sembla que les desgràcies no venen soles...
Arthur C. Clarke
ha volat d'este món...
un d'aquells autors que et feien companyia en nits d'insomni no escriurà, ja mai més, cap altre llibre...
recorde estar llegint '2001', la novel·la, un dia després de sopar. jo estava a l'institut en 2on o 3er de BUP, no recorde. el que sí recorde és que al matí següent tenía un examen de derivades i integrals, vull dir
sols de derivades i integrals. savia que havia de dormir, la meva experiència dormint menys de sis hores abans d'un examen no havia segut bona. semblava com si la son fora un bany de tranquilitat abans de la batalla. savia que havia de dormir, però em restaven quaranta fulls del 2001... fou una d'aquelles negociacions que acabes regalant al plaer... em dormia a les tres, havent-me d'alçar a les set...
però, intentant prendre la son, recorde com la descripció de la pau, la serenitat, que sentia Bowman en trobar-se amb el monolit de Júpiter m'envaïa... eixa fabulosa reflexió, enimg del marejol de portes interestel·lars, de 'vaig a dedicar-me a observar, ja intentaré comprendre més endavant' em paregué digna d'admiració... eixe llibre em marcà. tant la història com l'ascens a la trascendència com l'estil o els protagonistes...
ves en pau Arthur...
pd: i si algú vol invertir 20 minuts de la seva vida en el germen de '2001',
ahí va.