l'autor del webcomic xkcd està de vacances o ha aplegat a eixe estat estacionari de estrés-relaxació tan creativament productiu, però el divendres ens oferia aquesta obra d'art del surrealisme que haguera fet somriure a André Breton. el títol es Frustation; el missatge,

- Don't worry, I can do it under a minute

- Yes, I've noticed...

Avui, li lleve les lleganyes al meu ordenador amb una nova ironia. el títol es Regrets.

Com digué aquell sobre el minut 3...

Todos los que querais ser directores de cine mi consejo es que no lo hagais... porque total, la mayoría no lo vais a conseguir en vuestra vida, y los otros ibais a hacer mierdas... pues pa'qué...

Finestra v0.3

I pujant la muntanya,
en dies clarosos,
veig companys i companyes.
Fruits de les evasions,
m'espenten,
molesten,
m'ajuden.


Fan matèria els dubtes que assetgen,
en les nits obscures,
quan, a la vorera del foc,
l'autoengany es despulla.

trajectòries

anit vaig acabar amb "The Witcher". o vaig acabar amb un dels "The Witcher"...

és un joc tancat, en el sentit que no és un Oblivion, on la llibertat és la norma i el límit el marca al I.A. dels demés PNJs del joc. Tancat, sí, però la línia argumental es ramifica des de ben començat el joc. Que si salves a esta o la deixes morir, que si t'enfrentes a esta ordre clerical o tens amistats en els terroristes èlfics, tot, absolutament TOT allò que pots decidir marca el teu futur, la progressió del personatge, el joc en si.

i no sols és per tenir més d'un final, sino que tens més d'un joc. els amics poden ser enemics, l'aventura secundària que no continuares pot revel·lar-te alguna cosa de la principal...

no és gens extrany que els creadors del joc foren roleros. i polacs. com polac (i probablement rolero) és l'escritor en les obres del qual es basen per fer la història, Andrzej Sapkowski. escritor que crea una fantasia que es pot reconèixer en el dia a dia (o igual no tant). usa l'efecte del anti-heroi, com gairebé tota la creació artístistica des de Maig del 68, però li sap ficar secundaris que son personatges, no sols figurants. la fantasia de Sapkowski és una que comença evaïnt-te de la realitat per a tornar-te a ella una vegada has aprés algo de la vida, de tu mateixa.