mig horeta després de dinar, abans de tornar a bucejar-me en els plaers de les bases de dades, models i articles, trobe este reportatge en EP3: tribus urbanes nipones...
una pena que en l'edició digital no hi haja més que una foto. sort que les etiquetes de flickr s'usen amb saviesa...
sols puc dir una cosa, Deu meu... que la entropia els pille confessats... o, com digué un mestre: oh, Dios! gemelas japonesas vestidas de colegialas!
viernes, 17 de octubre de 2008
martes, 14 de octubre de 2008
to sunrise... and back (volume 1)
ja he aplegat a casa, a la fi... la maleta mig desfeta, ja que acabar de desfer una maleta després d’un viatge és com acabar l’epíleg d’un llibre que t’ha agradat, que t’ho vols prendre amb temps...
comence ací la sèrie de la paràbola que m’ha portat a donar mitja volta al món, dos vegades en deu dies...
mira que m’agrada viatjar, mira que no em molesta l’aire de sala d’espera d’hospital enclavat en un centre comercial que tenen els aeroports d’avui dia, però hi ha hagut moments en este viatge, sobretot en la tornada, que haguera desitjat tenir l’entrenament de Son Goku, ja fos pel teletransport instantani o pel núvol kinton...
tot començava un dijous dia 2 d’Octubre per la vesprada, acabant un poster per a la conferència que era l’escusa de tot aquest marejol. la Synthetic Biology 4.0 tindria lloc a la Universitat de Ciència i Tecnologia de Hong Kong (HKUST en les sigles en anglès). eixa vesprada començà una dinàmica d’estrés que no acabà fins la primera xerrada de la conferència, el dijous de matí. una setmana de mirar el rellotge i accelerar el pas, de pensar “ai, ai” i de valorar alternatives si aplegàvem a destemps. al final, algo que era feina de tres, quatre hores (retocar un poster de Juny i poc més), es convertia en pujar un ppt amb la meva connexió tercermundista a les dos i mitja del matí (es que te fiques a retocar, i l’acabes fent quasi nou)... al matí següent, divendres dia 3, havia d’eixir a la una del migdia de ma casa...
divendres pel matí, m’alce a les 11h amb temps de sobra per a mirar el correu i pillar el tren, però els dits de Murphy son llargs i hàbils... vaig haver de contestar mails que necessitaven de paciència i dedicació per a dir el que volia dir, el to i els objectius (i trobar els adjunts necessaris que estaven, com sempre, a més de vuit clicks de distància)... i és tan fàcil trobar inspiració quan sents el “tic-tac” del rellotge... bueno, no em queixe, no aplegue a la mestria d’aquell que digué allò de “trabajo mejor bajo presión” però l’estrés no és algo que em paralitze... ademés vaig haver de comprovar que tenia, i reactivar, el compte de PayPal, ja que ens anaven a ingressar la beca del congrés per allí...
vaig perdre el tren que em permetia anar en relaxació a fer el check in, però, així i tot, vaig aplegar a temps al tren que era, realment, l’últim que em permetia aplegar a temps de l’embarcament... corrent per la terminal, clar. i qui pense que és fàcil còrrer amb un portàtil i una maleta de 25 kilos, que s’ho faça mirar...
ixe fou el preludi estressant d’un cap de setmana que anava a ser un reencontre (lo del redescobriment ho deixe per a quan torne en Reixos) de, diguem-ne, l’escena valenciana. fou un cap de setmana en els núvols. combinant temps d’esbarjo amb alegries, menjars en familia, menjars amb amics. menjar bo i en quantitat. i compres més o menys necessàries, tant encomandes com imprevistes (ja us he dit que Dinamarca era cara, no?).
em vaig descobrir allotjant la sensació de que poques coses havien canviat des de prinicipis de septembre. un de vegades pensa que això es roï, altres que no ho és tant. de totes formes, treure conclusions socioemocionoracionals (toma palabro!) havent estat unes quantes hores amb la gent sols és una porta oberta al columpi de la extrapol·lació...
amb tot, temps sobretot passat en familia i, a més, en bona companyia. per supossat, es trobava a faltar el carinyo, encara que la ferramenta adaptativa feia, i fa, la seva feina en Dinamarca... motiu de supervivència mental, diria jo... i qui no s’ho crega que confie en les relacions a distància, que confie...
com un cap de setmana dóna per a molt, també hi hagué temps per l’estrés. el dissabte de matí el que açò escriu es passà per una sèrie de tendes a per un iPhone. l'odisea es repetí el dilluns. com no vull recordar els sentiments d’odi d’eixos matins deixem-ho en que estic en Dinamarca sense iPhone, en que Telefónica cada vegada es supera en fer-ho pitjor i en que tota persona necessita d’un poc de sal irracional per a, de tant en tant, deixar d’avorrir-se...
