mar adentro

esta vesprada, en tornar de la Universitat, he deixat trastos en casa i m'he anat a donar una volta per la platja. pot ser que visca lluny de la Universitat, però, per altra banda, estic a 100 metres escassos de la platja.
estava tranquilament sentat en les roques, sentint les ones trencar a tres metres de mi, la mar estava en calma, alguns piragüistes estaven tornant al port esportiu, el sol corria cap a l'horitzó, ...
i, de repent, com en els millors esquetxs dels Monty Python, apareix, creuant el carrer del passeig marítim, un pare i una xiqueta, ella amb barnús rosa, ell amb barnús blanc. apleguen a la platja, la petita d'uns 50 metres de llarg, pugen al moll (mira que ni esta paraula, ni la traducció castellana, muelle, embarcadero, té les connotacions peliculeres de la paraula en anglès, pier), caminen els 10 metres del moll, es lleven els barnussos, baixen les escaletes de metal... i es tiren a la mar...

valga a dir que estos dies estan sent extranyament secs i templats, dies de 12-16 graus, cèl blau clar, de vegades passa algun nuvolet que deixa la seva dosi de pluja i se'n va. aixina i tot, ponent-se el Sol, en la platja, 19h30, la temperatura no rebassaria els 15 graus. jo anava amb una jaqueteta i no es que siga una persona massa fredolica...

bueno, dos minutets després, la família feliç ix de l'aigua, es seca, es tornen a ficar els barnussos i s'encaminen a creuar el carrer cap als xalets dels voltants...

mentrestant, m'he plantejat anar a parlar amb ells i preguntar
- està bona l'aigua?
- divina -me contesta el pare-. no hi ha res com un bany a 10 graus just abans de sopar.
- ja... pel reuma?
- no, no, per les ganes de menjar que t'entren després...
- amh... ja...
- què? no t'abelleix?
- no, no... a més, no necessite tenir més ganes per a sopar més... -i hem rigut...

pero, no, al contrari, mentre la parella s'allunyava cap al pas de peatons, m'he dirigit al moll, he caminat els deu metres de madera, madera on encara restaven les petjades de la xiqueta com a record de l'excentricitat, he baixat per la mateixa escala que havien usat els dos i, des de l'escaló des del qual el pare s'havia pegat l'escabuçó, m'he apropat a l'aigua comprovant que, efectivament, l'aigua estava a temperatura que convertia el bany en bany medicinal...

amb el sol ponent-se darrere de les cases, amb un vent del nord alçant-se, m'he arronsat en la jaqueteta, buscant calor, buscant les ganes que em feren enfundar-me en un banyador slip i ficar-me en una mar gelada i plena d'algues, i nadar cap a la costa sueca... com no he trobat eixes ganes, m'he conveçut que la millor manera d'honrar la memòria de la conversa era fer-me un sopar frugal amb arenque, lletuga i raïm del Peloponès...

Walk in the freakness: el Reno Renardo

la versió cañí del anterior post de esta sèrie. els falta per aplegar als mestres de les antípodes, però van per bon camí...

per començar, la seva web és freak, però no sublima frikisme com la de Tripod.
ací teniu la seva carta de presentació



sobre este tema, trobe que vaig rebre fa anys un mail en cadena de similar temàtica, fa menys va haver un anunci de Coca-Cola i, ara, este videoclip. a vegades pense en qui comença estes coses i com ho fa. i si pensen en fins on aplegaran les coses quan les fan, les intencions de les mateixes, les pretensions... i tot açò em du a pensar en Val i Peter Wiggin. la qual cosa, a la seva vegada, em du a ser humil, molt humil...

tornant a este grup, trobe que el seu gran èxit deu de ser este...


home, per a ser sincers, com a versió, està molt xula...

i per a acabar de quadrar el frikisme del grup, una sobre ordenadors...



el dia que penses que sigues moooooolt friki, no hi ha res com donar-se una volta per internet...

mira tu què cosa...

mira tu per on, per una vegada, eixa àrea tan potencialment polèmica com és la psicobiologia ha segut tractada amb deferència, precisió i profesionalitat per un periodista científic... i quan mires l'autor, tot prén sentit...

quantes vegades m'hagués agradat llegir a un periòdic lo de...

