to sunrise... and back (volume 2)

la nit del Diumenge fou la última que recorde tranquila i en un llit...
acabàvem l'anterior capítol parlant que no m'extendria sobre el tema del iPhone i no ho faré, però és un assumpte que em tingué ocupat part del matí del Dilluns dia 6 d'Octubre, desdejunant pronte, i dispossat a patejar-me el centre ciutat, fins que havia quedat amb els jefes en el Poli per a una reunió per a ficar-nos al dia dels mutuus avanços que havíem fet. vaig pensar en menjar algo just abans de la reunió, però no pogué ser. la reunió s'acabà justet a l'hora en que havíem de pillar el bus per a anar al tren cap a Madrid, que eixia a l'hora de dinar. i Murphy ens ficà a prova, altra vegada: en eixir del Poli, Emilio s'adonà que els posters s'havien quedat al despatx... no pillàrem el bus que tocava, sino el següent. el viatge en el bus me'l passí calculant si aplegàvem o no al tren. i si, en perdre el tren, el següent que eixia dos hores després ens permetia pillar l'avió o no... reflexions per a alçar un mort, escolteu...
botàrem del bus (és literal) a dos cent-metres de l'estació de trens. en el trajecte, l'únic pensament racional que viag tenir fou veure una tenda d'informàtica i pensar "hostia, ací estava Ludómanos, sniff". la resta fou "corre, corre, de pressa, de pressa"... entràrem en l'estació del Nord i el tren encara estava... i estava parat... em vaig relaxar quan em van ticar el bitllet just quan el rellotge marcava l'hora de partida... pujàrem al tren quan este estava partint de l'estació (i continúa sent literal)... deu minuts després estàvem en el vagó restaurant intentant menjar algo potable... i jo no m'havia alimentat des de les 8 del matí... bufff...

aplegàrem a Madrid amb temps de sobra per fer la connexió amb Barajas i estar vaguejant i xerrant per la terminal 1... el primer vol durava unes 8 horetes i eixia a les 22.00. l'aerolínea era Qatar Airways. no teníem referències seves, però si havien de transportar a la gent en pasta de Qatar, mal servei no havien de donar... efectivament, a banda de la manta i el coixí de rigor, ens donaren una bolseta amb la màscara d'ulls, uns peücs, un raspall de dents amb dentífric i els auriculars... per moments, em recordà a Malaisia Airlines, a la que tant entronada la tinc... l'atenció estigué molt bé i l'oferta del menjar estigué a l'altura de la resta. a este pas, Air France, British Airways i Iberia es van a quedar com aquell aristòcrata que denosta a la burguesia nou vinguda sense, en el fons, entendre el canvi de pensament que impliquen...

aplegàrem a Doha, capital del regne de Qatar, enmig del dessert, a les sis del matí. el pròxim avió eixia a mitjanit. ens costà vint euros el dia en el patí de Qatar. necessitàvem un mitjà de transport. busos no se'n veia enlloc. i després de preguntar pels taxis i pel lloguer de cotxes, ens costava lo mateix un Honda Accord que quatre viatges en taxi... ja veieu, país en que sobra la pasta, té sous alts i preus de propietats (i possessions) barates... la decisió estava pressa...

los coches modernos me parecen maquinillas de afeitar -Marv
l'únic temor que tenia era que ens clavàrem en un mar de cotxes pitant per totes bandes com Bombay o, pitjor, El Cairo, però pel que havia vist en la porta de l'aeroport, la gent ni pitava ni feia el boig al volant. i no m'enganyava.
no obstant, vaig tenir un poc de problema en acomodar-me al canvi automàtic. en quan em vaig mentalitzar de que portava un "coche de choque" o que estava en el Gran Turismo, vaig anar força còmode... bueno, fins a que el cansaci aparegué per la vesprada i li vaig pegar un parell de sustos a Emilio apretant el que jo pensava que era l'embrague i no era altra cosa que el fre... lo que tenen els automatismes...