comence ací la sèrie de la paràbola que m’ha portat a donar mitja volta al món, dos vegades en deu dies...
mira que m’agrada viatjar, mira que no em molesta l’aire de sala d’espera d’hospital enclavat en un centre comercial que tenen els aeroports d’avui dia, però hi ha hagut moments en este viatge, sobretot en la tornada, que haguera desitjat tenir l’entrenament de Son Goku, ja fos pel teletransport instantani o pel núvol kinton...
tot començava un dijous dia 2 d’Octubre per la vesprada, acabant un poster per a la conferència que era l’escusa de tot aquest marejol. la Synthetic Biology 4.0 tindria lloc a la Universitat de Ciència i Tecnologia de Hong Kong (HKUST en les sigles en anglès). eixa vesprada començà una dinàmica d’estrés que no acabà fins la primera xerrada de la conferència, el dijous de matí. una setmana de mirar el rellotge i accelerar el pas, de pensar “ai, ai” i de valorar alternatives si aplegàvem a destemps. al final, algo que era feina de tres, quatre hores (retocar un poster de Juny i poc més), es convertia en pujar un ppt amb la meva connexió tercermundista a les dos i mitja del matí (es que te fiques a retocar, i l’acabes fent quasi nou)... al matí següent, divendres dia 3, havia d’eixir a la una del migdia de ma casa...
divendres pel matí, m’alce a les 11h amb temps de sobra per a mirar el correu i pillar el tren, però els dits de Murphy son llargs i hàbils... vaig haver de contestar mails que necessitaven de paciència i dedicació per a dir el que volia dir, el to i els objectius (i trobar els adjunts necessaris que estaven, com sempre, a més de vuit clicks de distància)... i és tan fàcil trobar inspiració quan sents el “tic-tac” del rellotge... bueno, no em queixe, no aplegue a la mestria d’aquell que digué allò de “trabajo mejor bajo presión” però l’estrés no és algo que em paralitze... ademés vaig haver de comprovar que tenia, i reactivar, el compte de PayPal, ja que ens anaven a ingressar la beca del congrés per allí...
vaig perdre el tren que em permetia anar en relaxació a fer el check in, però, així i tot, vaig aplegar a temps al tren que era, realment, l’últim que em permetia aplegar a temps de l’embarcament... corrent per la terminal, clar. i qui pense que és fàcil còrrer amb un portàtil i una maleta de 25 kilos, que s’ho faça mirar...
ixe fou el preludi estressant d’un cap de setmana que anava a ser un reencontre (lo del redescobriment ho deixe per a quan torne en Reixos) de, diguem-ne, l’escena valenciana. fou un cap de setmana en els núvols. combinant temps d’esbarjo amb alegries, menjars en familia, menjars amb amics. menjar bo i en quantitat. i compres més o menys necessàries, tant encomandes com imprevistes (ja us he dit que Dinamarca era cara, no?).
em vaig descobrir allotjant la sensació de que poques coses havien canviat des de prinicipis de septembre. un de vegades pensa que això es roï, altres que no ho és tant. de totes formes, treure conclusions socioemocionoracionals (toma palabro!) havent estat unes quantes hores amb la gent sols és una porta oberta al columpi de la extrapol·lació...
amb tot, temps sobretot passat en familia i, a més, en bona companyia. per supossat, es trobava a faltar el carinyo, encara que la ferramenta adaptativa feia, i fa, la seva feina en Dinamarca... motiu de supervivència mental, diria jo... i qui no s’ho crega que confie en les relacions a distància, que confie...
com un cap de setmana dóna per a molt, també hi hagué temps per l’estrés. el dissabte de matí el que açò escriu es passà per una sèrie de tendes a per un iPhone. l'odisea es repetí el dilluns. com no vull recordar els sentiments d’odi d’eixos matins deixem-ho en que estic en Dinamarca sense iPhone, en que Telefónica cada vegada es supera en fer-ho pitjor i en que tota persona necessita d’un poc de sal irracional per a, de tant en tant, deixar d’avorrir-se...
destinació: Hong Kong
martes, 30 de septiembre de 2008
televisió, ciència i jazz fusió
parlar dels amics sempre és un plaer. parlar bé dels amics, també és un plaer. i parlar bé dels amics quan hi ha confusions per mig, és difícilment evitable...
Carlos Navarrete, àlies Carl, va eixir recentment en el programa "Visto y Oído" de la cadena Cuatro parlant sobre la seva vida. sobre lo que implica ser un jove científic i sobre com reparteix el seu temps al llarg d'un dia...
