el valor para marcharse, el miedo a llegar... y es que llueve en el canal...

i después me diuen a mi workaholic...
si el jefe ho fa, qui no ho faria?

i ara algo de carn per engrandir el compte dels fantasmes que m'acusaran d'antisemita... de lo millor de la xarxa estos dies, un comentari a una notícia de El Pais sobre les animalades del tros de terra que va veure nèixer tres religions.

el día que EE.UU. deje de tener la ascendescencia que tiene, Israel empezará a
pagar por sus actos

i així despeje el pensament de que les frases a martellades són exclusivitat meva...

pd: el comiat sols es fa dur quant te'l trobes sobtadament pensant en fer una maleta...

aplegant a la fase de creixement estacionari...

esta vegada el Café Generaciones estava amagat en una empresa farmacèutica...

abans d'aplegar a Dinamarca no havia vist un biofermentador en la meva vida. en la DTU fou la primera vegada que vaig veure "això": bàsicament una botella amb tubs i agitadors on les bactèries poden crèixer. es poden afegir substrats mentre estan creixent i se'n poden treure mostres. sabia que es feia servir molt per a produir antibiòtics, etanol, hidrogen, etc. però això no lleva que el seu estudi era massa "tècnic" com per a que es dignaren a donar-lo en les troncals de Burjassot.
tot començà quan Josep (nom fictici, hi ha pocs Joseps a Dinamarca), un estudiant de màster del centre on he estat 4 messos m'ha comentat d'anar amb Simão i ell a sopar i a veure el seu lloc de treball. Josep, que més tard descobriria que tenia 36 anys, quan n'aparentava 26, treballa com a tècnic de laboratori en la planta pilot de Novo Nordisk. Novo Nordisk és la farmacèutica més gran d'escandinàvia i una de les toxes d'Europa, per exemple, tenen gairebé el 100% del mercat de la producció d'insulina mundial. La planta pilot d'una empresa biotecnòlogica és l'encarregada de agafar els resultats dels laboratoris de l'empresa (qua apleguen a produir coses en fermentadors de 50, 100 litres) i "escalar-los" per a fer-los crèixer en fermentadors de centenars de milers de litres. pot ser que ara mateixa no tingueu consciència de lo que pot ser això, jo tampoc en tenia... de fet, encara s'hem fa difícil pensar en un bidó més gran que una garrafa de 50 litres...
al final vingué tb un altre danés estudiant del centre, sopàrem en una pizzeria prou cuca prop del campus. ens pagà el sopar... deia que li havíem ajudat molt en la seva investigació. bueno, és cert que el xic estava un poc perdut en lo dels models matemàtics i que pot ser que li estalviàrem alguns dies de feina, però és algo que passa regularment en un grup de treball i no per això convides a la gent a sopar... tot un detall, vaja...
lo millor vingué després, aplegàrem a un polígon industrial que era tot de la seva empresa. entràrem i, en la primera porta, veièrem unes bates i unes fundes per a les sabates. motius d'higiene, havien de treballar aixina. una vegada disfressats d'investigadors, comencem a baixar escales, passar portes amb contrassenyes, dobles portes presuritzades... òbviament, lo primer fou pensar en referents com L'amenaça d'Andròmeda o, inclòs Resident Evil... si algun dia grave una peli d'horror científic, serà allí...
després de passar per un parell de cuines amb "olles" de centenars de litres, apleguem a la joia de la corona. un magatzem amb vuit fermentadors que anaven dels 1500 litres fins als 2500... alts com dos pissos, tot d'alumini, amb la tènue llum semblaven molt més temibles de lo que realment eren... més endavant ens ensenyà tots els aparells que tenen al lab de la DTU però un o dos ordres de magnituds més grans. si en un lab "normal" es té una centrífuga per a tubs de 2mL, ací tenen tuberies que van dels fementadors a les centrífugues on caben uns 150 litres... si generalment es té una columna cromatogràfica per al espectre de masses, ací poden pillar vuit mostres automatitzades a la vegada...
em veia a mi mateixa com un liliputiense en el país de Gulliver... tot era gran, anormal, desproporcionat, ... era una sensació horrorosa...

per sort, la nit donà tant de joc que hi hagué temps d'ofegar eixe terror a sa casa i amb cerveses, aprofitant que le seva dona estava amb els dos nanos a casa de la seva cunyada... per cert, amb cuina oberta i illa per a les plaques d'inducció... danish style...

pensava pillar fotos del tema, però el secret industrial primava, així que si voleu anar algun dia al món de Gulliver, haureu de parlar amb el meu guia...

pd: per cert, esta visita guiada fou una mostra més de la creixent sensació d'estar vivint en una bombolla acadèmica. no sols vaig pegar una ullada a un país on les coses eren 12 vegades més grans que jo, sino en que els registres eren completament diferents...
passant per un passadís veièrem un quadre de productivitat dels diferents grups, amb smileys verds somriguent i rojos tristos en les caselles de diferents aptituds d'eixos grups... "lean managment" me diu el meu guia, "segur què ja havies sentit parlar d'ell"... suposse que estava ficant una cara d'ignorant, perquè m'explicà molt somerament de què anava el tema, concloent que la idea li semblava una mamonada. que si el jefe de grup parlava amb els treballadors, no feien falta eixes tonteries... buscant un poc, un s'adona de lo molt desconectat que està de certes parts del món...

i com a regal a qui haja aplegat fins ací, una cançoneta...

porque no nacimos donde no hay qué comer...

...no hay por qué preguntarnos cómo le vamos a hacer...

i continue en la dinàmica de mostrar-vos links a coses interessants, esperant tenir algo de temps per a postejar les coses que tinc en la recàmara una vegada estiga tranquil a casa. a casa a València, clar.
hui, he obert un mail en cadena (ho faig un dia al mes, poc més) de Jessy i m'he trobat amb algo curiós: un video sobre les vies de producció, distribució i consum de "les coses". molt didàctic, de fet es nota enfocat a classes de secundària. podeu veure l'original, subtitulat o en Google videos ací mateixa, amb un deliciós accent argentí (però amb més píxels que la intro del Tomb Raider).


es pot discutir si està molt esbiaixat o mogolló, es pot discutir si son uns rojos separatistes rompespaña (ay, no que son yanquees...) o si son uns progres transnochados, pero me quede amb una frase de Annie Leonard:

la manera antiga [de fer les coses] no sorgí sola, no és com la gravetat amb la que hem de conviure, la gent la creà, i nosaltres som gent també, així que anem a crear
algo nou...

lo que està més clar que l'aigua del desgel és que així no podem continuar... un exemple recent i cotidià? la cara d'extranyesa amb que me mirà la casera quan li vaig preguntar on estava la basura de plàstic...

aaaaaiiiiiii... sembla que tots els camins que ixen de The Spirit, acaben al mateix lloc...

via La Cárcel de Papel, trobe un còmic de Mauro... senzillament genial...

was 'bout time...

mira, algo que no passà quan els "terroristes urbans" cremaven cotxes en la banlieue parisina i que ni de conya passaria en el nostre país, acaba de passar en Grècia...
felicitats als grecs perquè la normalitat és, d'una vegada, normal...

El policía griego, de 37 años, que presuntamente disparó ayer contra el estudiante de 16 años Alexandros Grigoropulos y ocasionó su muerte anoche ha sido detenido hoy, acusado de "asesinato intencionado"

tingau la notícia...

i ara vindran els de camisa y vaqueros dient que veges tu, les pobres forces de seguretat (sic) altra vegada en la diana...

Walk in the freakness: Manual Práctico del Amigo Imaginario (abreviado)

via Pablo Moreno i kirai me trobe amb un curt imprescindible... d'estos que paga la pena veure fotograma a fotograma, destripar totes les referències perquè en cada escena hi ha una freakada, cada conversa té sentit (uno, dos o més)...
el curt es Manual Práctico del Amigo Imaginario (abreviado) de Ciro Altabás



pena no haver tingut el valor, ni la dedicació per a no haver ni pensat en res similar... en fi, sense remordiments dediquí el temps a altres coses... com digué aquell cantant, "Il vaut mieux vivre avec des remords qu'avec des regrets", vamos, que millor viure amb remordiments per algo fet que amb decepció per no haver-ho intentat... (per cert, veig el videoclip de la cançó i no puc evitar pensar la pinta de final dels 80 que té...)

un més, sempre un més...

un altra lliçó de periodisme líric, exemple de que no calen 100 fulles per a fer un tractat filosòfic, ...
qui? com no, Javier Sampedro...
sobre què? seria complicat restringir-ho a un tema, però ja diria que, esta vegada, versa sobre la senzillesa i la simplicitat... allò que és nou i allò que es còpia...
a disfrutar!

was there someone tunning a harp!?