en quant a Doha, la xica d'informació de l'aeroport ens avisà abans d'eixir que no hi havia massa per veure. la platja, el port, el passeig marítim, el barri financer i centre comercials, ens garabatejà en un full...
secretament, esperava que la tipa estiguera cansada de sa casa i no vullguera veure el que tenia davant els ulls. però la xica tenia part de raó, vaig tenir una sensació d'estar enmig d'una Disneylandia encara constrüint-se. Doha a mig fer. ple d'obres, d'andamis, de gent (extrangera) treballant... com si fos Las Vegas: ací el casino dels gratacels, ací el de les mesquites, … tot en obres, i tot construït sobre un dessert de pedres blanques i pols que impedeix veure la distància.

vista del barri financer de Doha, a la dreta el Sheraton

País dividit en dos classes: treballadors de caire hindú i filipino, per tot arreu, caminant amb el cap baix i àrabs amb dishdashes o thawb blancs nuclears (les galabeyes típiques de la Península Aràbiga) i tagiyah (mocadors) blancs també, lluïnt ulleres a la última moda i mòbils que ja m’agradaria que estigueren al meu abast. també, en un centre comercial, veièrem gent local vestida "a la europea", però era molt minoritària...

anàrem a una illa artificial que estaven construint en front de la costa que es deia The Pearl - Qatar. estiguérem passejant fins que ens avorrírem de suar i de que els segurates ens miraren com si estiguérem bojos... teníem la sensació de que estaven construint una gegant Benidorm sense tenir demanda. no es veien edificis per a guiris que vingueren ja, Doha semblava una ciutat més centrada en degustar la pasta que feia el petroli, vivia d'esquenes als turistes i semblava que amb iniciatives com aquesta vullgueren atraure un turisme ric i exigent... en tot cas, ja fos amb la Perla acabada o no, feia massa calor com per a passejar per carrers que estaven massa blancs per al meu gust...


parlant del centre comercial, degut a la calor i a la humitat ens refugiàrem durant unes hores en un. allí dinàrem un pollastre que estava per xuclar-se els dits i aplegada l'hora de fer-nos un cafè mirant tendes 100% occidentals, ens encaminàrem al Starbucks. allí veierem a un parell de tipos vestits de blanc fumant en la "terrasseta" de la cafeteria. ens extranyà ja que estava prohibit en tot el centre comercial. molt enducadament, després de demanr els cafès, inquirírem a la xica de la barra.
-oh, està prohibit, sí...
-és que em vist a una parella de persones allí...
-sí, efectivament, i els ho diem quan ho veiem, però ens contesten que ho fan al seu propi risc, que no ens preocupem...
-amh, i no està penat?
-i tant, en 500 rials, però, d'alguna manera, prefereixen pagar-ho...
anant a sentar-nos, estàvem patidifusos... els tipos estos preferien pagar una multa de 100 euros a deixar de fumar...
-és lo que té que els sobre la pasta -intentava explicar-se Emilio.


passà el temps i en el Starbucks es congregà
una colla de la gent amb dishdashes blanques

el tema després tornà a estar damunt la taula, generalitzant-lo. recordàrem que els de la casa de lloguer ens advertien de que respectàrem les senyals de velocitats i els semàfors, per què "són molt estrictes ficant multes". però de què serveixen normes estrictes si al qui les trenca no li importa pagar la multa? abandonada la butxaca, quina és la naturalesa de les sancions del poder? sols quedava el caciquicisme: a la enèsima que el poli pillava al tio botant-se el semàfor en roig, no li feia pagar la multa, sino que se n'anava a son pare a comentar-li-ho... i l'assumpte quedava en casa. en una societat tant jerarquitzada, era normal que el poder es basara, únicament, en esta jerarquia tan familiar...
-bueno, com en Espanya fa 50 anys...
-po'zi...

a pessar del que ens digué la xica d'informació de l'aeroport, ens passàrem la vesprada anant d'ací allà en el cotxe (Doha té apenes 400.000 habitants sobre una superfície de 132 km2), fent algunes fotos i observant que Doha estava, efectivament, sobre un desert de terra blanca i que tot lo que fora verd ho era perquè estava regat continuament (mireu quina vista es tenia des de la terminal del aeroport; veieu algo verd?). veiérem barris residencials i barris residencials rics. vull dir que xaboles no en veierem, si bé no eixirem de la capital... en tinguérem prou amb les grandíssimes avingudes de la capital.

