Temps feia que no passava per esta estació.
Em deixe anar,
esquivant dubtes raonables,
el cor buscant apostar
lo que el cap oblidà fa temps...
Ma mare sempre m'ho digué,
de temps en temps,
les inversions sols son fruites-trampa...
Temps,
eixe recurs subjectiu...
Temps,
una altra fruita-trampa.
viernes, 12 de septiembre de 2008
Finestra v0.6
Un revolt al camí m'ha dit,
"saps que estàs fent el camí que volies,
aprofita-te'n"...
Somric,
com el nen que somriu
aplegada l'hora del pati...
I, per un moment,
la costera no s'ha fet tan amunt.
"saps que estàs fent el camí que volies,
aprofita-te'n"...
Somric,
com el nen que somriu
aplegada l'hora del pati...
I, per un moment,
la costera no s'ha fet tan amunt.
miércoles, 10 de septiembre de 2008
pot un biòleg molecular somiar sobre Física de partícules?
la Física mai fou una assignatura que em llevara la son... temps després vaig haver d'admetre que els físics no sols servien per compensar el ratio de xics/xiques en els sopars de Biologia...
Així i tot, de tots els camps de la Física que poden haver, sempre vaig pensar que la Física de partícules era dels més avorrits (tal vegada el segon més avorrit, després de l'Astrofísica)...
i així ens trobem avui, vius dirien alguns amants de lo apocalíptic, quan algú a encés un botó roig al LHC... Álvaro, de la Cárcel de Papel, com a bon físic, se n'ha fet ressò, PHD comics escomençà fa uns dies una serie sobre el tema, ... i Javier Sampedro, biòleg molecular que feu la tesis en gens homeòtics, amb un Science i una estada post-doctoral al Cavendish Lab de la Universitat de Cambridge, reconvertit en un dels periodistes científics de El País, ha escrit un article molt fàcil de llegir...
pd: ara és quan els físics que llegeixen açò ens comenten els deu errors imperdonables que ha fet Javier... ei, si parlara de biologia molecular m'encarregaria jo...
actualització: arrel del LHC, excel·lent (altre) article de divulgació de Álvaro de Rújula sobre el tema del buit (i la masa) en la Física
Així i tot, de tots els camps de la Física que poden haver, sempre vaig pensar que la Física de partícules era dels més avorrits (tal vegada el segon més avorrit, després de l'Astrofísica)...
i així ens trobem avui, vius dirien alguns amants de lo apocalíptic, quan algú a encés un botó roig al LHC... Álvaro, de la Cárcel de Papel, com a bon físic, se n'ha fet ressò, PHD comics escomençà fa uns dies una serie sobre el tema, ... i Javier Sampedro, biòleg molecular que feu la tesis en gens homeòtics, amb un Science i una estada post-doctoral al Cavendish Lab de la Universitat de Cambridge, reconvertit en un dels periodistes científics de El País, ha escrit un article molt fàcil de llegir...
pd: ara és quan els físics que llegeixen açò ens comenten els deu errors imperdonables que ha fet Javier... ei, si parlara de biologia molecular m'encarregaria jo...
actualització: arrel del LHC, excel·lent (altre) article de divulgació de Álvaro de Rújula sobre el tema del buit (i la masa) en la Física
domingo, 7 de septiembre de 2008
la reflexió que ve
llegesc en El Pais, sobre la compra del Manchester City per la Família real de Abu Dhabi:
i, en el futur, ¿si els accionistes del Valencia (o del Santander) digueren que no a un gran inversor es quedarien enrere en la carrera dels productes? ¿es quedarien enrrere Barça, Madrid i Athletic per ser clubs? ¿valdria la pena pagar per veure productes? ¿d'això també en té culpa Florentino Pérez? al cap i a la fi, sols és multiplicar a Dmitry Piterman per deu, cent o mil...