...com diu Kurt en acabar de bordar el tema de Bowie, en aquell directe acústic, per a arrencar els riures dels privil·legiats de la sala... fabulós culmen de lo que deuria ser un clímax en una relació sincera espectador-artista...

em trobe, des que els vaig descobrir, buscant els clímax: aprenent a veure'ls, a disfrutar-los, a (vanament) preparar-los. clímax de tot tipus, però els que més a sovint estic en disposició de disfrutar i fer disfrutar és en converses. eixa frase curta, precisa, com un cop de daga, que reuneix dos o més referències a lo que s'acaba de comentar, que les reuneix, els dóna un sentit diferent i addicional i provoca un mig-somriure, somriure complet o riure, depenent de l'encert...

i com vaig aprendre les lliçons de Nietzsche, sé que per a entendre els clímax s'han d'entendre els anticlímax. tenen dinàmiques idèntiques, sols que canviades de signe. (i pense que és eixa la raó per la que disfrute tant dels chistes dolents...).
clímax i anticlímax juguen en "l'espera inacabada", en la sorpresa, en el canviar el significat de les paraules, no sols canviar la conversa de carril (com es pot fer amb els comentaris o interrupcions), sino portar la conversa a una carretera completament nova, que ningú havia vist. en definitiva canviar les regles de la conversa...

igualment, els clímax o anticlímax en altres terrenys són moviments similars, sols canvia el context, la dinàmica és la mateixa. ¿exemple? un moment que vaig patir (i dic patir) fou quan, mentre un primer bes a una xica en la que estava invertit emocionalment em soltà
- ¿i això què significa? ¿per què ho has fet?
recorde que sense pensar-m'ho massa li vaig contestar
- bueno, m'abelllia...
sols quan vaig veure que la cara li canviava d'un mig somriure coqueto a una cara a quadros vaig entendre que sense voler-ho li havia girat la tortilla. com me reconegué una estona després, ella s'hagués rigut al veure'm distanciar-me balbucejant alguna resposta racional justficant l'acció... l'anticlímax s'havia convertit en clímax... era una contra a la contra (i com Pablo s'enrecordarà, en els Tekken a eixe moviment li deien un chicken...)... i lo millor és que havia vingut sense esforç...

intente preparar els clímax, sí, però al final t'adones que les converses son fluxos de pensaments, d'ordres callades i secrets desitjos. tot bollit en una mateixa olla, sense ordre ni raó... lo més útil no és perdre el temps intentant-los veure, sino aprofitar l'ocasió en la que es presenten sense avisar. pillar la ona, fer-li un parell de voltes i acceptar que, al cap de pocs segons, morirà i et deixarà en la sorra de la costa... i hauràs de tornar mar endins per a tornar a intentar caçar una altra situació potencialment climàtica (o anticlimàtica)...

i una ona que no he malgastat ha segut un grup del qual alguns m'havien parlat bé, però que havia rebutjat en el seu moment per tenir etiqueta pop. la veritat és que fou el descobriment d'una cançó la que em feu veure que estava davant un clímax musical. similar al que vaig sentir en escoltar per primera vegada The General dels Dispatch. eixa sensació de que la cançó t'està portant lluny, lluny, a un lloc on no havies estat mai i al que tornaràs cada vegada que tornes a deleïtar-te amb eixa peça de... art... no trobe una paraula millor...

la cançó, és Copenhague del grup vetusta morla... bon profit...


fins on reconec, totes les fotos són de la capital i dels seus voltants
...és impossible no apreciar un grup que fan esta entrada a un concert, i esta eixida...

Escapades per Dinamarca: Helsingor

fa un temps em vaig dirigir a Helsingor. la ciutat és famosa pel seu castell. i el castell és famós per raons econòmiques i teatrals.
no hi ha res com el llenguatge lògic per a que la gent es senta perduda, així que anem al tema.



el castell de Helsingor, de nom Kronborg Slot, era una aduana que començà a funcionar al segle XV fins al XVIII per a tots els vaixells que passaven per l'estret del Oresund (en anglès), que avui dia separa Suècia i Dinamarca. en eixos temps les dos voreres de l'estret eren daneses i tots els vaixells que passaven per ací havien de pagar un drac d'or anglès, lo qual era un sangria en aquell temps. eixa sang plenava les arques de la reialesa danesa i pagà part de la influència que tingué este país en la escandinàvia d'eixos segles.

la tàctica era senzilla i demoledora. en entrar a certa distància del castell, un veler ràpid i precís s'apropava al vaixell mercant que pretenia creuar l'Oresund. aplegava i et demanava la pasta. si no pagaves, el cobrador, amb un mig somriure a la cara, se n'anava cap a la costa... i mentre els 17 canons que hi havia al castell jugaven a "hundir la flota" amb tu... una vegada en l'estret, tenies els collons pillats. el castell té 270º de visió sobre les aigües i no cal ser molt tonto per a poder calcular distància i temps per a saber quan enviar al cobrador i quan tenir preparat els canons... la gent solia pagar...

el castell, tal qual es veu avui dia és una construcció del segle XVI, que s'assembla més a un palau que a un castell. de fet, quan un llig en la guia "castell impressionant" un pensa en el Krak dels Cavallers o en Montségur, no en un palau un poc més gran que el del Marqués de Dos Aigües, envoltat per un turó de dos metres... joder, des que la pòlvora entrà en el negoci de la guerra, no se construeixen castells com Deu mana... el Kronborg este no aguanta una càrrega de cavalleria ben feta...

el segle XVI fou un segle mogut en este estret. fou la època de les guerres entre el jove regne de Suècia i una Dinamarca que estava notant com el seu ascendent estava començant a enmustir-se. de fet, hi ha una tàctica ben curiosa i recordada pels suecs en la que estava Carles V de Suècia batallant a Polònia, sagnant en tropes, dessitjant retirar-se. moment que aprofità el superdotat rei Frederic III de Dinamarca per a pegar-li un mos a la part sud de Suècia. Carles veié la declaració de guerra com una manera perfecta de retirar-se de Polònia sense que pareguera una retirada en tota regla.
Carles V sabia del principi estratègic que diu que una armada és una manta massa curta per a cobrir tot el llit. si cobreix el cap, deixarà els peus al descobert. Carles no tornà per vaixell a Estocolm, que és lo que qualsevol conservador hauria fet. el tipo començà a fer marxes forçades i en unes setmanes se plantà en el coll de la península de Jutlàndia, avui dia la frontera d'Alemanya i Dinamarca. en eixe moment, Frederic podia continuar pel sud de Suècia i obtenir el màxim botí possible o retirar-se a fer-li front a Carles. el menda se quedà en Suècia. lo que no m'explique és com és que Frederic no s'adonà que l'exèrcit suec, una vegada en Jutlàndia, sols tenia una via: cap a Suècia pel camí més curt, via Copenhague...
en fi, en la primera fortalesa que es troben, els suecs l'assetgen i la netegen en dos setmanes. a partir d'ahí corregueren rumors de "la invencible armada sueca" per tota Dinamarca. segon error de Frederic: pensar que els números son definitius en una guerra. si el primer que pega pega prou fort, li és molt més fàcil ser victoriós al final de la història...

però el tio Carles també tingué part de sort. entre la península de Jutlàndia i l'extrem sud de Suècia hi ha dos illes, Fyn, la de Odense i Zelàndia, la de Copenhague (sí, d'on ve el nom de Nova Zelanda). això implicava creuar dos estrets, el "Cinturó Menut", entre la península i al primer illa i el "Cinturó Gran" entre les dos illes. creuar sis mil homes de la nit al matí no és algo que es faça fàcilment. però l'hivern del 1637 fou el més gèlid del que es té notícia, i els estrets estaven congelats. Carles tingué la vista de fer-li cas als enginiers que li asseguraven que el gèl podria aguantar el pas dels homes i dels canons. així fou...
entre les poques batalles guanyades per golejada i la publicitat de que havien creuat les aigües caminant (que era parcialment cert, per altra banda), no hi havia ni Deu que vullguera lluitar contra ells. ja en Zelàndia, els suecs arrassaren els pocs castells dignes d'eixe nom que hi havien. no tocaren Copenhague, tercer gran encert del Carles, es dedicaren a deixar Dinamarca sense tropes organizades. (porte un temps llegint la història de Dinamarca i he trobat grans similituds amb la història d'Espanya, però com un ordre de magnitud menys marcat: quan tota Europa anava cap a les democràcies representatives, ells recolcen la monarquia absolutista; quan Anglaterra s'encarrega de que Napoleó se la pegue, ells recolcen els canvis napoleònics; ...)
tot açò venia a que el castell de Kronborg fou un dels últims en caure i on es refugià la major part del exèrcit danés. d'això queden les entranyes del castell (amb una gran vista guiada) i on l'estat decidí instal·lar una estàtua de Holder el Danés, gegant que representa les voluntats daneses i que despertarà el dia que el país estaiga en perill... pel que sé, en la Marxa a través dels estrets, Holder no menejà un muscle.

com podreu imaginar, la vista de l'estret i de Suècia (a escassos 4 km) és prou bonica. els jardins del castell és un lloc de pic-nic de cap de setmana per a les famílies daneses, i les aigües són un lloc perfecte per a practicar els esports nàutics (eixe curiós oxímoron)...

però, a vore, on estan les raons teatrals? us hauré timat? bueno, no. o no del tot en tot cas... el cas és que en ple segle XVI uns embaixadors anglessos tornaren al Tamesis contant meravelles d'un castell preciós i imponent a vora de l'aigüa, on les nits eren llargues i tenebroses. poc més li faltà a un escriptor d'obres teatrals en ambientar la seu de la corona danesa en una ciutat de nom Elsinore, anglonització del nom Helsingor, en una tragèdia que estava acabant d'escriure.

us deixe el link a la galeria de l'escapada:

Helsingor

P.D.: i no puc evitar fer-vos una pregunta, ¿què fa una senyera en un quadre del segle XVI en la galeria del castell on morí el príncep shakespearià?