és curiós com algú intenta ser graciós i es queda en gracioset... i mira que sóc dels que pensa que per a que hi haja algo tan necessari com un periodisme científic cal interactuar i parlar. i estic segur que Carl ho ha intentat, però hi ha vegades que el món televisiu sols dóna ganes de badallar... postejar i badallar...
també disponible en Megaupload...
Carlos Navarrete, àlies Carl, va eixir recentment en el programa "Visto y Oído" de la cadena Cuatro parlant sobre la seva vida. sobre lo que implica ser un jove científic i sobre com reparteix el seu temps al llarg d'un dia...
és curiós com algú intenta ser graciós i es queda en gracioset... i mira que sóc dels que pensa que per a que hi haja algo tan necessari com un periodisme científic cal interactuar i parlar. i estic segur que Carl ho ha intentat, però hi ha vegades que el món televisiu sols dóna ganes de badallar... postejar i badallar...
també disponible en Megaupload...
lunes, 29 de septiembre de 2008
de tanto que lo intenté...
El Dissabte vaig anar a Christiania.
Què és Christiania? Utopia feta realitat, la verruga en la cara de Dinamarca, la única fruita del Maig del 68 que ha pervivit fins avui dia, barri de drogadictes...
Intentem ficar un poc de trellat al post... En la wikipedia (i en anglès) teniu un article prou interessant, encara que la neutralitat està un poc disputada. Anem als fets. En 1971, el Reial Regiment d'Artilleria de l'exèrcit danés es retira d'unes casernes que constituïen un fort del segle XVII que ocupava bona part d'una illa a dos cents metres del centre ciutat, Christianshavn (el port de Christian). Un temps després, a prinicpis de Septembre de 1971, uns veïns tiren avall un pared i ocupen la zona tot reclamant l'àrea com a parc infantil. Era una època en la que hi havia problemes per a allotjar a la gent en el centre ciutat. És curiós com estes coses escomencen, no? Com aquella peli sobre els Panteres Negres que comença amb un dels fundadors dient "Per a mi, els Panteres Negres començaren en un creuer de carrers en el que no funcionaven els semàfors..."
El 26 de Septembre, un periodista de nom Jacob Ludvigsen (i conegut pro-anarquista) escriu un article en el seu periòdic notant que si les forces vives alternatives esperaven un lloc on començar la construcció d'una societat des del principi, ¿què millor que la Ciutat Prohibida del Militars?
Zona anteriorment militaritzada, en un ambient de necessitat de cases, quan encara es veia el fum de la Primavera del 68 (tant en Paris com igualment important en l'Europa Protestant), ... no fa falta tirar-li massa imaginació per a pensar en lemes tal qual "demanem allò impossible", "la utopia és el camí", etc.
Resultat, quan la policia vol fer algo en les antigues casernes, la zona estava pleneta de gent que volia viure en una societat colectiva, al seu aire, sense sentir que la seva vida estava en una cinta de muntatge d'una factoria... lo que la burgesia del moment anomenà "hippies, anarcos i okupes", sí.
Després d'un temps, la gent s'autoorganitzà. La única manera era una democràcia consensual i participativa i així ho han fet fins avui. Si algú encara pensa que anarquia és sinònim de falta de regulació, és que parla amb termes que li venen grans. Amb l'establiment d'una societat al marge de la societat (i insistisc, a cinc minuts del centre de Copenhague) hi hagueren èpoques en les que la societat els tractà de càncer, els polis entraren a lo hunos i, pitjor encara, tot aquell que volia fer alguna cosa il·legal anava allà ja que les col·lectivitats sempre han segut molt poc actives a l'hora de podar els elements no participatius (quanta gent pregunta en classe encara que tinga un dubte? pos ja està... que una classe no és una col·lectivitat?, ¿i què és sino?)...
El resultat a llarg plaç fou un tens consentiment per part de l'administració (a més, disputes entre el govern local i nacional beneficiaren a Christiania) i una utopia que ha anat aterrant a un sòl realista i, alhora, envejable. Al poc de començar l'aventura, acordaren pagar un cànon per l'aigua i la llum. Durant molt de temps fou un mercat obert de hachís, i ocult de drogues més dures. Estes, oficialment no consentides, però tampoc massa perseguides. També hi hagueren problemes amb rinyes entre bandes que, curiosament no eren de Christiania, però se citaven allí per la falta de policia.