Si a los aficionados del Betis, el segundo club de la tercera ciudad
española -como lo ha sido el Manchester City en Inglaterra-, les ofreciera un
jeque árabe la opción de fichar a Cristiano y a Messi, de dejar al Sevilla, al
Madrid y al Barcelona en la sombra y pretender seriamente a ganar la Copa de
Europa, tal es la naturaleza humana -o, al menos, la naturaleza del aficionado
de fútbol- que muy pocos dirían "muchas gracias, pero no".
i, en el futur, ¿si els accionistes del Valencia (o del Santander) digueren que no a un gran inversor es quedarien enrere en la carrera dels productes? ¿es quedarien enrrere Barça, Madrid i Athletic per ser clubs? ¿valdria la pena pagar per veure productes? ¿d'això també en té culpa Florentino Pérez? al cap i a la fi, sols és multiplicar a Dmitry Piterman per deu, cent o mil...
primeres impressions daneses
passats ja uns dies des que vaig aterrar, encara en la fase introductòria de la supervivència, tinc algo de temps per pensar en pensar i per escriure...
comencem pel principi, estic vivint en Vedbæk, localitat a 10 km de la universitat on curraré i a 25 km del centre de Copenague. és un poble de chalets, casetes i mansions. i no és ironia, és supossa que és una de les regions més cares de tota Dinamarca. els Hyundai de les casetes s'alternen amb pocs Rolls-Royce, alguns Porsche Cayenne i molts Mercedes... la caseta on estic es sembla molt a la de Uppsala, la veritat, si bé és un poc més petita. visc amb una dona en els seus seixanta, exballerina de ballet que es guanya la vida donant classes de ballet (però no en sa casa). es dóna prou importància a si mateixa o, al menys, al seu passat, però no aplega al punt de cretinisme. és bona conversadora, no agobia i menja frutes i verdures ecològiques... no sé ben bé per què, eixe fou un detall que no em sorprengué; com si, d'alguna manera, haguera esperat alguna mania en algun aspecte cotidià...
i això em dóna peu a comentar lo següent: Dinamarca és un país mooooooolt car.
congelats i menjar tractat d'alguna manera (conserva, semiconserva, marinat, escabetxe) es poden conseguir a preu raonables. raonablement per dalt del preu d'Espanya, però es pot sobreviure amb ells. manduca fresca, ja siga carn, fruta o verdura és molt cara. obvie el peix fresc perquè tant eixe producte com les frutes i verdures d'importació (o ecològiques) són productes de luxe... no vull ni imaginar lo que paga la meva casera al mes per les (micro)ensalades que es fa... de fet, un dels seus temes favorits és queixar-se amargament de lo car que està tot i de lo molt que paga al cap de l'any en impostos. li deia jo que algun benefici tindria el "socialisme escandinau" i me deia que ella no el veia en cap lloc, que un dels temes que el govern més promou, la bona educació global, s'havia capgirat en un sistema en que la gent veu que va a la universitat sense haver d'esforçar-se...
això em feu pensar en un parell de converses que he tingut sobre este tema. i trobe que la gent confon el "esforçar-se econòmicament" amb el "esforçar-se acadèmicament". pots ser un bon estudiant i no tenir un clau i vice-versa. no veig cap tipus de relació entre eixos dos eixos... no veig malament el fer gasto social (despilfarro, dirien alguns) en beques. sí veig malament que no hi haja cap mitjà de control de que ixe gasto s'haja gastat adientment. un exemple acceptable: si no recorde malament, en les beques del MEC als estudiants d'universitat se'ls obliga a aprovar el 30% dels crèdits matriculats. així i tot, jo pujaria el percentatge al 70%. ídem per a les beques de tesi, que la prova de mèrits siga realment una prova de mèrits, no un tràmit.
que hi ha gent que enganya amb la declaració del irpf? bueno, preferisc tenir falsos positius que falsos negatius. vamos que preferesc tenir que tragar-me Catwoman o Daredevil si els productors van a recolzar pelis basades en còmics...
canviem d'epígraf: la vida al lab. m'he trobat molt agust en lo poc que he vist del meu cap (temporal, però cap) i de la seva gent. el dimecres que vaig arribar em convidaren a sopar a un japo (força bò). estiguérem el meu jefe hindú (Kiran), la seva companya/novia/jo-qué-sé portuguesa (Ana Paula), una estudiant de doctorat portuguesa (Rita) i jo i la conversa fou molt interessant i es parlà de tot menys curro (no tocava). per la vesprada del dijous vaig apropar-me a la universitat. allí ja vaig parlar amb Kiran sobre el "què" del projecte i el "com", parlàrem sincerament els dos sobre què esperàvem de la estancia i no ens amagàrem cap "sí, però...". més endavant aniré desgranant de què va el meu curro, però la veritat és que estic molt content de la pinta que té i si ho acabem pot quedar algo molt, molt xulo... el divendres fou la presentació en societat a tot el centre, que son unes 80 persones en total, en un esmorzar, en el qual hi havia unes 30, que tenen tots els divendres de matí abans del seminari de centre. estos esmorzars són molt curiosos i interessants: companys de treball parlant, en anglès, sobre la última escapada amb la parella a tal o qual lloc. són la classe de coses que es poden fer quan hi ha un grupet de persones que no es duen especialment malament entre ells (inclús alguns poden ser amics, i tot) i quan tens un percentatge prou alt de gent forànea, la qual cosa obliga a parlar en anglès. és algo que en espanya huaríem d'aprendre a fer...
curiós fou també el coneixement d'un microbiòleg espanyol, Manolo, que havia estat al IATA de Burjassot just este any passat i coneixia, molt de passada, a Marieta.