Escapades per Dinamarca: Jægersborg Dyrehave

la setmana passada, volia caminar enmig d'arbres. portava uns caps de setmana visitant ciutats i estava fart de cotxes. així que vaig pillar el tren i dos estacions després estava en Jægersborg Dyrehave, "el parc de cèrvols".
era un antiga reserva de cacera reial fins que a principis del segle XX es reconvertí en un parc municipal. sí, ja, lo normal és que s'haguera convertit en una reserva natural, però estos danesos (i era una sensació que també vaig tenir en Uppsala) pensen que la millor naturales és la que s'integra amb la vida de les persones i la societat. d'ahí que els boscos s'usen per a fusta i no hi haja valles (i passen coses com esta).



la gràcia era que feia fresqueta (uns deu graus baix un cèl gris), però ni m'haguera imaginat que el Diumenge entràrem de ple en l'hivern.
una vegada dins del recinte, entrades amb portes roges característiques i després de mirar al mapa, m'encaminí cap a la zona que ficava cèrvols... portava deu minuts caminant, en una senda a ratos de fang, a ratos de pedres, quan baixà de repent la temperatura i escomençà a ploure... bueno, començà a caure una pluja molt fina que ràpidament es convertí en granís. era xiri-miri fet granís. les famílies que havien vingut a dinar el diumenge s'estaven precipitant cap als cotxes i, jo, agatxant el cap i calçant-me la caputxa, cap al prat del cèrvols. parà als deus minuts, però quan acabà tot el sòl estava ple d'una manta blanca. i jo pensant que això faria que els pobres cèrvols s'amagarien baix cobert...

mitja hora després de bon ritme de marxa des que havia entrat en el parc, apleguí a un creuer de camins a la vora d'un prat, on hi havia una casona de la realesa alt d'un turó. treure el mapa per veure el mapa quan un gos començà a lladrar... i el sòl començà a tremolar com si passara el metro prop, com si un terratrèmol estigués venint. el soroll feu que alçara el cap, i ¿què vaig veure? un centenar de cèrvols i femelles en estampida cap a la casona... amb la boca oberta, em donà temps a fer un parell de fotos als animals i veure cap a on se n'havien anat...


vint minuts després els vaig trobar. estaven al bell mig del prat. i hi havia un caminet que passava pel costat. també hi havia cartells que eixe prat era "zona de berrea" i que la gent fera el favor de deixar en pau els cèrvols. però els danesos ja tenen experiència en els espanyols, així que vaig girar cua cap allà...

estant a vint metres escassos de les primeres femelles (que, a poc a poc s'allunyaven balant com si foren un ramat de ovelles) vingueren cap a mi dos mascles, cadascú pel seu costat, quan ja estava pensant en un arbre on pujar, els dos giraren envers l'altre i començaren a pegar-se cabotades com en els documentals del Félix Rodríguez de la Fuente. estigueren vora un quart d'hora arreant-se hòsties fins que un dels dos tingué prou i se pirà correguent... amb el susto encara en el cos, vaig tenir temps de comprovar que ho havia gravat en video... i de que tenia els dits congelats...


si voleu veure l'àlbum de les fotos de l'escapadeta... i els videos de la lluita dels mascles... sols heu de fer click...

Jægersborg Dyrehave

sim-sum, sim-sum, simsisisisuuumm...

perquè des de COU que no dormia tant poc durant tant de temps...

perquè des l'estiu del iGEM del 2006 que no havia currat tant ni tan a gust...

perquè el model cada dia es pareix més a una bactèria virtual i menys a una masturbació mental...

perquè hui és un d'eixos dies (uuuuuuuuuuíp)...

perquè vaig venir buscant el fred i este ha vingut sense invitació...

perquè hui ha segut la primera nevada del any...

perquè... sí


nevada a les portes de l'Institut... i nosaltres mirant-ho com a bobos...
per això, i per molts més motius...

vaig a fer-me la cervessa que estava guardant per a una ocasió especial!!

(joder, què poc fa falta per ser mínimament feliç...)

101 entrades!

m'acabe d'adonar que l'anterior missatge era el número 100 del blog... joé, i jo dedicant-lo a fer referència a un altre blog... en fi...

però la importància de tancar un capítol, o una centena, es inversament proporcional a les ganes amb les que es comença el següent capítol, no? hale, anem per feina...

com a entrada 101, primera entrada de la següent centena, vaig a ser breu, reflexiu i profund...

de títol, "s'apropa l'hivern" (encara que és un títol que ja he gastat)...

les paraules sobren... si esta no es una prova fefaent de que estem entrant en l'hivern de Mordor, que baixe Tolkien i ho veja...

sort que este cap de setmana volia anar al museu...

parèntesi de cafè

en Intenet hi ha molta bazofia... inclús algú pot dir que es resumeix a correu + porno... i algú altre afegiria correu + porno + blogs (o qualsevol aplicació 2.0)...
inclús en el mon dels blogs hi ha molta bazofia...
però, de vegades, sols de vegades, et trobes lliris... eixos lliris blancs, radiants, que creixen en el femer, aparentment aliès a l'ambient decadent que els envolta...
un cas? Nicolás López, director chilé de pel.lícules com Promedio Rojo o, la recentment estrenada (i estrellada), Santos. està de presentacions de la peli arreu del món, actualment per Europa. el tipo portava dies escrivint posts depriments en plan "joé, per què els espanyols no veuen la meua peli si els productors m'han dit que està de puta mare" (que és un poc com fiar-se del juí d'una mare sobre si estàs prim o gros...). bueno, portava temps sense acabar de llegir els seus posts, i anit em vaig trobar en aquesta autèntica meravella... la ragazza del asiento quince... per favor, llegiu-la fins el final... im-pressionant...

els senadors neo-cons del meu parlament mental estan ficant un recurs al post per fantasiós e inverosímil però, encara que prospere el recurs, no deixa de ser un bon tros de realisme fantàstic...

pensant en els regals per a Nadal?

pues, hale, a llegir... i, sobretot, a disfrutar...

(postal de Zirta)

vist en El Listo

capítol 4, equip...

l'altre dia vaig anar a una armeria...
no hi havia ni una arma de foc. era una armeria... treta de qualsevol llibre de literatura fantàstica. amb les seves espasses, masses, cuirasses, cascs, arcs, fletxes, etc...

tot començà un matí amb una renúncia de la meva consciència: m'havia fet la promesa de no llegir res, res, de ficció mentre estava per ací. no volia perdre de vista la montonada de feina que tinc i considere que era una manera de no abocar-me a l'ostracisme de "no, no puc sortir de marxa, m'espera un dungeon per poder pujar de nivell..."... esta semana havia ja desistit, vaig googlejar per a "rol copenhague" i el dissabte, aprofitant que volia veure el barri llatí de copenhague, i després de veure unes esglèsies, algunes estàtues i gent (molta) pel carrer, em vaig encaminar a "la" tenda.
el lloc es diu Faraos Cigarer (web en dansk, ojo). curiós que el títol d'un album de tintinmacutes puga allotjar un lloc tan, tan freak... m'esperava una tendeta amb còmics, algo de figuretes i algo de llibres de rol. vaig trobar això i mooooolt més... de fet, em vaig trobar dos tendes, a deu metres una de l'altra. una sols per a còmics (massa poc que puguera aprofitar -moltes coses en danés i massa manga- i, així i tot, vaig carregar) i l'altra... ai, l'altra... l'altra era un locus amoenus, una deliciosa realitat alternativa en el bell mig de Copenhague... la tenda tenia de tot... tota una planta per als diferents jocs de taula que pugueu imaginar i per a figures, tota una prestatgeria per a cartes col·leccionables. però lo impressionant estava en la planta baixa: una armeria de les que pots trobar en qualsevol llibre de rol baix l'epígraf de "equip"...
demaneu i ho tenen... exemple:
- hola, sóc un mag molt poderós, amb un buit en el meu interior, però especiltzat en magia de combat. tenen.
- hola, sóc un warlord maleït ja que vaig matar a la meva dona i la meva filla. tenen.
- hola, sóc un elfo, estic enamorat de ma mare i sols menge dicotiledònies. tenen.
- hola, sóc freak i vull tenir amics que, com jo, es senten embobats quan veuen la tenda que sempre han volgut tenir. benvingut a casa!...

els preus estan alts, inclús per a estàndards danesos. una armadura completa te pot eixir per uns 500 euros, una espasa llarga per 50 euros, un arc per 100 euros i un bastó similar al de Saruman per 150 euros.
i com haureu adivinat ja, totes les armes son d'espuma, encara que tenen un nucli més dur (per a que no es partisca l'arma quan algú, ejem, faça l'animal). i com haureu adivinat també, tota esta mostra de freakisme té una raó (no, no ho fan perquè sí). la tenda organitza partides de rol en viu... els cabrons dels jefes han de tenir un negoci rodó: tinc dos locals que estan plens a rebossar, on te done un servei integral si eres freak... és com un supermercat, però del freak... impresionant... molt envejable i me pregunte si això funcionaria en València... tal vegada no, però en Madrid, muntant-ho bé estaria dispossat a provar-ho (si ningú ho ha fet encara -que ho dubte- i si trobe algun banc per al prèstec, clar)...

ah, i les partides de rol en viu sols són dansk, clar... mecachís... (però qui anirà a les rebaixes de Nadal de la tenda?!? jijiji...)

bueno, tornant un poc al redil, dels còmics que em vaig comprar, hi ha un que és altament recomanable: DC Universe: The Stories of Alan Moore.