Avui dia, Christiania no és altra cosa que una comunitat no regida per ningú, sino per tots, amb assemblees per a decidir-ho tot, tot. Hi ha moltes tendetes de manualitats. Hi ha restaurants, tots vegetarians, uns puestos on venen menjar (també no vegetarià) a preu de supermercat (i, per una vegada, no pagar el 24% de IVA alegra) i un parell de galeries d'art. La venda de hachís es deixà de fer palesa en el 2004, però, qui vol, troba. Furtar propietats personals està prohibit i no hi ha policia però, la meva experiència és que en cap moment sents inseguretat i veus que hi ha gent que "està mirant". Dis-li policies, dis-li "els col·legues del barri"... Desconec quina serà la pena per furtar, deconec si tindràs dret a un juï just, però m'atreveria a imaginar que el tracte no serà el d'enfrontar-se a una lacra social, com tant passa en el sistema, digue'm-ne, normal.
La pregunta que se'ns ve a la ment és, avui dia seria possible que tota esta roda haguera començat? ¿Seria possible que els meus amics i jo, i quaranta col·legues més, tiràrem una pared i ocuparem, per exemple, el solar dels jesuïtes al costat del Jardí Botànic? Ja us ho avance: no. Per què? La resposta més sòlida que se m'acut és "perquè vivim bé". Probablement molts, lo primer que haureu pensat és "vale, ocupem el solar del jesuïtes, però lo primer és ficar el router amb wifi, eh?". La societat en la que vivim ens ha templat tant, que pensem que estem fets per a la societat de la connexió i la calefacció, i no a l'inrevés. Nasquérem, ja, burgesos. Podent parlar en estes tertúlies de cafè que són els blogs després de venir de treballar i abans de fer-nos el sopar, som endormiscadament feliços... Per això ens sorprén tant, des del punt de vista dels plantejaments, la primera lectura de "V de Vendetta", o les idees filoanarquistes del "El Club de la Lucha". Per això se'ns acut un "anda!" quan escoltem al protagonista de l'obra d'Alan Moore dir "els governs deurien de tenir por dels governats, no al revés"...
Escuses tot? I tant, una vegada t'has desacostumat als soporífers plaers de la nostra societat, la vida fora de les nostres costums no és taaaaant dura.
El pas del hikikomori al món exterior és algo que mai farà volent, d'ahí que una hòstia a temps és el millor remei per a llevar tonteries del cap. No és eixir "per a patir", és contrastar, comparar, i elegir. Però una elecció és "entre dos o més coses", com deia Matthew Broderick en aquella peli.
I tornant a casa per la vesprada, no podia llevar-me del cap una conversa que vaig tenir amb Dani fa uns anys, quan estàvem immersos en estudis bulímics universitaris. Tot començà quan li vaig comentar una rondalla que havia llegit recentment. Desconec, avui dia, si la vaig llegir en un mail, en una web o en un dominical. La història és la següent:
Una platja tropical, mar blava, un home en els seus trenta anys, amb pell tostada i banyador envellit, sentat mirant el temps passar. Al seu costat es senta un altre home també en els trenta, camisa hawaiana i banyador novet, turista, si no era ja obvi. L'home que estava de vancances li pregunta a l'aborigen sobre una barqueta que té al costat.
-És la barca amb la que vaig a pescar.
-I pesca molt?
-Pesque lo que necessite per a dinar i sopar el dia.
-Bueno, però si pescara més, podria comprar-se una barca més gran i millor.
-I, ¿per què voldria jo una barca més gran i millor?
-Així podria pescar encar més, i vendre el gènere en el mercat.
-Aquí no hi ha mercat, sols la tenda.
-Millor encara, seria l'únic que tindria una pescateria amb peix fresc... en un parell d'anys calcule que podria comprar-se un segon vaixell i contractar a gent. En uns anys més, tindria tota una flota a les seves ordres i seria ric.
-Ja... -diu l'aborigen mirant-se'l-. I per a què voldria ser jo ric?
-Bueno, ser ric li permetria jubilar-se en una illa preciosa, tindre la seva barqueta i eixir a pescar tots els matins el menjar i el sopar.
-...
De ser l'home local li haguera preguntat si el tipo era tonto... Siga com siga, Dani, en la seva mentalitat de bon economista en seguida veié on faltava pintura en el gran llenç.
-Home, la història té un fallo, ¿què passa si el pescador es fica malalt un dia?
-Aleshores, eixe dia no menja... -li vaig contestar.
I vam riure, però pense que la història es quedà en alguna circumvolució cerebral i ix d'ahí de tant en tant per a saludar-me. La rondalla em semblava molt similar al capítol en el que Siddharta compara la seva recerca a l'aparença de recerca de Gotama i la seva colla...