Las meras correlaciones estadísticas no implican por fuerza una relación causal.

que algú, digues-li Deu, digues-li energia, guarde a Javier Sampedro en pau i salut...

per altra banda, l'article del Science no té desperdici... ai, si els conservadors (digues-li demòcrates liberals, digues-li neo-cons, digues-li nou rics polítics) llegiren ciència!! però probablement la denostarien com a activitat poc prolífica econòmicament...

la meva petita casa danesa en Vedbaek

bueno, ja porte uns dies per este terres i ja toca fer una presentació d'on estic i com estic. volia agenciar-me una càmera de fotos barata per ensenyar-vos'ho, però "barat" i "Dinamarca" son paraules que sols podrien anar en una frase mitjançades per una negació.
com ja us deia, visc a uns 11km del campus universitari, en un poblet que es diu Vedbaek. és un poble molt menut, 4 carrers, però en estar en la platja, les files de chalets donen continuïtat a la carretera juntant els diferents poblets desde Copenhague fins al nord.

Ver mapa más grande

la zona és, supossadament, de les més cares dels voltants de Copenhague, i això també la fa de les més cares de Dinamarca. és una zona molt, molt, tranquila perfecta per a parelles amb xiquets, parelles majors, persones que viuen soles, ... de fet, sols hi ha un hotel, en front del port esportiu, que es diu "Hotel Marina" (també s'esmeraren amb el nom...).

per la Wikipedia, aprenc que la selecció danesa de futbol es sol entrenar en els camps que hi ha a l'altra banda de les vies del tren, així com que hi ha unes restes mesolítiques al nord del poble. les miraré de trobar... ah, i també era el lloc on estava localitzat l'Alt Comandament del Exèrcit danés, desde 1973 fins 2006...

lo que sí he tingut temps de disfrutar és del bosc que s'estén entre el meu poble fins gairebé Copenhague. pel que he llegit, és molt famós per a que la gent passetge els caps de setmana i era una antiga reserva de cacera reial. avui dia la part nord, on vaig passetjar jo, és un parc públic i la sud, pel que m'han dit, és una reserva de cèrvols. això es mereix una visita!

la meva caseta és un chaletet d'una planta, amb jardí frontal i un darrere la caseta. en la planta inferior hi ha una petita cuina d'ús comú i un menjador on fa vida la meva casera. la cuina té de tot, menys microones... una pena, sí...

en el pis de dalt estan les habitacions, una "de matrimoni" per a la casera i altres dos, ocupades per espanyols. la meva habitació està mig engolfada i tindrà uns 10 metres quadrats. a l'altre xic li ha tocat l'habitació menuda, però allí té pileta, que jo no tinc...

l'ama de la casa és una dona separada d'uns seixanta anys, ex-ballerina de ballet que, pel que veig, està montant unes classes de dansa clàssica per a xiquets. és conversadora, ha vist mon i està orgullosa d'haverlo vist. moltes vegades argumenta per ortologia als llocs que ha estat, contrastant a este país. una nit, mentre m'estava fent el sopar, em digué que l'estiu que ve ho anava a vendre tot, tot, i se n'anava a viure al Marroc, que li agradava molt... que estava farta de pagar impostos, de deixar-se una fortuna en frutes i verdures... que se n'anava... vaig sentir que ho deia no per a informar-me d'una situació que m'interessava relativament poc (i menys de tot, tenint jo fam), sino com a teràpia d'autoconvenciment. pot ser que sentia que portava vivint massa anys a Dinamarca, però ací és on tenia els seus dos fills. i és que cremar els vaixells sense remordiments està a l'abast de poques persones...