és un recopilatori de les històries soltes que el mestre Moore escriví en la seva etapa en DC. sols hi ha una de Swamp Thing, però per a algo teniu els recopilatoris de eixa sèrie (cu cú!). este volum està pensat en reunir les històries que Alan escriví en sèries regulars com Green Lantern o especials com l'impressionant "Whatever happened to the man of Tomorrow?" o el "The Killing Joke" que tanta escola creà... però, a banda dels còmics més coneguts, inclús en les històries que no són de cap sèrie famosa es veu el talent de Moore: es veu eixe domini dels temps (i dic temps) de la narrativa seqüencial, eixa mestria en l'arc narratiu (sí, això que tant trobe a faltar en Cómo conocí a vuestra madre o en Heroes), tot al servei d'un conta-contes que sap què històries contar i com contar-les... des que vaig descobrir Midnight Nation (per una vegada algú consegueix usar adientment el recurs del viatge en el temps...) que no m'havia emocionat tant cap ficció (ni no ficció, pa'qué enganyar-nos...)...

dos exemples. hi ha un parell d'històries d'una sèrie que jo desconeixia, Vega, que, si per mi fos, donaria en primer de carrera com a exemple de lo que vol dir "subjectivitat" quan vols viure d'un treball (la ciència) que es basa, en gran part, en l'anàlisi d'allò que veus...
per altra banda, us vaig a confessar una cosa, Superman mai m'havia caigut bé. el veia com un americà més: guapo, pentinat, sempre fent lo correcte, sempre prenent la decisió adient. de la sèrie de Kal-El els que més m'agradaven eren els dolents. en les dos històries que hi ha de Superman al volum he conseguit veure-li els matissos, les preguntes, les decisions difícils, eixe terreny borrós on es mou, gairebé sempre, la bona història...

i, ja per acabar, este matí, La Cárcel de Papel m'ha regalat la millor manera de tancar este post: un dels primers treballs d'Alan Moore, íntegre... ja es pot adivinar certs recursos que després cristalitzaran en treballs com Watchmen o From Hell... molt guapo... lo que he trobat més curiós és tenir un Alan Moore que feia també de dibuixant, sense fer-ho massa malament, la veritat...

hale, disfruteu!

change has come...

tenia pensat escriure açò d'ací uns dies, quan la pols s'hagués assentat, quan l'emoció s'hagués dissolt en el dia a dia tan còmode en el que vivim. però no...

tot el canvi ha vingut de llegir el blog de Quico Alsedo. normalment cínic, de vegades nihilista, gairebé sempre escrivint per a alimentar els trolls del seu blog...Quico m'ha emocionat, recordant-me els calfreds d'esta matinada quan, calculadora en mà, amb unes desenes de pàgines de mitjos yanquees en el explorer, jo també he sentit l'estar davant d'un moment històric...

en el futur, li contaré a la gent que jo estava allí quan Obama ens recordà allò de "ho veieu?"... els contaré que fou la primera vegada que un negre fós la persona que té el botó roig de "APÓ!"...
i els contaré que fou la primera vegada que la tecnologia aplegava a les cotes de "Star Wars"... que no? mireu, mireu, el video...


i ja parlarem un altre dia de qui canviarà a qui, si Obama al món o el món a Obama... si serà tant bon president com candidat... si les ànsies de fer les coses diferents es desfaran en la màquina trinxadora buròrata... i aleshores ho tornaré a dir: there has never been anything false about hope...
ahí (i és de les poques coincidències) pense com John Locke de Lost: "Change is good!". lo pitjor que li pot passar a un sistema és el establir-se, blindar-se al canvi, vinga eixe en el costat que vinga, però que siga un canvi freqüent...

gran dia per a sentir grans discursos... tant el de Obama (com vé sent habitual) de reconèixement de la victòria com la de McCain d'aceptació de la derrota...

pd: i se m'acut una altra cançó bonrollera per a un dia com avui, a afegir a les dos del post anterior... escolteu...

parlem (breument) d'economia

ara que han passat uns dies des que el mercat financer pillà una calentura històrica, trobe que pot ser el moment per a parlar un poc del tema, i de com està el tema en Dinamarca.

cert és que la gent ací no estava massa preocupada. a principis d'estiu un banc de certa importància, el Roskilde Bank, quebrà. s'havia passat de llest i havia invertit massa en hipoteques americanes... a qui se li ocorreix... un grup de bancs es repartiren les peces que quedaren d'este...
i, un bon dia, després del Septembre que vivimos peligrosamente, a Islandia li tocà fer un reality check i se quedà en bragues econòmiques. els païssos escandinaus treballen molt entre ells. les corones sueques passen a corones daneses, este passen a corones noruegues i estes a corones islandeses que es tornen a invertir en Copenhague. era algo positiu per a ells ja que així enfortien les seves economies (impulsats, principalment, per la locomotora islandesa). què passa si la locomotora se queda sense carbó? bueno, el dimecres passat, una tenda d'electrònica tenia una oferta de 50% menys en tots els articles fins que s'exhauriren les existències. el capital era islandés. Sterling, la Ryanair danesa, quebrà el dimarts per la nit i deixà de volar. capital? principalment islandés. si havies comprat el vol en la seva web, per tal d'estalviar el % que es queda l'agència, ves buscant-te un altre vol. és el cas del meu ex-company de pis...
un indi que treballa a la universitat comentava de, a continuació, acampar a les portes de les tendes Magasin (similar a Galerías Preciados) ja que era la següent companyia amb més capital islandés...

i cada vegada que me donen una notícia d'estes, no puc evitar somriure o riure ampliament (tampoc és que ho intente massa). una, per la sensació de que hi ha hagut gent que pensava que podia fer-se tota Asia amb un canó i quatre homes (deixant Kamchatka per al final, aiaiai...). dos, per la sensació que hi havia molta gent que estava vivint per damunt de les seves possibilitats i d'ahí el reality check. i tres, joder, perquè qui no ha rigut als videos de Javi y Luci?
sent un poc més realista, està clar que ve marejada. però la vida és adaptació, no? i ací ix a la superfície com els anys d'Universitat (de)formen a la gent...

bueno, tornant a casa, esta setmana hem vist som la Kutxa i BBK han decidit fusionar-se (per què els economistes usen eixe verb? joder, que me recorda a altres fusions...). i pot ser que no siga l'únic moviment d'estos que vejam, però no crec que hi hagen quebres. i, bueno, si hi ha, és perquè algun altre jugador que es creia més llest que el pardillo que ha perdut el canó en Kamchatka, ha decidit atacar a Europa de l'altre jugador, sense tenir en compte les cartes que cadascú té...
-Una carrera és un lista de vocabulario, y algunas herraminetas muy básicas... -ens deia un profe de Bioquímica en primer. aleshores el vaig odiar, avui afegiria a la seva frase: i la majoría de dinàmiques es poden explicar pel Risk...

en fi, vaig a deixar de dir tontás i despedir-me amb l'opinió d'un expert (siga això lo que siga) en economia:


curiós quan parla de la supossada "fi" del capitalisme... o del efecte de la por...

a mig camí d'anar, a mig camí de tornar...

sembla que s'haja fet la inferència relacionant la falta de publicacions amb l'augment de treball que haja pogut patir, i és ben cert. des que vaig tornar de la conferència porte unes setmanes apretant l'accelerador fins que el meu peu s'em dorm de la pressió...
m'alce a una hora que és pronte per a mi, i que és tard per als aborígens, i fins que no es fa l'hora de berenar no me menege del campus, lo que ve a ser tres o quatre hores després de que el meu company de despatx se'n vaja, puntualment, a les 16h... curiós el ritme de vida d'esta gent, retrassat en tres-quatre hores al que conec. a les 21h passen els mateixos bussos que en València a mitjanit... l'únic problema que estic tenint és que la falta de conservants fa que hages de comprar amb molta freqüència, i els supermercats tanquen a les 19h... ai, si Mercadona obriguera ací, arrasaria...

tornem a la feina. encara no us he contat per quina de les raons que podrien semblar excusses me n'he vingut ací dalt. no era per apetència de la pluja, ni per a acabar amb un obscur ritual pagà escomençat en Uppsala fa any i mig. i sap la Divina Providència que no és per les rubies.

formalment, vaig venir a Dinamarca a aprendre. és senzill: este grup porta uns deu anys fent lo que nosaltres començàrem a fer fa dos anys. tenen coneixement i ferramentes de les quals m'estic empapant. des del punt de vista del grup, eixe aprenentatge no és una càndida ajuda a un país en vies de desenvolupar-se (ai, no, que ara som la vuitena economia mundial...). de normal, ells s'aprofitarien de que tenen a algú currant de franc durant uns messos. en el present cas, és un poc especial, ja que estic fent el meu projecte i no estic en la bancada, sino en un ordenata; trobe que el seu benefici és més subtil: estan generant nodes de treballs que abans no tenien.
este és un grup molt nou (en la pràctica des de les Pasqües de 2007) que germinà després que el que havia segut el catedràtic i jefe de l'Institut se n'anara a Suècia a fundar un departament allí. com podreu comprendre, les relacions de poder i proteccions que hi havien abans es desferen. en eixe ambient, un professor indi en la trentena apenes estrenada, una persona molt propera al ex-jefe, decidí començar a anar per lliure i, amb l'ajuda d'un altre catedràtic amb el que ja col.laborava, decidí fer el seu propi grup. ara mateixa el grup com a tal son dos estudiants de doctorat, un post-doctoral i ell com a professor associat.
ja aplegue al punt en el que jo entre en la història... Kiran, este profe, està en una època que es coneix en ciència com una de les més fèrtils. està àvid de generar noves relacions amb gent que li puga aportar alguna cosa, en part per reivindicar-se davant els demés professors danessos (la gran majoria), en part perquè li agrada i és algo que fa molt bé, en part perquè vol establir-se com a professor "definitiu". ací les places de professor no son "per a sempre" a excepció dels catedràtics i dels professors de plantilla...
d'ahí que a Kiran li interesse rebre estudiants d'altres grups.