Tant imbuïts estem en "fer el camí", o en "fer un camí", que no sabem veure a qui ja ha aplegat on nosaltres volem aplegar. Pot ser que el camí siga important, però és lo únic? ¿Qui som nosaltres per a jutjar si els altres camins són menys vàlids?
De vegades la vida pot ser algo més que vendre la Play 2 per a comprarte la Play 3; ojo amb l'edat que tens i juntat pronte amb una persona amb la que pugues pagar la hipòteca de forma còmoda; compra, ràpid, compra ixe cotxe nou que tanta poca falta te fa; paga una mensualitat per a ficar-te la cara pintada i amb una bufanda i ser, durant tots els diumenges de l'any, un més entre molts...
Encara que sols fos per plantejar una hipòtesi alternativa de vida, done l'experiència de Christiania per bona. I és que on tots pensen el mateix, al final ningú acaba pensant res...
Què és Christiania? Utopia feta realitat, la verruga en la cara de Dinamarca, la única fruita del Maig del 68 que ha pervivit fins avui dia, barri de drogadictes...Intentem ficar un poc de trellat al post... En la wikipedia (i en anglès) teniu un article prou interessant, encara que la neutralitat està un poc disputada. Anem als fets. En 1971, el Reial Regiment d'Artilleria de l'exèrcit danés es retira d'unes casernes que constituïen un fort del segle XVII que ocupava bona part d'una illa a dos cents metres del centre ciutat, Christianshavn (el port de Christian). Un temps després, a prinicpis de Septembre de 1971, uns veïns tiren avall un pared i ocupen la zona tot reclamant l'àrea com a parc infantil. Era una època en la que hi havia problemes per a allotjar a la gent en el centre ciutat. És curiós com estes coses escomencen, no? Com aquella peli sobre els Panteres Negres que comença amb un dels fundadors dient "Per a mi, els Panteres Negres començaren en un creuer de carrers en el que no funcionaven els semàfors..."
El 26 de Septembre, un periodista de nom Jacob Ludvigsen (i conegut pro-anarquista) escriu un article en el seu periòdic notant que si les forces vives alternatives esperaven un lloc on començar la construcció d'una societat des del principi, ¿què millor que la Ciutat Prohibida del Militars?Zona anteriorment militaritzada, en un ambient de necessitat de cases, quan encara es veia el fum de la Primavera del 68 (tant en Paris com igualment important en l'Europa Protestant), ... no fa falta tirar-li massa imaginació per a pensar en lemes tal qual "demanem allò impossible", "la utopia és el camí", etc.
Resultat, quan la policia vol fer algo en les antigues casernes, la zona estava pleneta de gent que volia viure en una societat colectiva, al seu aire, sense sentir que la seva vida estava en una cinta de muntatge d'una factoria... lo que la burgesia del moment anomenà "hippies, anarcos i okupes", sí.
Després d'un temps, la gent s'autoorganitzà. La única manera era una democràcia consensual i participativa i així ho han fet fins avui. Si algú encara pensa que anarquia és sinònim de falta de regulació, és que parla amb termes que li venen grans. Amb l'establiment d'una societat al marge de la societat (i insistisc, a cinc minuts del centre de Copenhague) hi hagueren èpoques en les que la societat els tractà de càncer, els polis entraren a lo hunos i, pitjor encara, tot aquell que volia fer alguna cosa il·legal anava allà ja que les col·lectivitats sempre han segut molt poc actives a l'hora de podar els elements no participatius (quanta gent pregunta en classe encara que tinga un dubte? pos ja està... que una classe no és una col·lectivitat?, ¿i què és sino?)...
El resultat a llarg plaç fou un tens consentiment per part de l'administració (a més, disputes entre el govern local i nacional beneficiaren a Christiania) i una utopia que ha anat aterrant a un sòl realista i, alhora, envejable. Al poc de començar l'aventura, acordaren pagar un cànon per l'aigua i la llum. Durant molt de temps fou un mercat obert de hachís, i ocult de drogues més dures. Estes, oficialment no consentides, però tampoc massa perseguides. També hi hagueren problemes amb rinyes entre bandes que, curiosament no eren de Christiania, però se citaven allí per la falta de policia.