estiguérem veient el barri financer, amb gratacels envoltats d'andamis i luxosos hotels. Doha fa temps que intenta ser un centre financer important en la zona, en dura competició amb Dubai. i això implica que els promotors han de fer un esforç per a que el yuppie de turno es trobe com en sa casa: edificis alts, impersonals, forrats de cristalls i hotels amb noms famosos, hall grans i servei cinc estel·les... el servei no el poguérem contrastar, però ens quedàrem parats amb el hall del Sheraton...

qué bonic que és tenir diners, eh?

veiérem el campus internacional de Qatar. al contrari de construir una universitat de renom internacional (a l'estil de la Universitat al-Azhar d'El Cairo), l'emir de Qatar ficà pasta per a que diverses universitats del mon occidental obrigueren facultats en un campus internacional. així, universitats com la de Calgary, Texas A&M, Virginia, Carnegie Mellon i Northwestern han obert franquícia ací.
també veiérem una ciutat esportiva nova que després descobrirem que allotjà els 15ens Jocs Asiàtics en el 2006 i que haguera pogut ser el centre esportiu del Jocs Olímpics del 2016 si no hagueren quedat eliminats a la primera de canvi el darrer Juny en la pre-selecció...

finalment, férem un parell de fotos més a llocs que ens pareixien atractius i ens anàrem a sopar un bon tros de carn perquè encara ens quedaven set hores de vol fins a la Synthetic Biology 4.0.

mesquita que es pareixia extranyament a aquell llenç de Brueghel

un comiat per a Doha, per a que continue sent igual de tranquila!i un comiat per al cotxe, que es portà com un campió!

per cert teniu més fotos d'este viatge en esta galeria de Picasa

pròxima parada: Hong Kong


destinació: SB4.0 en HKUST

joventut japonesa i el problema que els ve al damunt...

mig horeta després de dinar, abans de tornar a bucejar-me en els plaers de les bases de dades, models i articles, trobe este reportatge en EP3: tribus urbanes nipones...
una pena que en l'edició digital no hi haja més que una foto. sort que les etiquetes de flickr s'usen amb saviesa...

sols puc dir una cosa, Deu meu... que la entropia els pille confessats... o, com digué un mestre: oh, Dios! gemelas japonesas vestidas de colegialas!

to sunrise... and back (volume 1)

ja he aplegat a casa, a la fi... la maleta mig desfeta, ja que acabar de desfer una maleta després d’un viatge és com acabar l’epíleg d’un llibre que t’ha agradat, que t’ho vols prendre amb temps...
comence ací la sèrie de la paràbola que m’ha portat a donar mitja volta al món, dos vegades en deu dies...
mira que m’agrada viatjar, mira que no em molesta l’aire de sala d’espera d’hospital enclavat en un centre comercial que tenen els aeroports d’avui dia, però hi ha hagut moments en este viatge, sobretot en la tornada, que haguera desitjat tenir l’entrenament de Son Goku, ja fos pel teletransport instantani o pel núvol kinton...
tot començava un dijous dia 2 d’Octubre per la vesprada, acabant un poster per a la conferència que era l’escusa de tot aquest marejol. la Synthetic Biology 4.0 tindria lloc a la Universitat de Ciència i Tecnologia de Hong Kong (HKUST en les sigles en anglès). eixa vesprada començà una dinàmica d’estrés que no acabà fins la primera xerrada de la conferència, el dijous de matí. una setmana de mirar el rellotge i accelerar el pas, de pensar “ai, ai” i de valorar alternatives si aplegàvem a destemps. al final, algo que era feina de tres, quatre hores (retocar un poster de Juny i poc més), es convertia en pujar un ppt amb la meva connexió tercermundista a les dos i mitja del matí (es que te fiques a retocar, i l’acabes fent quasi nou)... al matí següent, divendres dia 3, havia d’eixir a la una del migdia de ma casa...
divendres pel matí, m’alce a les 11h amb temps de sobra per a mirar el correu i pillar el tren, però els dits de Murphy son llargs i hàbils... vaig haver de contestar mails que necessitaven de paciència i dedicació per a dir el que volia dir, el to i els objectius (i trobar els adjunts necessaris que estaven, com sempre, a més de vuit clicks de distància)... i és tan fàcil trobar inspiració quan sents el “tic-tac” del rellotge... bueno, no em queixe, no aplegue a la mestria d’aquell que digué allò de “trabajo mejor bajo presión” però l’estrés no és algo que em paralitze... ademés vaig haver de comprovar que tenia, i reactivar, el compte de PayPal, ja que ens anaven a ingressar la beca del congrés per allí...
vaig perdre el tren que em permetia anar en relaxació a fer el check in, però, així i tot, vaig aplegar a temps al tren que era, realment, l’últim que em permetia aplegar a temps de l’embarcament... corrent per la terminal, clar. i qui pense que és fàcil còrrer amb un portàtil i una maleta de 25 kilos, que s’ho faça mirar...