per la meva part, és ben fàcil d'entendre. nosaltres teníem un model de cent-vint-i-poques equacions que descrivia el nucli del metabolisme del carboni en la cianobactèria Synechocystis, i volíem tenir el model de tot l'organisme, que deuria estar per l'ordre del miler d'equacions. equacions que haurien d'estar prou ben fetes com per a que, en conjunt, pogueren simular el comportament del metabolisme d'eixa bactèria. és una espècie de bactèria virtual, sí.
Kiran havia treballat amb reconstruccions metabòliques (juntar totes les equacions i que quadren) i amb els anàlisis que se li poden aplicar una vegada la xarxa ja està feta.

i avui, passant per l'equador de la meva estància, tinc un esboç de la xarxa: 978 reaccions que tinc prou confiança en que estiguen en l'organisme. (i és que, en este camp, hi ha molt de soroll i dades errònies, moltes bases de dades no estan curades com deurien...) la setmana vinent començarem amb les simulacions (a veure si eixe conjunt de reaccions li dona al bitxo per a crèixer o cal afegir alguna que se'ns haja passat). i espere que me done temps per a fer els anàlisi de la xarxa abans de que vinga el Pare Nadal amb un article (o dos) de regal!
com veieu, el ritme ha segut alt, però no pararà fins Nadal. però intentaré passar-me per ací més sovint de lo que m'he passat.

per sort, en èpoques de compressió i estrés me busque alguns elements (ganxos, pessos; cadascú usa una nomenclatura diferent) en els que penjar-me per a no perdre el cap. de vegades és alguna persona, de vegades és algun llibre (fou dolorós, però necessari tornar a "El retorno de los brujos" en Uppsala), però en este cas està sent música. ni especialment bona, ni especialment trascendent, sols música alegre. una me la descobrí una amiga que es sol passar per ací, encara que no comente, i l'altra l'he descoberta gràcies a la ràdio web...

-----

hale, disfruteu de Helloween (ai, no, de la Nit de Tots els Sants...)... jijijijiji

to sunrise... and back (volume 2)

la nit del Diumenge fou la última que recorde tranquila i en un llit...
acabàvem l'anterior capítol parlant que no m'extendria sobre el tema del iPhone i no ho faré, però és un assumpte que em tingué ocupat part del matí del Dilluns dia 6 d'Octubre, desdejunant pronte, i dispossat a patejar-me el centre ciutat, fins que havia quedat amb els jefes en el Poli per a una reunió per a ficar-nos al dia dels mutuus avanços que havíem fet. vaig pensar en menjar algo just abans de la reunió, però no pogué ser. la reunió s'acabà justet a l'hora en que havíem de pillar el bus per a anar al tren cap a Madrid, que eixia a l'hora de dinar. i Murphy ens ficà a prova, altra vegada: en eixir del Poli, Emilio s'adonà que els posters s'havien quedat al despatx... no pillàrem el bus que tocava, sino el següent. el viatge en el bus me'l passí calculant si aplegàvem o no al tren. i si, en perdre el tren, el següent que eixia dos hores després ens permetia pillar l'avió o no... reflexions per a alçar un mort, escolteu...
botàrem del bus (és literal) a dos cent-metres de l'estació de trens. en el trajecte, l'únic pensament racional que viag tenir fou veure una tenda d'informàtica i pensar "hostia, ací estava Ludómanos, sniff". la resta fou "corre, corre, de pressa, de pressa"... entràrem en l'estació del Nord i el tren encara estava... i estava parat... em vaig relaxar quan em van ticar el bitllet just quan el rellotge marcava l'hora de partida... pujàrem al tren quan este estava partint de l'estació (i continúa sent literal)... deu minuts després estàvem en el vagó restaurant intentant menjar algo potable... i jo no m'havia alimentat des de les 8 del matí... bufff...

aplegàrem a Madrid amb temps de sobra per fer la connexió amb Barajas i estar vaguejant i xerrant per la terminal 1... el primer vol durava unes 8 horetes i eixia a les 22.00. l'aerolínea era Qatar Airways. no teníem referències seves, però si havien de transportar a la gent en pasta de Qatar, mal servei no havien de donar... efectivament, a banda de la manta i el coixí de rigor, ens donaren una bolseta amb la màscara d'ulls, uns peücs, un raspall de dents amb dentífric i els auriculars... per moments, em recordà a Malaisia Airlines, a la que tant entronada la tinc... l'atenció estigué molt bé i l'oferta del menjar estigué a l'altura de la resta. a este pas, Air France, British Airways i Iberia es van a quedar com aquell aristòcrata que denosta a la burguesia nou vinguda sense, en el fons, entendre el canvi de pensament que impliquen...

aplegàrem a Doha, capital del regne de Qatar, enmig del dessert, a les sis del matí. el pròxim avió eixia a mitjanit. ens costà vint euros el dia en el patí de Qatar. necessitàvem un mitjà de transport. busos no se'n veia enlloc. i després de preguntar pels taxis i pel lloguer de cotxes, ens costava lo mateix un Honda Accord que quatre viatges en taxi... ja veieu, país en que sobra la pasta, té sous alts i preus de propietats (i possessions) barates... la decisió estava pressa...

los coches modernos me parecen maquinillas de afeitar -Marv
l'únic temor que tenia era que ens clavàrem en un mar de cotxes pitant per totes bandes com Bombay o, pitjor, El Cairo, però pel que havia vist en la porta de l'aeroport, la gent ni pitava ni feia el boig al volant. i no m'enganyava.
no obstant, vaig tenir un poc de problema en acomodar-me al canvi automàtic. en quan em vaig mentalitzar de que portava un "coche de choque" o que estava en el Gran Turismo, vaig anar força còmode... bueno, fins a que el cansaci aparegué per la vesprada i li vaig pegar un parell de sustos a Emilio apretant el que jo pensava que era l'embrague i no era altra cosa que el fre... lo que tenen els automatismes...

en quant a Doha, la xica d'informació de l'aeroport ens avisà abans d'eixir que no hi havia massa per veure. la platja, el port, el passeig marítim, el barri financer i centre comercials, ens garabatejà en un full...
secretament, esperava que la tipa estiguera cansada de sa casa i no vullguera veure el que tenia davant els ulls. però la xica tenia part de raó, vaig tenir una sensació d'estar enmig d'una Disneylandia encara constrüint-se. Doha a mig fer. ple d'obres, d'andamis, de gent (extrangera) treballant... com si fos Las Vegas: ací el casino dels gratacels, ací el de les mesquites, … tot en obres, i tot construït sobre un dessert de pedres blanques i pols que impedeix veure la distància.

vista del barri financer de Doha, a la dreta el Sheraton

País dividit en dos classes: treballadors de caire hindú i filipino, per tot arreu, caminant amb el cap baix i àrabs amb dishdashes o thawb blancs nuclears (les galabeyes típiques de la Península Aràbiga) i tagiyah (mocadors) blancs també, lluïnt ulleres a la última moda i mòbils que ja m’agradaria que estigueren al meu abast. també, en un centre comercial, veièrem gent local vestida "a la europea", però era molt minoritària...

anàrem a una illa artificial que estaven construint en front de la costa que es deia The Pearl - Qatar. estiguérem passejant fins que ens avorrírem de suar i de que els segurates ens miraren com si estiguérem bojos... teníem la sensació de que estaven construint una gegant Benidorm sense tenir demanda. no es veien edificis per a guiris que vingueren ja, Doha semblava una ciutat més centrada en degustar la pasta que feia el petroli, vivia d'esquenes als turistes i semblava que amb iniciatives com aquesta vullgueren atraure un turisme ric i exigent... en tot cas, ja fos amb la Perla acabada o no, feia massa calor com per a passejar per carrers que estaven massa blancs per al meu gust...


parlant del centre comercial, degut a la calor i a la humitat ens refugiàrem durant unes hores en un. allí dinàrem un pollastre que estava per xuclar-se els dits i aplegada l'hora de fer-nos un cafè mirant tendes 100% occidentals, ens encaminàrem al Starbucks. allí veierem a un parell de tipos vestits de blanc fumant en la "terrasseta" de la cafeteria. ens extranyà ja que estava prohibit en tot el centre comercial. molt enducadament, després de demanr els cafès, inquirírem a la xica de la barra.
-oh, està prohibit, sí...
-és que em vist a una parella de persones allí...
-sí, efectivament, i els ho diem quan ho veiem, però ens contesten que ho fan al seu propi risc, que no ens preocupem...
-amh, i no està penat?
-i tant, en 500 rials, però, d'alguna manera, prefereixen pagar-ho...
anant a sentar-nos, estàvem patidifusos... els tipos estos preferien pagar una multa de 100 euros a deixar de fumar...
-és lo que té que els sobre la pasta -intentava explicar-se Emilio.


passà el temps i en el Starbucks es congregà
una colla de la gent amb dishdashes blanques

el tema després tornà a estar damunt la taula, generalitzant-lo. recordàrem que els de la casa de lloguer ens advertien de que respectàrem les senyals de velocitats i els semàfors, per què "són molt estrictes ficant multes". però de què serveixen normes estrictes si al qui les trenca no li importa pagar la multa? abandonada la butxaca, quina és la naturalesa de les sancions del poder? sols quedava el caciquicisme: a la enèsima que el poli pillava al tio botant-se el semàfor en roig, no li feia pagar la multa, sino que se n'anava a son pare a comentar-li-ho... i l'assumpte quedava en casa. en una societat tant jerarquitzada, era normal que el poder es basara, únicament, en esta jerarquia tan familiar...
-bueno, com en Espanya fa 50 anys...
-po'zi...