- sí, me dijo Rita que venías de la Politécnica. yo estuve en la "de Valencia", vamos en la otra...
- bueno, yo estudié allí
- amh, ¿también tienen ingenierias?
- ¿cómo? no, no, soy biólogo...
- ¿biólogo? otia, ¿y haces modelos? joder, me quito el sombrero...
- bueno, no es para tanto...
- calla, calla, pues me alegro, tio, y encima vienes con Kiran que es un crack en eso...
- sí, voy a ver si se me pega algo...
- claro que sí, ya has dado el paso importante que es trabajar en eso, ahora ya...
un bon tipo...
en fi, com podeu veure, estic en la fase d'adaptació i encara m'enlluernen moltes coses, ja aplegarà la fase d'aceptació de matissos i normalitzarem les vivències...
hui, per exemple, m'ha enlluernat un tendre article de Javier Cercas... en veu baixa, pausada, va obrint l'armadura, poc a poc, va llevant el paper regal del paquet ple d'emocions, de sentiments... sniff...
comencem pel principi, estic vivint en Vedbæk, localitat a 10 km de la universitat on curraré i a 25 km del centre de Copenague. és un poble de chalets, casetes i mansions. i no és ironia, és supossa que és una de les regions més cares de tota Dinamarca. els Hyundai de les casetes s'alternen amb pocs Rolls-Royce, alguns Porsche Cayenne i molts Mercedes... la caseta on estic es sembla molt a la de Uppsala, la veritat, si bé és un poc més petita. visc amb una dona en els seus seixanta, exballerina de ballet que es guanya la vida donant classes de ballet (però no en sa casa). es dóna prou importància a si mateixa o, al menys, al seu passat, però no aplega al punt de cretinisme. és bona conversadora, no agobia i menja frutes i verdures ecològiques... no sé ben bé per què, eixe fou un detall que no em sorprengué; com si, d'alguna manera, haguera esperat alguna mania en algun aspecte cotidià...
i això em dóna peu a comentar lo següent: Dinamarca és un país mooooooolt car.
congelats i menjar tractat d'alguna manera (conserva, semiconserva, marinat, escabetxe) es poden conseguir a preu raonables. raonablement per dalt del preu d'Espanya, però es pot sobreviure amb ells. manduca fresca, ja siga carn, fruta o verdura és molt cara. obvie el peix fresc perquè tant eixe producte com les frutes i verdures d'importació (o ecològiques) són productes de luxe... no vull ni imaginar lo que paga la meva casera al mes per les (micro)ensalades que es fa... de fet, un dels seus temes favorits és queixar-se amargament de lo car que està tot i de lo molt que paga al cap de l'any en impostos. li deia jo que algun benefici tindria el "socialisme escandinau" i me deia que ella no el veia en cap lloc, que un dels temes que el govern més promou, la bona educació global, s'havia capgirat en un sistema en que la gent veu que va a la universitat sense haver d'esforçar-se...
això em feu pensar en un parell de converses que he tingut sobre este tema. i trobe que la gent confon el "esforçar-se econòmicament" amb el "esforçar-se acadèmicament". pots ser un bon estudiant i no tenir un clau i vice-versa. no veig cap tipus de relació entre eixos dos eixos... no veig malament el fer gasto social (despilfarro, dirien alguns) en beques. sí veig malament que no hi haja cap mitjà de control de que ixe gasto s'haja gastat adientment. un exemple acceptable: si no recorde malament, en les beques del MEC als estudiants d'universitat se'ls obliga a aprovar el 30% dels crèdits matriculats. així i tot, jo pujaria el percentatge al 70%. ídem per a les beques de tesi, que la prova de mèrits siga realment una prova de mèrits, no un tràmit.