ixe fou el preludi estressant d’un cap de setmana que anava a ser un reencontre (lo del redescobriment ho deixe per a quan torne en Reixos) de, diguem-ne, l’escena valenciana. fou un cap de setmana en els núvols. combinant temps d’esbarjo amb alegries, menjars en familia, menjars amb amics. menjar bo i en quantitat. i compres més o menys necessàries, tant encomandes com imprevistes (ja us he dit que Dinamarca era cara, no?).
em vaig descobrir allotjant la sensació de que poques coses havien canviat des de prinicipis de septembre. un de vegades pensa que això es roï, altres que no ho és tant. de totes formes, treure conclusions socioemocionoracionals (toma palabro!) havent estat unes quantes hores amb la gent sols és una porta oberta al columpi de la extrapol·lació...
amb tot, temps sobretot passat en familia i, a més, en bona companyia. per supossat, es trobava a faltar el carinyo, encara que la ferramenta adaptativa feia, i fa, la seva feina en Dinamarca... motiu de supervivència mental, diria jo... i qui no s’ho crega que confie en les relacions a distància, que confie...
com un cap de setmana dóna per a molt, també hi hagué temps per l’estrés. el dissabte de matí el que açò escriu es passà per una sèrie de tendes a per un iPhone. l'odisea es repetí el dilluns. com no vull recordar els sentiments d’odi d’eixos matins deixem-ho en que estic en Dinamarca sense iPhone, en que Telefónica cada vegada es supera en fer-ho pitjor i en que tota persona necessita d’un poc de sal irracional per a, de tant en tant, deixar d’avorrir-se...

pròxima parada: Doha

destinació: Hong Kong

televisió, ciència i jazz fusió

parlar dels amics sempre és un plaer. parlar bé dels amics, també és un plaer. i parlar bé dels amics quan hi ha confusions per mig, és difícilment evitable...
Carlos Navarrete, àlies Carl, va eixir recentment en el programa "Visto y Oído" de la cadena Cuatro parlant sobre la seva vida. sobre lo que implica ser un jove científic i sobre com reparteix el seu temps al llarg d'un dia...


és curiós com algú intenta ser graciós i es queda en gracioset... i mira que sóc dels que pensa que per a que hi haja algo tan necessari com un periodisme científic cal interactuar i parlar. i estic segur que Carl ho ha intentat, però hi ha vegades que el món televisiu sols dóna ganes de badallar... postejar i badallar...

també disponible en Megaupload...

de tanto que lo intenté...

El Dissabte vaig anar a Christiania.

Què és Christiania? Utopia feta realitat, la verruga en la cara de Dinamarca, la única fruita del Maig del 68 que ha pervivit fins avui dia, barri de drogadictes...
Intentem ficar un poc de trellat al post... En la wikipedia (i en anglès) teniu un article prou interessant, encara que la neutralitat està un poc disputada. Anem als fets. En 1971, el Reial Regiment d'Artilleria de l'exèrcit danés es retira d'unes casernes que constituïen un fort del segle XVII que ocupava bona part d'una illa a dos cents metres del centre ciutat, Christianshavn (el port de Christian). Un temps després, a prinicpis de Septembre de 1971, uns veïns tiren avall un pared i ocupen la zona tot reclamant l'àrea com a parc infantil. Era una època en la que hi havia problemes per a allotjar a la gent en el centre ciutat. És curiós com estes coses escomencen, no? Com aquella peli sobre els Panteres Negres que comença amb un dels fundadors dient "Per a mi, els Panteres Negres començaren en un creuer de carrers en el que no funcionaven els semàfors..."