a pessar del que ens digué la xica d'informació de l'aeroport, ens passàrem la vesprada anant d'ací allà en el cotxe (Doha té apenes 400.000 habitants sobre una superfície de 132 km2), fent algunes fotos i observant que Doha estava, efectivament, sobre un desert de terra blanca i que tot lo que fora verd ho era perquè estava regat continuament (mireu quina vista es tenia des de la terminal del aeroport; veieu algo verd?). veiérem barris residencials i barris residencials rics. vull dir que xaboles no en veierem, si bé no eixirem de la capital... en tinguérem prou amb les grandíssimes avingudes de la capital.

estiguérem veient el barri financer, amb gratacels envoltats d'andamis i luxosos hotels. Doha fa temps que intenta ser un centre financer important en la zona, en dura competició amb Dubai. i això implica que els promotors han de fer un esforç per a que el yuppie de turno es trobe com en sa casa: edificis alts, impersonals, forrats de cristalls i hotels amb noms famosos, hall grans i servei cinc estel·les... el servei no el poguérem contrastar, però ens quedàrem parats amb el hall del Sheraton...

qué bonic que és tenir diners, eh?

veiérem el campus internacional de Qatar. al contrari de construir una universitat de renom internacional (a l'estil de la Universitat al-Azhar d'El Cairo), l'emir de Qatar ficà pasta per a que diverses universitats del mon occidental obrigueren facultats en un campus internacional. així, universitats com la de Calgary, Texas A&M, Virginia, Carnegie Mellon i Northwestern han obert franquícia ací.
també veiérem una ciutat esportiva nova que després descobrirem que allotjà els 15ens Jocs Asiàtics en el 2006 i que haguera pogut ser el centre esportiu del Jocs Olímpics del 2016 si no hagueren quedat eliminats a la primera de canvi el darrer Juny en la pre-selecció...

finalment, férem un parell de fotos més a llocs que ens pareixien atractius i ens anàrem a sopar un bon tros de carn perquè encara ens quedaven set hores de vol fins a la Synthetic Biology 4.0.

mesquita que es pareixia extranyament a aquell llenç de Brueghel

un comiat per a Doha, per a que continue sent igual de tranquila!i un comiat per al cotxe, que es portà com un campió!

per cert teniu més fotos d'este viatge en esta galeria de Picasa

pròxima parada: Hong Kong


destinació: SB4.0 en HKUST

joventut japonesa i el problema que els ve al damunt...

mig horeta després de dinar, abans de tornar a bucejar-me en els plaers de les bases de dades, models i articles, trobe este reportatge en EP3: tribus urbanes nipones...
una pena que en l'edició digital no hi haja més que una foto. sort que les etiquetes de flickr s'usen amb saviesa...

sols puc dir una cosa, Deu meu... que la entropia els pille confessats... o, com digué un mestre: oh, Dios! gemelas japonesas vestidas de colegialas!

to sunrise... and back (volume 1)

ja he aplegat a casa, a la fi... la maleta mig desfeta, ja que acabar de desfer una maleta després d’un viatge és com acabar l’epíleg d’un llibre que t’ha agradat, que t’ho vols prendre amb temps...
comence ací la sèrie de la paràbola que m’ha portat a donar mitja volta al món, dos vegades en deu dies...
mira que m’agrada viatjar, mira que no em molesta l’aire de sala d’espera d’hospital enclavat en un centre comercial que tenen els aeroports d’avui dia, però hi ha hagut moments en este viatge, sobretot en la tornada, que haguera desitjat tenir l’entrenament de Son Goku, ja fos pel teletransport instantani o pel núvol kinton...
tot començava un dijous dia 2 d’Octubre per la vesprada, acabant un poster per a la conferència que era l’escusa de tot aquest marejol. la Synthetic Biology 4.0 tindria lloc a la Universitat de Ciència i Tecnologia de Hong Kong (HKUST en les sigles en anglès). eixa vesprada començà una dinàmica d’estrés que no acabà fins la primera xerrada de la conferència, el dijous de matí. una setmana de mirar el rellotge i accelerar el pas, de pensar “ai, ai” i de valorar alternatives si aplegàvem a destemps. al final, algo que era feina de tres, quatre hores (retocar un poster de Juny i poc més), es convertia en pujar un ppt amb la meva connexió tercermundista a les dos i mitja del matí (es que te fiques a retocar, i l’acabes fent quasi nou)... al matí següent, divendres dia 3, havia d’eixir a la una del migdia de ma casa...
divendres pel matí, m’alce a les 11h amb temps de sobra per a mirar el correu i pillar el tren, però els dits de Murphy son llargs i hàbils... vaig haver de contestar mails que necessitaven de paciència i dedicació per a dir el que volia dir, el to i els objectius (i trobar els adjunts necessaris que estaven, com sempre, a més de vuit clicks de distància)... i és tan fàcil trobar inspiració quan sents el “tic-tac” del rellotge... bueno, no em queixe, no aplegue a la mestria d’aquell que digué allò de “trabajo mejor bajo presión” però l’estrés no és algo que em paralitze... ademés vaig haver de comprovar que tenia, i reactivar, el compte de PayPal, ja que ens anaven a ingressar la beca del congrés per allí...
vaig perdre el tren que em permetia anar en relaxació a fer el check in, però, així i tot, vaig aplegar a temps al tren que era, realment, l’últim que em permetia aplegar a temps de l’embarcament... corrent per la terminal, clar. i qui pense que és fàcil còrrer amb un portàtil i una maleta de 25 kilos, que s’ho faça mirar...

ixe fou el preludi estressant d’un cap de setmana que anava a ser un reencontre (lo del redescobriment ho deixe per a quan torne en Reixos) de, diguem-ne, l’escena valenciana. fou un cap de setmana en els núvols. combinant temps d’esbarjo amb alegries, menjars en familia, menjars amb amics. menjar bo i en quantitat. i compres més o menys necessàries, tant encomandes com imprevistes (ja us he dit que Dinamarca era cara, no?).
em vaig descobrir allotjant la sensació de que poques coses havien canviat des de prinicipis de septembre. un de vegades pensa que això es roï, altres que no ho és tant. de totes formes, treure conclusions socioemocionoracionals (toma palabro!) havent estat unes quantes hores amb la gent sols és una porta oberta al columpi de la extrapol·lació...
amb tot, temps sobretot passat en familia i, a més, en bona companyia. per supossat, es trobava a faltar el carinyo, encara que la ferramenta adaptativa feia, i fa, la seva feina en Dinamarca... motiu de supervivència mental, diria jo... i qui no s’ho crega que confie en les relacions a distància, que confie...
com un cap de setmana dóna per a molt, també hi hagué temps per l’estrés. el dissabte de matí el que açò escriu es passà per una sèrie de tendes a per un iPhone. l'odisea es repetí el dilluns. com no vull recordar els sentiments d’odi d’eixos matins deixem-ho en que estic en Dinamarca sense iPhone, en que Telefónica cada vegada es supera en fer-ho pitjor i en que tota persona necessita d’un poc de sal irracional per a, de tant en tant, deixar d’avorrir-se...

pròxima parada: Doha

destinació: Hong Kong

televisió, ciència i jazz fusió

parlar dels amics sempre és un plaer. parlar bé dels amics, també és un plaer. i parlar bé dels amics quan hi ha confusions per mig, és difícilment evitable...
Carlos Navarrete, àlies Carl, va eixir recentment en el programa "Visto y Oído" de la cadena Cuatro parlant sobre la seva vida. sobre lo que implica ser un jove científic i sobre com reparteix el seu temps al llarg d'un dia...


és curiós com algú intenta ser graciós i es queda en gracioset... i mira que sóc dels que pensa que per a que hi haja algo tan necessari com un periodisme científic cal interactuar i parlar. i estic segur que Carl ho ha intentat, però hi ha vegades que el món televisiu sols dóna ganes de badallar... postejar i badallar...

també disponible en Megaupload...

de tanto que lo intenté...

El Dissabte vaig anar a Christiania.

Què és Christiania? Utopia feta realitat, la verruga en la cara de Dinamarca, la única fruita del Maig del 68 que ha pervivit fins avui dia, barri de drogadictes...
Intentem ficar un poc de trellat al post... En la wikipedia (i en anglès) teniu un article prou interessant, encara que la neutralitat està un poc disputada. Anem als fets. En 1971, el Reial Regiment d'Artilleria de l'exèrcit danés es retira d'unes casernes que constituïen un fort del segle XVII que ocupava bona part d'una illa a dos cents metres del centre ciutat, Christianshavn (el port de Christian). Un temps després, a prinicpis de Septembre de 1971, uns veïns tiren avall un pared i ocupen la zona tot reclamant l'àrea com a parc infantil. Era una època en la que hi havia problemes per a allotjar a la gent en el centre ciutat. És curiós com estes coses escomencen, no? Com aquella peli sobre els Panteres Negres que comença amb un dels fundadors dient "Per a mi, els Panteres Negres començaren en un creuer de carrers en el que no funcionaven els semàfors..."