Avui dia, Christiania no és altra cosa que una comunitat no regida per ningú, sino per tots, amb assemblees per a decidir-ho tot, tot. Hi ha moltes tendetes de manualitats. Hi ha restaurants, tots vegetarians, uns puestos on venen menjar (també no vegetarià) a preu de supermercat (i, per una vegada, no pagar el 24% de IVA alegra) i un parell de galeries d'art. La venda de hachís es deixà de fer palesa en el 2004, però, qui vol, troba. Furtar propietats personals està prohibit i no hi ha policia però, la meva experiència és que en cap moment sents inseguretat i veus que hi ha gent que "està mirant". Dis-li policies, dis-li "els col·legues del barri"... Desconec quina serà la pena per furtar, deconec si tindràs dret a un juï just, però m'atreveria a imaginar que el tracte no serà el d'enfrontar-se a una lacra social, com tant passa en el sistema, digue'm-ne, normal.
La pregunta que se'ns ve a la ment és, avui dia seria possible que tota esta roda haguera començat? ¿Seria possible que els meus amics i jo, i quaranta col·legues més, tiràrem una pared i ocuparem, per exemple, el solar dels jesuïtes al costat del Jardí Botànic? Ja us ho avance: no. Per què? La resposta més sòlida que se m'acut és "perquè vivim bé". Probablement molts, lo primer que haureu pensat és "vale, ocupem el solar del jesuïtes, però lo primer és ficar el router amb wifi, eh?". La societat en la que vivim ens ha templat tant, que pensem que estem fets per a la societat de la connexió i la calefacció, i no a l'inrevés. Nasquérem, ja, burgesos. Podent parlar en estes tertúlies de cafè que són els blogs després de venir de treballar i abans de fer-nos el sopar, som endormiscadament feliços... Per això ens sorprén tant, des del punt de vista dels plantejaments, la primera lectura de "V de Vendetta", o les idees filoanarquistes del "El Club de la Lucha". Per això se'ns acut un "anda!" quan escoltem al protagonista de l'obra d'Alan Moore dir "els governs deurien de tenir por dels governats, no al revés"...Escuses tot? I tant, una vegada t'has desacostumat als soporífers plaers de la nostra societat, la vida fora de les nostres costums no és taaaaant dura.
El pas del hikikomori al món exterior és algo que mai farà volent, d'ahí que una hòstia a temps és el millor remei per a llevar tonteries del cap. No és eixir "per a patir", és contrastar, comparar, i elegir. Però una elecció és "entre dos o més coses", com deia Matthew Broderick en aquella peli.I tornant a casa per la vesprada, no podia llevar-me del cap una conversa que vaig tenir amb Dani fa uns anys, quan estàvem immersos en estudis bulímics universitaris. Tot començà quan li vaig comentar una rondalla que havia llegit recentment. Desconec, avui dia, si la vaig llegir en un mail, en una web o en un dominical. La història és la següent:
Una platja tropical, mar blava, un home en els seus trenta anys, amb pell tostada i banyador envellit, sentat mirant el temps passar. Al seu costat es senta un altre home també en els trenta, camisa hawaiana i banyador novet, turista, si no era ja obvi. L'home que estava de vancances li pregunta a l'aborigen sobre una barqueta que té al costat.
-És la barca amb la que vaig a pescar.
-I pesca molt?
-Pesque lo que necessite per a dinar i sopar el dia.
-Bueno, però si pescara més, podria comprar-se una barca més gran i millor.
-I, ¿per què voldria jo una barca més gran i millor?
-Així podria pescar encar més, i vendre el gènere en el mercat.
-Aquí no hi ha mercat, sols la tenda.
-Millor encara, seria l'únic que tindria una pescateria amb peix fresc... en un parell d'anys calcule que podria comprar-se un segon vaixell i contractar a gent. En uns anys més, tindria tota una flota a les seves ordres i seria ric.
-Ja... -diu l'aborigen mirant-se'l-. I per a què voldria ser jo ric?
-Bueno, ser ric li permetria jubilar-se en una illa preciosa, tindre la seva barqueta i eixir a pescar tots els matins el menjar i el sopar.
-...
De ser l'home local li haguera preguntat si el tipo era tonto... Siga com siga, Dani, en la seva mentalitat de bon economista en seguida veié on faltava pintura en el gran llenç.
-Home, la història té un fallo, ¿què passa si el pescador es fica malalt un dia?
-Aleshores, eixe dia no menja... -li vaig contestar.
I vam riure, però pense que la història es quedà en alguna circumvolució cerebral i ix d'ahí de tant en tant per a saludar-me. La rondalla em semblava molt similar al capítol en el que Siddharta compara la seva recerca a l'aparença de recerca de Gotama i la seva colla...
Tant imbuïts estem en "fer el camí", o en "fer un camí", que no sabem veure a qui ja ha aplegat on nosaltres volem aplegar. Pot ser que el camí siga important, però és lo únic? ¿Qui som nosaltres per a jutjar si els altres camins són menys vàlids?