El 26 de Septembre, un periodista de nom Jacob Ludvigsen (i conegut pro-anarquista) escriu un article en el seu periòdic notant que si les forces vives alternatives esperaven un lloc on començar la construcció d'una societat des del principi, ¿què millor que la Ciutat Prohibida del Militars?
Zona anteriorment militaritzada, en un ambient de necessitat de cases, quan encara es veia el fum de la Primavera del 68 (tant en Paris com igualment important en l'Europa Protestant), ... no fa falta tirar-li massa imaginació per a pensar en lemes tal qual "demanem allò impossible", "la utopia és el camí", etc.
Resultat, quan la policia vol fer algo en les antigues casernes, la zona estava pleneta de gent que volia viure en una societat colectiva, al seu aire, sense sentir que la seva vida estava en una cinta de muntatge d'una factoria... lo que la burgesia del moment anomenà "hippies, anarcos i okupes", sí.
Després d'un temps, la gent s'autoorganitzà. La única manera era una democràcia consensual i participativa i així ho han fet fins avui. Si algú encara pensa que anarquia és sinònim de falta de regulació, és que parla amb termes que li venen grans. Amb l'establiment d'una societat al marge de la societat (i insistisc, a cinc minuts del centre de Copenhague) hi hagueren èpoques en les que la societat els tractà de càncer, els polis entraren a lo hunos i, pitjor encara, tot aquell que volia fer alguna cosa il·legal anava allà ja que les col·lectivitats sempre han segut molt poc actives a l'hora de podar els elements no participatius (quanta gent pregunta en classe encara que tinga un dubte? pos ja està... que una classe no és una col·lectivitat?, ¿i què és sino?)...

El resultat a llarg plaç fou un tens consentiment per part de l'administració (a més, disputes entre el govern local i nacional beneficiaren a Christiania) i una utopia que ha anat aterrant a un sòl realista i, alhora, envejable. Al poc de començar l'aventura, acordaren pagar un cànon per l'aigua i la llum. Durant molt de temps fou un mercat obert de hachís, i ocult de drogues més dures. Estes, oficialment no consentides, però tampoc massa perseguides. També hi hagueren problemes amb rinyes entre bandes que, curiosament no eren de Christiania, però se citaven allí per la falta de policia.
Avui dia, Christiania no és altra cosa que una comunitat no regida per ningú, sino per tots, amb assemblees per a decidir-ho tot, tot. Hi ha moltes tendetes de manualitats. Hi ha restaurants, tots vegetarians, uns puestos on venen menjar (també no vegetarià) a preu de supermercat (i, per una vegada, no pagar el 24% de IVA alegra) i un parell de galeries d'art. La venda de hachís es deixà de fer palesa en el 2004, però, qui vol, troba. Furtar propietats personals està prohibit i no hi ha policia però, la meva experiència és que en cap moment sents inseguretat i veus que hi ha gent que "està mirant". Dis-li policies, dis-li "els col·legues del barri"... Desconec quina serà la pena per furtar, deconec si tindràs dret a un juï just, però m'atreveria a imaginar que el tracte no serà el d'enfrontar-se a una lacra social, com tant passa en el sistema, digue'm-ne, normal.

