trajectòries

anit vaig acabar amb "The Witcher". o vaig acabar amb un dels "The Witcher"...

és un joc tancat, en el sentit que no és un Oblivion, on la llibertat és la norma i el límit el marca al I.A. dels demés PNJs del joc. Tancat, sí, però la línia argumental es ramifica des de ben començat el joc. Que si salves a esta o la deixes morir, que si t'enfrentes a esta ordre clerical o tens amistats en els terroristes èlfics, tot, absolutament TOT allò que pots decidir marca el teu futur, la progressió del personatge, el joc en si.

i no sols és per tenir més d'un final, sino que tens més d'un joc. els amics poden ser enemics, l'aventura secundària que no continuares pot revel·lar-te alguna cosa de la principal...

no és gens extrany que els creadors del joc foren roleros. i polacs. com polac (i probablement rolero) és l'escritor en les obres del qual es basen per fer la història, Andrzej Sapkowski. escritor que crea una fantasia que es pot reconèixer en el dia a dia (o igual no tant). usa l'efecte del anti-heroi, com gairebé tota la creació artístistica des de Maig del 68, però li sap ficar secundaris que son personatges, no sols figurants. la fantasia de Sapkowski és una que comença evaïnt-te de la realitat per a tornar-te a ella una vegada has aprés algo de la vida, de tu mateixa.

Finestra v0.2

El Sol ho invaïa tot, desert al meu voltant.
Apleguí a un creuer, hi havia un vell barbut.

Li preguntí cap on estava el meu destí.
Em senyalà el camí d'on venia...

Finestra v0.1

Anit em vaig despertar. M'ofegava.
Estava esperant algo, no sé ben bé el què,
caminant amb la sensació de deixar-me alguna cosa
oblidada.

Esperant una pujada de la marea,
que m'adresse.
Que la bruixola deixe de pegar voltes
de tot cor...

aniversari

l'any passat estava celebrant este mateix dia en unes cirsumstàncies completament diferents. en ciutat extranya, amb companys desconeguts, etc...

este anniversari ve més cómode, més tranquil, tb. l'any passat vaig prendre este dia com el principi d'una anventura que m'anava a fer molt de bé. este any, el pille acabant el primer curs d'Introducció a la Biologia Sintètica. cansat (molt) amb deficìència de son (porte les dos setmanes del curs dormint poc i malament) i sense casi vida social (bueno, això es podria atrassar unes quantes setmanes enrrere, la veritat).

i em trobe agust. ja fa un parell d'anys que he de restar la data del meu any de naixement a l'any vigent per saber quina edat tinc. no és que em done por, és que és un número que no m'interessa. reconec que m'agraden més els números parells que els imparells... (manies, ¿què passa?) però que vinguen els temps, que passe el temps, el canvi és bo...
el "ser" és una col·lecció d'"estars". una màxima en la que els saxons es perdrien.

anem caminant un camí, amb la sensació perillosament tendent al cretinisme que sense el caminant, el camí no es faria...

ara us regale una cançoneta, Lullaby de The Cure, quan Robert Simth es pareixia menys a Kurtz en la peli del Coppola que en el directe que els contribuents pagaren (ojo a la tercera del plural...)

campanya "support spain"

anglaterra ha estat eliminada, tampoco juguen el europeu ni Gales ni Escòcia ni Irlanda... què fer? Sky Sports té la solució: recolçar espanya...

humor molt anglés... de vegades em pregunte si el tipus d'humor d'un o altre país depén de la forma en que els ascendents mundials d'estos païssos caigueren... això m'explica l'humor anglés, l'espanyol, ... podria explicar també a Coluche en frança...

(per cert, subtítols gràcies a elmundo.es)

versió completa del video i sense subtítols: support spain campaign

i me quede amb el comentari del Gran Wyoming al Intermedio: "per primera vegada espanya pot defraudar a DOS païssos"...

in memoriam... snif...

sembla que les desgràcies no venen soles...
Arthur C. Clarke ha volat d'este món...
un d'aquells autors que et feien companyia en nits d'insomni no escriurà, ja mai més, cap altre llibre...

recorde estar llegint '2001', la novel·la, un dia després de sopar. jo estava a l'institut en 2on o 3er de BUP, no recorde. el que sí recorde és que al matí següent tenía un examen de derivades i integrals, vull dir sols de derivades i integrals. savia que havia de dormir, la meva experiència dormint menys de sis hores abans d'un examen no havia segut bona. semblava com si la son fora un bany de tranquilitat abans de la batalla. savia que havia de dormir, però em restaven quaranta fulls del 2001... fou una d'aquelles negociacions que acabes regalant al plaer... em dormia a les tres, havent-me d'alçar a les set...
però, intentant prendre la son, recorde com la descripció de la pau, la serenitat, que sentia Bowman en trobar-se amb el monolit de Júpiter m'envaïa... eixa fabulosa reflexió, enimg del marejol de portes interestel·lars, de 'vaig a dedicar-me a observar, ja intentaré comprendre més endavant' em paregué digna d'admiració... eixe llibre em marcà. tant la història com l'ascens a la trascendència com l'estil o els protagonistes...

ves en pau Arthur...

pd: i si algú vol invertir 20 minuts de la seva vida en el germen de '2001', ahí va.

mi matadero clandestino...

estava fa un parell de dies mirant fotos buscant molt bé no-sé-què. tal vegada volia lliurar-me a un marejol de records, somriure per un instant, provar-me davant de sentiments passats, jo que sé...

la qüestió és que em vaig parar davant d’una foto i la primera reacció fou preguntar-li a qui eixia en ella ‘qui eres?’... i vaig repetir el llançament a més fotos, en les que eixia més gent...
em vaig sorprendre per la pregunta. sabia perfectament com es deien les persones, què fan, on viuen, i inclòs puc fer-me una idea grosso modo de com viuen... no em referia a ‘qui era’ ixa persona sino ‘qui és en este precís moment’, com li va últimament, ...
no era per mi. no era un mecanisme de juí respecte a la persona que sóc. sino respecte a les persones per les que acabes envoltat en un moment de la vida, i implicat emocionalment a cotes que creies inalcançables, i com temps després no saps res, res, d’elles...

i amb la sensació de que amb algunes d’elles, amb algunes, el dia que ens retrobem no hi haurà la càrrega emocional que hi havia, però els ponts de comunicació continuaran ahí... les costums, les manies, els tics comunicatius, seran reconeguts i respectats. que la conversa fluirà...
per molt que hi haja hagut una època en la que em descansat i guardat la troba...