l'altre company de casa és Alberto, un enginyer industrial de Saragossa que ha vingut amb sis messos de beca d'Erasmus. la veritat, he parlat poc amb ell ja que coincidim poc: ell moltes nits es queda en cases d'amics prop del campus o ve amb els trens nocturns quan jo estic de cara al portàtil... de totes maneres, les vegades que he parlat amb ell, m'ha semblat un xic sà, un bon tio. una nit vaig eixir amb ell i la resta d'Erasmus espanyol de la DTU i m'ho vaig passar bé. fou un pas més en el camí de retrobada de sensacions que vaig començar fa un temps. bé, espere que la cosa amb Alberto vaja bé, perquè probablement l'use de vàlvula de pressió del lab i el treball...

este és el lloc on visc i la gent amb qui compartisc sostre. per la meva banda, em trobe amb la sensació d'haver passat per una porta de despresurització: adaptant-me a les noves condicions, tirant en falta certes coses del dia a dia. còmode en la distànca, així i tot.

m'he trobat comparant esta experiència a la de Uppsala, detall per detall. no em sorprén, la ment funciona per comparacions, però veig que son dos estades força diferents. aquella me la vaig plantejar com un internament en una UVI emocional, mental, anímica diria inclús... esta és molt diferent. en esta vull patir, i dic patir, un període de pressió, de treball, un camí d'esforç amb un final gratificant, vull tornar al camí de santiago i veure-li altra vegada la cara a la catedral gòtica...

Esquerra a dreta, Dani, Roberto, Morón, jo i l'encarregada d'un hostal del Camí Francés
que ens adoptà en aquell estiu tant llunyà i alhora tant proper

alçant-me un diumenge de matí...

i com ja vé sent habitual, Enric González, a ritme de Quique González, marcant-me el pas del diumenge...


si algun dia pretenc viure de lo que escric, vindrà Enric, en somnis a dir-me allò de "pa'cer mierda..."

i, si no, llegiu lo que publicava en octubre del 2005: los defensas de campo dei fiori , via Superga. excel·lent lectura per a un diumenge ensolejat...

Walk in the freakness: Tripod

lo del carinyo i Austràlia m'ha recordat una cançó que em van descobrir fa un temps, tal vegada dos anys i mig. és d'un grup que es deia Tripod. deprés d'un poc de recerca, l'he trobada...




jo vaig veure un directe, este és un videoclip... està amb subtítols en castellà... i no perdreu el temps prement el play... ja en el 2006 el classificaren com a l'himne d'una generació...

estava clar que el grup no es prenia en sèrio a si mateixa, però volent saber si el grup este era en plan Gigatron ("és el nostre pati d'escola, fem un disc i ens anem a casa") o en plan El cuarteto de Nos ("ja que volem viure d'açò, anem a divertir-nos"), he buscat un poc més i m'he trobat amb un grup que és pren en serio la seva música i actuacions, vamos, que pretén viure d'elles, i no té por de presentar en cançons certes tribulacions quotidianes... i molt, molt personals...

ací un amant de la cultura nipona reflexiona sobre ella... fixeu-vos en les reminiscències al Space Oddity...



i ací, després que el govern australià restringira les lleis d'immigració, un pare es sincera amb la seva filla...



i per acabar, el puto número uno, malauradament no està traduit al castellà, però, encara que siga per entendre paraules soltes, paga la pena....




bueno, si no n'haveu tingut prou, us recomane la cançó de la tia bona en la tenda de còmics (amb videoclip), la cançó del vaixell pirata (meravellosa referència a Watchmen)...
i la seva web, que no té pèrdua: freaks fins la mèdul·la...

pd: ben pensat, em sembla que és una mescla de Tricicle i El cuartetode Nos, no?

Finestra v0.7

Temps feia que no passava per esta estació.

Em deixe anar,
esquivant dubtes raonables,
el cor buscant apostar
lo que el cap oblidà fa temps...

Ma mare sempre m'ho digué,
de temps en temps,
les inversions sols son fruites-trampa...

Temps,
eixe recurs subjectiu...
Temps,
una altra fruita-trampa.