De vegades la vida pot ser algo més que vendre la Play 2 per a comprarte la Play 3; ojo amb l'edat que tens i juntat pronte amb una persona amb la que pugues pagar la hipòteca de forma còmoda; compra, ràpid, compra ixe cotxe nou que tanta poca falta te fa; paga una mensualitat per a ficar-te la cara pintada i amb una bufanda i ser, durant tots els diumenges de l'any, un més entre molts...
Encara que sols fos per plantejar una hipòtesi alternativa de vida, done l'experiència de Christiania per bona. I és que on tots pensen el mateix, al final ningú acaba pensant res...
miércoles, 24 de septiembre de 2008
mar adentro
esta vesprada, en tornar de la Universitat, he deixat trastos en casa i m'he anat a donar una volta per la platja. pot ser que visca lluny de la Universitat, però, per altra banda, estic a 100 metres escassos de la platja.
estava tranquilament sentat en les roques, sentint les ones trencar a tres metres de mi, la mar estava en calma, alguns piragüistes estaven tornant al port esportiu, el sol corria cap a l'horitzó, ...
i, de repent, com en els millors esquetxs dels Monty Python, apareix, creuant el carrer del passeig marítim, un pare i una xiqueta, ella amb barnús rosa, ell amb barnús blanc. apleguen a la platja, la petita d'uns 50 metres de llarg, pugen al moll (mira que ni esta paraula, ni la traducció castellana, muelle, embarcadero, té les connotacions peliculeres de la paraula en anglès, pier), caminen els 10 metres del moll, es lleven els barnussos, baixen les escaletes de metal... i es tiren a la mar...
valga a dir que estos dies estan sent extranyament secs i templats, dies de 12-16 graus, cèl blau clar, de vegades passa algun nuvolet que deixa la seva dosi de pluja i se'n va. aixina i tot, ponent-se el Sol, en la platja, 19h30, la temperatura no rebassaria els 15 graus. jo anava amb una jaqueteta i no es que siga una persona massa fredolica...
bueno, dos minutets després, la família feliç ix de l'aigua, es seca, es tornen a ficar els barnussos i s'encaminen a creuar el carrer cap als xalets dels voltants...
mentrestant, m'he plantejat anar a parlar amb ells i preguntar
- està bona l'aigua?
- divina -me contesta el pare-. no hi ha res com un bany a 10 graus just abans de sopar.
- ja... pel reuma?
- no, no, per les ganes de menjar que t'entren després...
- amh... ja...
- què? no t'abelleix?
- no, no... a més, no necessite tenir més ganes per a sopar més... -i hem rigut...
pero, no, al contrari, mentre la parella s'allunyava cap al pas de peatons, m'he dirigit al moll, he caminat els deu metres de madera, madera on encara restaven les petjades de la xiqueta com a record de l'excentricitat, he baixat per la mateixa escala que havien usat els dos i, des de l'escaló des del qual el pare s'havia pegat l'escabuçó, m'he apropat a l'aigua comprovant que, efectivament, l'aigua estava a temperatura que convertia el bany en bany medicinal...
amb el sol ponent-se darrere de les cases, amb un vent del nord alçant-se, m'he arronsat en la jaqueteta, buscant calor, buscant les ganes que em feren enfundar-me en un banyador slip i ficar-me en una mar gelada i plena d'algues, i nadar cap a la costa sueca... com no he trobat eixes ganes, m'he conveçut que la millor manera d'honrar la memòria de la conversa era fer-me un sopar frugal amb arenque, lletuga i raïm del Peloponès...
estava tranquilament sentat en les roques, sentint les ones trencar a tres metres de mi, la mar estava en calma, alguns piragüistes estaven tornant al port esportiu, el sol corria cap a l'horitzó, ...
i, de repent, com en els millors esquetxs dels Monty Python, apareix, creuant el carrer del passeig marítim, un pare i una xiqueta, ella amb barnús rosa, ell amb barnús blanc. apleguen a la platja, la petita d'uns 50 metres de llarg, pugen al moll (mira que ni esta paraula, ni la traducció castellana, muelle, embarcadero, té les connotacions peliculeres de la paraula en anglès, pier), caminen els 10 metres del moll, es lleven els barnussos, baixen les escaletes de metal... i es tiren a la mar...
valga a dir que estos dies estan sent extranyament secs i templats, dies de 12-16 graus, cèl blau clar, de vegades passa algun nuvolet que deixa la seva dosi de pluja i se'n va. aixina i tot, ponent-se el Sol, en la platja, 19h30, la temperatura no rebassaria els 15 graus. jo anava amb una jaqueteta i no es que siga una persona massa fredolica...
bueno, dos minutets després, la família feliç ix de l'aigua, es seca, es tornen a ficar els barnussos i s'encaminen a creuar el carrer cap als xalets dels voltants...
mentrestant, m'he plantejat anar a parlar amb ells i preguntar
- està bona l'aigua?