que hi ha gent que enganya amb la declaració del irpf? bueno, preferisc tenir falsos positius que falsos negatius. vamos que preferesc tenir que tragar-me Catwoman o Daredevil si els productors van a recolzar pelis basades en còmics...
canviem d'epígraf: la vida al lab. m'he trobat molt agust en lo poc que he vist del meu cap (temporal, però cap) i de la seva gent. el dimecres que vaig arribar em convidaren a sopar a un japo (força bò). estiguérem el meu jefe hindú (Kiran), la seva companya/novia/jo-qué-sé portuguesa (Ana Paula), una estudiant de doctorat portuguesa (Rita) i jo i la conversa fou molt interessant i es parlà de tot menys curro (no tocava). per la vesprada del dijous vaig apropar-me a la universitat. allí ja vaig parlar amb Kiran sobre el "què" del projecte i el "com", parlàrem sincerament els dos sobre què esperàvem de la estancia i no ens amagàrem cap "sí, però...". més endavant aniré desgranant de què va el meu curro, però la veritat és que estic molt content de la pinta que té i si ho acabem pot quedar algo molt, molt xulo... el divendres fou la presentació en societat a tot el centre, que son unes 80 persones en total, en un esmorzar, en el qual hi havia unes 30, que tenen tots els divendres de matí abans del seminari de centre. estos esmorzars són molt curiosos i interessants: companys de treball parlant, en anglès, sobre la última escapada amb la parella a tal o qual lloc. són la classe de coses que es poden fer quan hi ha un grupet de persones que no es duen especialment malament entre ells (inclús alguns poden ser amics, i tot) i quan tens un percentatge prou alt de gent forànea, la qual cosa obliga a parlar en anglès. és algo que en espanya huaríem d'aprendre a fer...
curiós fou també el coneixement d'un microbiòleg espanyol, Manolo, que havia estat al IATA de Burjassot just este any passat i coneixia, molt de passada, a Marieta.
- sí, me dijo Rita que venías de la Politécnica. yo estuve en la "de Valencia", vamos en la otra...
- bueno, yo estudié allí
- amh, ¿también tienen ingenierias?
- ¿cómo? no, no, soy biólogo...
- ¿biólogo? otia, ¿y haces modelos? joder, me quito el sombrero...
- bueno, no es para tanto...
- calla, calla, pues me alegro, tio, y encima vienes con Kiran que es un crack en eso...
- sí, voy a ver si se me pega algo...
- claro que sí, ya has dado el paso importante que es trabajar en eso, ahora ya...
un bon tipo...
en fi, com podeu veure, estic en la fase d'adaptació i encara m'enlluernen moltes coses, ja aplegarà la fase d'aceptació de matissos i normalitzarem les vivències...
hui, per exemple, m'ha enlluernat un tendre article de Javier Cercas... en veu baixa, pausada, va obrint l'armadura, poc a poc, va llevant el paper regal del paquet ple d'emocions, de sentiments... sniff...
miércoles, 3 de septiembre de 2008
aterriza que no es poco
aterrat. trobada la casa. buidada la maleta.
connexió internet establerta, encara que precària.
company connegut, amb un poc de sort és una porta oberta a una vida a la que torne com una pleamar...
siesteta? ja! dutxa i sopar amb el jefe...
i m'alegre de que el temps es contraga, i les onades vinguen totes de cop...
nervis? i tant... qui ho negue està sent un inconscient...
connexió internet establerta, encara que precària.
company connegut, amb un poc de sort és una porta oberta a una vida a la que torne com una pleamar...
siesteta? ja! dutxa i sopar amb el jefe...
i m'alegre de que el temps es contraga, i les onades vinguen totes de cop...
nervis? i tant... qui ho negue està sent un inconscient...
viernes, 15 de agosto de 2008
Finestra v0.5
S'obrin les cortines,
per un moment, sóc conscient del futur proper.
La vida són passadissos rectes,
connecten habitacions amb diverses portes.
El temps s'extén en els passadissos,
es contrau decidint el camí.
Em recorda a una xarxa de metro.
Pujat a un vagó que vaig decidir fa temps,
no sé si baixar. I, de fer-ho,
on baixar...
per un moment, sóc conscient del futur proper.
La vida són passadissos rectes,
connecten habitacions amb diverses portes.
El temps s'extén en els passadissos,
es contrau decidint el camí.
Em recorda a una xarxa de metro.
Pujat a un vagó que vaig decidir fa temps,
no sé si baixar. I, de fer-ho,
on baixar...
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
Entradas