El 26 de Septembre, un periodista de nom Jacob Ludvigsen (i conegut pro-anarquista) escriu un article en el seu periòdic notant que si les forces vives alternatives esperaven un lloc on començar la construcció d'una societat des del principi, ¿què millor que la Ciutat Prohibida del Militars?
Zona anteriorment militaritzada, en un ambient de necessitat de cases, quan encara es veia el fum de la Primavera del 68 (tant en Paris com igualment important en l'Europa Protestant), ... no fa falta tirar-li massa imaginació per a pensar en lemes tal qual "demanem allò impossible", "la utopia és el camí", etc.
Resultat, quan la policia vol fer algo en les antigues casernes, la zona estava pleneta de gent que volia viure en una societat colectiva, al seu aire, sense sentir que la seva vida estava en una cinta de muntatge d'una factoria... lo que la burgesia del moment anomenà "hippies, anarcos i okupes", sí.
Després d'un temps, la gent s'autoorganitzà. La única manera era una democràcia consensual i participativa i així ho han fet fins avui. Si algú encara pensa que anarquia és sinònim de falta de regulació, és que parla amb termes que li venen grans. Amb l'establiment d'una societat al marge de la societat (i insistisc, a cinc minuts del centre de Copenhague) hi hagueren èpoques en les que la societat els tractà de càncer, els polis entraren a lo hunos i, pitjor encara, tot aquell que volia fer alguna cosa il·legal anava allà ja que les col·lectivitats sempre han segut molt poc actives a l'hora de podar els elements no participatius (quanta gent pregunta en classe encara que tinga un dubte? pos ja està... que una classe no és una col·lectivitat?, ¿i què és sino?)...

El resultat a llarg plaç fou un tens consentiment per part de l'administració (a més, disputes entre el govern local i nacional beneficiaren a Christiania) i una utopia que ha anat aterrant a un sòl realista i, alhora, envejable. Al poc de començar l'aventura, acordaren pagar un cànon per l'aigua i la llum. Durant molt de temps fou un mercat obert de hachís, i ocult de drogues més dures. Estes, oficialment no consentides, però tampoc massa perseguides. També hi hagueren problemes amb rinyes entre bandes que, curiosament no eren de Christiania, però se citaven allí per la falta de policia.
Avui dia, Christiania no és altra cosa que una comunitat no regida per ningú, sino per tots, amb assemblees per a decidir-ho tot, tot. Hi ha moltes tendetes de manualitats. Hi ha restaurants, tots vegetarians, uns puestos on venen menjar (també no vegetarià) a preu de supermercat (i, per una vegada, no pagar el 24% de IVA alegra) i un parell de galeries d'art. La venda de hachís es deixà de fer palesa en el 2004, però, qui vol, troba. Furtar propietats personals està prohibit i no hi ha policia però, la meva experiència és que en cap moment sents inseguretat i veus que hi ha gent que "està mirant". Dis-li policies, dis-li "els col·legues del barri"... Desconec quina serà la pena per furtar, deconec si tindràs dret a un juï just, però m'atreveria a imaginar que el tracte no serà el d'enfrontar-se a una lacra social, com tant passa en el sistema, digue'm-ne, normal.

La pregunta que se'ns ve a la ment és, avui dia seria possible que tota esta roda haguera començat? ¿Seria possible que els meus amics i jo, i quaranta col·legues més, tiràrem una pared i ocuparem, per exemple, el solar dels jesuïtes al costat del Jardí Botànic? Ja us ho avance: no. Per què? La resposta més sòlida que se m'acut és "perquè vivim bé". Probablement molts, lo primer que haureu pensat és "vale, ocupem el solar del jesuïtes, però lo primer és ficar el router amb wifi, eh?". La societat en la que vivim ens ha templat tant, que pensem que estem fets per a la societat de la connexió i la calefacció, i no a l'inrevés. Nasquérem, ja, burgesos. Podent parlar en estes tertúlies de cafè que són els blogs després de venir de treballar i abans de fer-nos el sopar, som endormiscadament feliços... Per això ens sorprén tant, des del punt de vista dels plantejaments, la primera lectura de "V de Vendetta", o les idees filoanarquistes del "El Club de la Lucha". Per això se'ns acut un "anda!" quan escoltem al protagonista de l'obra d'Alan Moore dir "els governs deurien de tenir por dels governats, no al revés"...
Escuses tot? I tant, una vegada t'has desacostumat als soporífers plaers de la nostra societat, la vida fora de les nostres costums no és taaaaant dura.

El pas del hikikomori al món exterior és algo que mai farà volent, d'ahí que una hòstia a temps és el millor remei per a llevar tonteries del cap. No és eixir "per a patir", és contrastar, comparar, i elegir. Però una elecció és "entre dos o més coses", com deia Matthew Broderick en aquella peli.

I tornant a casa per la vesprada, no podia llevar-me del cap una conversa que vaig tenir amb Dani fa uns anys, quan estàvem immersos en estudis bulímics universitaris. Tot començà quan li vaig comentar una rondalla que havia llegit recentment. Desconec, avui dia, si la vaig llegir en un mail, en una web o en un dominical. La història és la següent:
Una platja tropical, mar blava, un home en els seus trenta anys, amb pell tostada i banyador envellit, sentat mirant el temps passar. Al seu costat es senta un altre home també en els trenta, camisa hawaiana i banyador novet, turista, si no era ja obvi. L'home que estava de vancances li pregunta a l'aborigen sobre una barqueta que té al costat.
-És la barca amb la que vaig a pescar.
-I pesca molt?
-Pesque lo que necessite per a dinar i sopar el dia.
-Bueno, però si pescara més, podria comprar-se una barca més gran i millor.
-I, ¿per què voldria jo una barca més gran i millor?
-Així podria pescar encar més, i vendre el gènere en el mercat.
-Aquí no hi ha mercat, sols la tenda.
-Millor encara, seria l'únic que tindria una pescateria amb peix fresc... en un parell d'anys calcule que podria comprar-se un segon vaixell i contractar a gent. En uns anys més, tindria tota una flota a les seves ordres i seria ric.
-Ja... -diu l'aborigen mirant-se'l-. I per a què voldria ser jo ric?
-Bueno, ser ric li permetria jubilar-se en una illa preciosa, tindre la seva barqueta i eixir a pescar tots els matins el menjar i el sopar.
-...

De ser l'home local li haguera preguntat si el tipo era tonto... Siga com siga, Dani, en la seva mentalitat de bon economista en seguida veié on faltava pintura en el gran llenç.
-Home, la història té un fallo, ¿què passa si el pescador es fica malalt un dia?
-Aleshores, eixe dia no menja... -li vaig contestar.
I vam riure, però pense que la història es quedà en alguna circumvolució cerebral i ix d'ahí de tant en tant per a saludar-me. La rondalla em semblava molt similar al capítol en el que Siddharta compara la seva recerca a l'aparença de recerca de Gotama i la seva colla...
Tant imbuïts estem en "fer el camí", o en "fer un camí", que no sabem veure a qui ja ha aplegat on nosaltres volem aplegar. Pot ser que el camí siga important, però és lo únic? ¿Qui som nosaltres per a jutjar si els altres camins són menys vàlids?
De vegades la vida pot ser algo més que vendre la Play 2 per a comprarte la Play 3; ojo amb l'edat que tens i juntat pronte amb una persona amb la que pugues pagar la hipòteca de forma còmoda; compra, ràpid, compra ixe cotxe nou que tanta poca falta te fa; paga una mensualitat per a ficar-te la cara pintada i amb una bufanda i ser, durant tots els diumenges de l'any, un més entre molts...

Encara que sols fos per plantejar una hipòtesi alternativa de vida, done l'experiència de Christiania per bona. I és que on tots pensen el mateix, al final ningú acaba pensant res...

mar adentro

esta vesprada, en tornar de la Universitat, he deixat trastos en casa i m'he anat a donar una volta per la platja. pot ser que visca lluny de la Universitat, però, per altra banda, estic a 100 metres escassos de la platja.
estava tranquilament sentat en les roques, sentint les ones trencar a tres metres de mi, la mar estava en calma, alguns piragüistes estaven tornant al port esportiu, el sol corria cap a l'horitzó, ...
i, de repent, com en els millors esquetxs dels Monty Python, apareix, creuant el carrer del passeig marítim, un pare i una xiqueta, ella amb barnús rosa, ell amb barnús blanc. apleguen a la platja, la petita d'uns 50 metres de llarg, pugen al moll (mira que ni esta paraula, ni la traducció castellana, muelle, embarcadero, té les connotacions peliculeres de la paraula en anglès, pier), caminen els 10 metres del moll, es lleven els barnussos, baixen les escaletes de metal... i es tiren a la mar...

valga a dir que estos dies estan sent extranyament secs i templats, dies de 12-16 graus, cèl blau clar, de vegades passa algun nuvolet que deixa la seva dosi de pluja i se'n va. aixina i tot, ponent-se el Sol, en la platja, 19h30, la temperatura no rebassaria els 15 graus. jo anava amb una jaqueteta i no es que siga una persona massa fredolica...

bueno, dos minutets després, la família feliç ix de l'aigua, es seca, es tornen a ficar els barnussos i s'encaminen a creuar el carrer cap als xalets dels voltants...

mentrestant, m'he plantejat anar a parlar amb ells i preguntar
- està bona l'aigua?
- divina -me contesta el pare-. no hi ha res com un bany a 10 graus just abans de sopar.
- ja... pel reuma?
- no, no, per les ganes de menjar que t'entren després...
- amh... ja...
- què? no t'abelleix?
- no, no... a més, no necessite tenir més ganes per a sopar més... -i hem rigut...

pero, no, al contrari, mentre la parella s'allunyava cap al pas de peatons, m'he dirigit al moll, he caminat els deu metres de madera, madera on encara restaven les petjades de la xiqueta com a record de l'excentricitat, he baixat per la mateixa escala que havien usat els dos i, des de l'escaló des del qual el pare s'havia pegat l'escabuçó, m'he apropat a l'aigua comprovant que, efectivament, l'aigua estava a temperatura que convertia el bany en bany medicinal...

amb el sol ponent-se darrere de les cases, amb un vent del nord alçant-se, m'he arronsat en la jaqueteta, buscant calor, buscant les ganes que em feren enfundar-me en un banyador slip i ficar-me en una mar gelada i plena d'algues, i nadar cap a la costa sueca... com no he trobat eixes ganes, m'he conveçut que la millor manera d'honrar la memòria de la conversa era fer-me un sopar frugal amb arenque, lletuga i raïm del Peloponès...