La pregunta que se'ns ve a la ment és, avui dia seria possible que tota esta roda haguera començat? ¿Seria possible que els meus amics i jo, i quaranta col·legues més, tiràrem una pared i ocuparem, per exemple, el solar dels jesuïtes al costat del Jardí Botànic? Ja us ho avance: no. Per què? La resposta més sòlida que se m'acut és "perquè vivim bé". Probablement molts, lo primer que haureu pensat és "vale, ocupem el solar del jesuïtes, però lo primer és ficar el router amb wifi, eh?". La societat en la que vivim ens ha templat tant, que pensem que estem fets per a la societat de la connexió i la calefacció, i no a l'inrevés. Nasquérem, ja, burgesos. Podent parlar en estes tertúlies de cafè que són els blogs després de venir de treballar i abans de fer-nos el sopar, som endormiscadament feliços... Per això ens sorprén tant, des del punt de vista dels plantejaments, la primera lectura de "V de Vendetta", o les idees filoanarquistes del "El Club de la Lucha". Per això se'ns acut un "anda!" quan escoltem al protagonista de l'obra d'Alan Moore dir "els governs deurien de tenir por dels governats, no al revés"...
Escuses tot? I tant, una vegada t'has desacostumat als soporífers plaers de la nostra societat, la vida fora de les nostres costums no és taaaaant dura.

El pas del hikikomori al món exterior és algo que mai farà volent, d'ahí que una hòstia a temps és el millor remei per a llevar tonteries del cap. No és eixir "per a patir", és contrastar, comparar, i elegir. Però una elecció és "entre dos o més coses", com deia Matthew Broderick en aquella peli.

I tornant a casa per la vesprada, no podia llevar-me del cap una conversa que vaig tenir amb Dani fa uns anys, quan estàvem immersos en estudis bulímics universitaris. Tot començà quan li vaig comentar una rondalla que havia llegit recentment. Desconec, avui dia, si la vaig llegir en un mail, en una web o en un dominical. La història és la següent:
Una platja tropical, mar blava, un home en els seus trenta anys, amb pell tostada i banyador envellit, sentat mirant el temps passar. Al seu costat es senta un altre home també en els trenta, camisa hawaiana i banyador novet, turista, si no era ja obvi. L'home que estava de vancances li pregunta a l'aborigen sobre una barqueta que té al costat.
-És la barca amb la que vaig a pescar.
-I pesca molt?
-Pesque lo que necessite per a dinar i sopar el dia.
-Bueno, però si pescara més, podria comprar-se una barca més gran i millor.
-I, ¿per què voldria jo una barca més gran i millor?
-Així podria pescar encar més, i vendre el gènere en el mercat.
-Aquí no hi ha mercat, sols la tenda.
-Millor encara, seria l'únic que tindria una pescateria amb peix fresc... en un parell d'anys calcule que podria comprar-se un segon vaixell i contractar a gent. En uns anys més, tindria tota una flota a les seves ordres i seria ric.
-Ja... -diu l'aborigen mirant-se'l-. I per a què voldria ser jo ric?
-Bueno, ser ric li permetria jubilar-se en una illa preciosa, tindre la seva barqueta i eixir a pescar tots els matins el menjar i el sopar.
-...

De ser l'home local li haguera preguntat si el tipo era tonto... Siga com siga, Dani, en la seva mentalitat de bon economista en seguida veié on faltava pintura en el gran llenç.
-Home, la història té un fallo, ¿què passa si el pescador es fica malalt un dia?
-Aleshores, eixe dia no menja... -li vaig contestar.
I vam riure, però pense que la història es quedà en alguna circumvolució cerebral i ix d'ahí de tant en tant per a saludar-me. La rondalla em semblava molt similar al capítol en el que Siddharta compara la seva recerca a l'aparença de recerca de Gotama i la seva colla...
Tant imbuïts estem en "fer el camí", o en "fer un camí", que no sabem veure a qui ja ha aplegat on nosaltres volem aplegar. Pot ser que el camí siga important, però és lo únic? ¿Qui som nosaltres per a jutjar si els altres camins són menys vàlids?
De vegades la vida pot ser algo més que vendre la Play 2 per a comprarte la Play 3; ojo amb l'edat que tens i juntat pronte amb una persona amb la que pugues pagar la hipòteca de forma còmoda; compra, ràpid, compra ixe cotxe nou que tanta poca falta te fa; paga una mensualitat per a ficar-te la cara pintada i amb una bufanda i ser, durant tots els diumenges de l'any, un més entre molts...