- divina -me contesta el pare-. no hi ha res com un bany a 10 graus just abans de sopar.
- ja... pel reuma?
- no, no, per les ganes de menjar que t'entren després...
- amh... ja...
- què? no t'abelleix?
- no, no... a més, no necessite tenir més ganes per a sopar més... -i hem rigut...
pero, no, al contrari, mentre la parella s'allunyava cap al pas de peatons, m'he dirigit al moll, he caminat els deu metres de madera, madera on encara restaven les petjades de la xiqueta com a record de l'excentricitat, he baixat per la mateixa escala que havien usat els dos i, des de l'escaló des del qual el pare s'havia pegat l'escabuçó, m'he apropat a l'aigua comprovant que, efectivament, l'aigua estava a temperatura que convertia el bany en bany medicinal...
amb el sol ponent-se darrere de les cases, amb un vent del nord alçant-se, m'he arronsat en la jaqueteta, buscant calor, buscant les ganes que em feren enfundar-me en un banyador slip i ficar-me en una mar gelada i plena d'algues, i nadar cap a la costa sueca... com no he trobat eixes ganes, m'he conveçut que la millor manera d'honrar la memòria de la conversa era fer-me un sopar frugal amb arenque, lletuga i raïm del Peloponès...
Walk in the freakness: el Reno Renardo
la versió cañí del anterior post de esta sèrie. els falta per aplegar als mestres de les antípodes, però van per bon camí...
per començar, la seva web és freak, però no sublima frikisme com la de Tripod.
ací teniu la seva carta de presentació
sobre este tema, trobe que vaig rebre fa anys un mail en cadena de similar temàtica, fa menys va haver un anunci de Coca-Cola i, ara, este videoclip. a vegades pense en qui comença estes coses i com ho fa. i si pensen en fins on aplegaran les coses quan les fan, les intencions de les mateixes, les pretensions... i tot açò em du a pensar en Val i Peter Wiggin. la qual cosa, a la seva vegada, em du a ser humil, molt humil...
tornant a este grup, trobe que el seu gran èxit deu de ser este...
home, per a ser sincers, com a versió, està molt xula...
i per a acabar de quadrar el frikisme del grup, una sobre ordenadors...
el dia que penses que sigues moooooolt friki, no hi ha res com donar-se una volta per internet...
per començar, la seva web és freak, però no sublima frikisme com la de Tripod.
ací teniu la seva carta de presentació
sobre este tema, trobe que vaig rebre fa anys un mail en cadena de similar temàtica, fa menys va haver un anunci de Coca-Cola i, ara, este videoclip. a vegades pense en qui comença estes coses i com ho fa. i si pensen en fins on aplegaran les coses quan les fan, les intencions de les mateixes, les pretensions... i tot açò em du a pensar en Val i Peter Wiggin. la qual cosa, a la seva vegada, em du a ser humil, molt humil...
tornant a este grup, trobe que el seu gran èxit deu de ser este...
home, per a ser sincers, com a versió, està molt xula...
i per a acabar de quadrar el frikisme del grup, una sobre ordenadors...
el dia que penses que sigues moooooolt friki, no hi ha res com donar-se una volta per internet...
viernes, 19 de septiembre de 2008
mira tu què cosa...
mira tu per on, per una vegada, eixa àrea tan potencialment polèmica com és la psicobiologia ha segut tractada amb deferència, precisió i profesionalitat per un periodista científic... i quan mires l'autor, tot prén sentit...
quantes vegades m'hagués agradat llegir a un periòdic lo de...
que algú, digues-li Deu, digues-li energia, guarde a Javier Sampedro en pau i salut...
per altra banda, l'article del Science no té desperdici... ai, si els conservadors (digues-li demòcrates liberals, digues-li neo-cons, digues-li nou rics polítics) llegiren ciència!! però probablement la denostarien com a activitat poc prolífica econòmicament...
quantes vegades m'hagués agradat llegir a un periòdic lo de...
Las meras correlaciones estadísticas no implican por fuerza una relación causal.
que algú, digues-li Deu, digues-li energia, guarde a Javier Sampedro en pau i salut...
per altra banda, l'article del Science no té desperdici... ai, si els conservadors (digues-li demòcrates liberals, digues-li neo-cons, digues-li nou rics polítics) llegiren ciència!! però probablement la denostarien com a activitat poc prolífica econòmicament...
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
Entradas