Walk in the freakness: el Reno Renardo

la versió cañí del anterior post de esta sèrie. els falta per aplegar als mestres de les antípodes, però van per bon camí...

per començar, la seva web és freak, però no sublima frikisme com la de Tripod.
ací teniu la seva carta de presentació



sobre este tema, trobe que vaig rebre fa anys un mail en cadena de similar temàtica, fa menys va haver un anunci de Coca-Cola i, ara, este videoclip. a vegades pense en qui comença estes coses i com ho fa. i si pensen en fins on aplegaran les coses quan les fan, les intencions de les mateixes, les pretensions... i tot açò em du a pensar en Val i Peter Wiggin. la qual cosa, a la seva vegada, em du a ser humil, molt humil...

tornant a este grup, trobe que el seu gran èxit deu de ser este...


home, per a ser sincers, com a versió, està molt xula...

i per a acabar de quadrar el frikisme del grup, una sobre ordenadors...



el dia que penses que sigues moooooolt friki, no hi ha res com donar-se una volta per internet...

mira tu què cosa...

mira tu per on, per una vegada, eixa àrea tan potencialment polèmica com és la psicobiologia ha segut tractada amb deferència, precisió i profesionalitat per un periodista científic... i quan mires l'autor, tot prén sentit...

quantes vegades m'hagués agradat llegir a un periòdic lo de...

Las meras correlaciones estadísticas no implican por fuerza una relación causal.

que algú, digues-li Deu, digues-li energia, guarde a Javier Sampedro en pau i salut...

per altra banda, l'article del Science no té desperdici... ai, si els conservadors (digues-li demòcrates liberals, digues-li neo-cons, digues-li nou rics polítics) llegiren ciència!! però probablement la denostarien com a activitat poc prolífica econòmicament...

la meva petita casa danesa en Vedbaek

bueno, ja porte uns dies per este terres i ja toca fer una presentació d'on estic i com estic. volia agenciar-me una càmera de fotos barata per ensenyar-vos'ho, però "barat" i "Dinamarca" son paraules que sols podrien anar en una frase mitjançades per una negació.
com ja us deia, visc a uns 11km del campus universitari, en un poblet que es diu Vedbaek. és un poble molt menut, 4 carrers, però en estar en la platja, les files de chalets donen continuïtat a la carretera juntant els diferents poblets desde Copenhague fins al nord.

Ver mapa más grande

la zona és, supossadament, de les més cares dels voltants de Copenhague, i això també la fa de les més cares de Dinamarca. és una zona molt, molt, tranquila perfecta per a parelles amb xiquets, parelles majors, persones que viuen soles, ... de fet, sols hi ha un hotel, en front del port esportiu, que es diu "Hotel Marina" (també s'esmeraren amb el nom...).

per la Wikipedia, aprenc que la selecció danesa de futbol es sol entrenar en els camps que hi ha a l'altra banda de les vies del tren, així com que hi ha unes restes mesolítiques al nord del poble. les miraré de trobar... ah, i també era el lloc on estava localitzat l'Alt Comandament del Exèrcit danés, desde 1973 fins 2006...

lo que sí he tingut temps de disfrutar és del bosc que s'estén entre el meu poble fins gairebé Copenhague. pel que he llegit, és molt famós per a que la gent passetge els caps de setmana i era una antiga reserva de cacera reial. avui dia la part nord, on vaig passetjar jo, és un parc públic i la sud, pel que m'han dit, és una reserva de cèrvols. això es mereix una visita!

la meva caseta és un chaletet d'una planta, amb jardí frontal i un darrere la caseta. en la planta inferior hi ha una petita cuina d'ús comú i un menjador on fa vida la meva casera. la cuina té de tot, menys microones... una pena, sí...

en el pis de dalt estan les habitacions, una "de matrimoni" per a la casera i altres dos, ocupades per espanyols. la meva habitació està mig engolfada i tindrà uns 10 metres quadrats. a l'altre xic li ha tocat l'habitació menuda, però allí té pileta, que jo no tinc...

l'ama de la casa és una dona separada d'uns seixanta anys, ex-ballerina de ballet que, pel que veig, està montant unes classes de dansa clàssica per a xiquets. és conversadora, ha vist mon i està orgullosa d'haverlo vist. moltes vegades argumenta per ortologia als llocs que ha estat, contrastant a este país. una nit, mentre m'estava fent el sopar, em digué que l'estiu que ve ho anava a vendre tot, tot, i se n'anava a viure al Marroc, que li agradava molt... que estava farta de pagar impostos, de deixar-se una fortuna en frutes i verdures... que se n'anava... vaig sentir que ho deia no per a informar-me d'una situació que m'interessava relativament poc (i menys de tot, tenint jo fam), sino com a teràpia d'autoconvenciment. pot ser que sentia que portava vivint massa anys a Dinamarca, però ací és on tenia els seus dos fills. i és que cremar els vaixells sense remordiments està a l'abast de poques persones...

l'altre company de casa és Alberto, un enginyer industrial de Saragossa que ha vingut amb sis messos de beca d'Erasmus. la veritat, he parlat poc amb ell ja que coincidim poc: ell moltes nits es queda en cases d'amics prop del campus o ve amb els trens nocturns quan jo estic de cara al portàtil... de totes maneres, les vegades que he parlat amb ell, m'ha semblat un xic sà, un bon tio. una nit vaig eixir amb ell i la resta d'Erasmus espanyol de la DTU i m'ho vaig passar bé. fou un pas més en el camí de retrobada de sensacions que vaig començar fa un temps. bé, espere que la cosa amb Alberto vaja bé, perquè probablement l'use de vàlvula de pressió del lab i el treball...

este és el lloc on visc i la gent amb qui compartisc sostre. per la meva banda, em trobe amb la sensació d'haver passat per una porta de despresurització: adaptant-me a les noves condicions, tirant en falta certes coses del dia a dia. còmode en la distànca, així i tot.

m'he trobat comparant esta experiència a la de Uppsala, detall per detall. no em sorprén, la ment funciona per comparacions, però veig que son dos estades força diferents. aquella me la vaig plantejar com un internament en una UVI emocional, mental, anímica diria inclús... esta és molt diferent. en esta vull patir, i dic patir, un període de pressió, de treball, un camí d'esforç amb un final gratificant, vull tornar al camí de santiago i veure-li altra vegada la cara a la catedral gòtica...

Esquerra a dreta, Dani, Roberto, Morón, jo i l'encarregada d'un hostal del Camí Francés
que ens adoptà en aquell estiu tant llunyà i alhora tant proper

alçant-me un diumenge de matí...

i com ja vé sent habitual, Enric González, a ritme de Quique González, marcant-me el pas del diumenge...


si algun dia pretenc viure de lo que escric, vindrà Enric, en somnis a dir-me allò de "pa'cer mierda..."

i, si no, llegiu lo que publicava en octubre del 2005: los defensas de campo dei fiori , via Superga. excel·lent lectura per a un diumenge ensolejat...

Walk in the freakness: Tripod

lo del carinyo i Austràlia m'ha recordat una cançó que em van descobrir fa un temps, tal vegada dos anys i mig. és d'un grup que es deia Tripod. deprés d'un poc de recerca, l'he trobada...




jo vaig veure un directe, este és un videoclip... està amb subtítols en castellà... i no perdreu el temps prement el play... ja en el 2006 el classificaren com a l'himne d'una generació...

estava clar que el grup no es prenia en sèrio a si mateixa, però volent saber si el grup este era en plan Gigatron ("és el nostre pati d'escola, fem un disc i ens anem a casa") o en plan El cuarteto de Nos ("ja que volem viure d'açò, anem a divertir-nos"), he buscat un poc més i m'he trobat amb un grup que és pren en serio la seva música i actuacions, vamos, que pretén viure d'elles, i no té por de presentar en cançons certes tribulacions quotidianes... i molt, molt personals...

ací un amant de la cultura nipona reflexiona sobre ella... fixeu-vos en les reminiscències al Space Oddity...



i ací, després que el govern australià restringira les lleis d'immigració, un pare es sincera amb la seva filla...



i per acabar, el puto número uno, malauradament no està traduit al castellà, però, encara que siga per entendre paraules soltes, paga la pena....




bueno, si no n'haveu tingut prou, us recomane la cançó de la tia bona en la tenda de còmics (amb videoclip), la cançó del vaixell pirata (meravellosa referència a Watchmen)...
i la seva web, que no té pèrdua: freaks fins la mèdul·la...

pd: ben pensat, em sembla que és una mescla de Tricicle i El cuartetode Nos, no?