Encara que sols fos per plantejar una hipòtesi alternativa de vida, done l'experiència de Christiania per bona. I és que on tots pensen el mateix, al final ningú acaba pensant res...

mar adentro

esta vesprada, en tornar de la Universitat, he deixat trastos en casa i m'he anat a donar una volta per la platja. pot ser que visca lluny de la Universitat, però, per altra banda, estic a 100 metres escassos de la platja.
estava tranquilament sentat en les roques, sentint les ones trencar a tres metres de mi, la mar estava en calma, alguns piragüistes estaven tornant al port esportiu, el sol corria cap a l'horitzó, ...
i, de repent, com en els millors esquetxs dels Monty Python, apareix, creuant el carrer del passeig marítim, un pare i una xiqueta, ella amb barnús rosa, ell amb barnús blanc. apleguen a la platja, la petita d'uns 50 metres de llarg, pugen al moll (mira que ni esta paraula, ni la traducció castellana, muelle, embarcadero, té les connotacions peliculeres de la paraula en anglès, pier), caminen els 10 metres del moll, es lleven els barnussos, baixen les escaletes de metal... i es tiren a la mar...

valga a dir que estos dies estan sent extranyament secs i templats, dies de 12-16 graus, cèl blau clar, de vegades passa algun nuvolet que deixa la seva dosi de pluja i se'n va. aixina i tot, ponent-se el Sol, en la platja, 19h30, la temperatura no rebassaria els 15 graus. jo anava amb una jaqueteta i no es que siga una persona massa fredolica...

bueno, dos minutets després, la família feliç ix de l'aigua, es seca, es tornen a ficar els barnussos i s'encaminen a creuar el carrer cap als xalets dels voltants...

mentrestant, m'he plantejat anar a parlar amb ells i preguntar
- està bona l'aigua?
- divina -me contesta el pare-. no hi ha res com un bany a 10 graus just abans de sopar.
- ja... pel reuma?
- no, no, per les ganes de menjar que t'entren després...
- amh... ja...
- què? no t'abelleix?
- no, no... a més, no necessite tenir més ganes per a sopar més... -i hem rigut...

pero, no, al contrari, mentre la parella s'allunyava cap al pas de peatons, m'he dirigit al moll, he caminat els deu metres de madera, madera on encara restaven les petjades de la xiqueta com a record de l'excentricitat, he baixat per la mateixa escala que havien usat els dos i, des de l'escaló des del qual el pare s'havia pegat l'escabuçó, m'he apropat a l'aigua comprovant que, efectivament, l'aigua estava a temperatura que convertia el bany en bany medicinal...

amb el sol ponent-se darrere de les cases, amb un vent del nord alçant-se, m'he arronsat en la jaqueteta, buscant calor, buscant les ganes que em feren enfundar-me en un banyador slip i ficar-me en una mar gelada i plena d'algues, i nadar cap a la costa sueca... com no he trobat eixes ganes, m'he conveçut que la millor manera d'honrar la memòria de la conversa era fer-me un sopar frugal amb arenque, lletuga i raïm del Peloponès...

Walk in the freakness: el Reno Renardo

la versió cañí del anterior post de esta sèrie. els falta per aplegar als mestres de les antípodes, però van per bon camí...

per començar, la seva web és freak, però no sublima frikisme com la de Tripod.
ací teniu la seva carta de presentació



sobre este tema, trobe que vaig rebre fa anys un mail en cadena de similar temàtica, fa menys va haver un anunci de Coca-Cola i, ara, este videoclip. a vegades pense en qui comença estes coses i com ho fa. i si pensen en fins on aplegaran les coses quan les fan, les intencions de les mateixes, les pretensions... i tot açò em du a pensar en Val i Peter Wiggin. la qual cosa, a la seva vegada, em du a ser humil, molt humil...

tornant a este grup, trobe que el seu gran èxit deu de ser este...


home, per a ser sincers, com a versió, està molt xula...

i per a acabar de quadrar el frikisme del grup, una sobre ordenadors...



el dia que penses que sigues moooooolt friki, no hi ha res com donar-se una volta per internet...