un altra lliçó de periodisme líric, exemple de que no calen 100 fulles per a fer un tractat filosòfic, ...
qui? com no, Javier Sampedro...
sobre què? seria complicat restringir-ho a un tema, però ja diria que, esta vegada, versa sobre la senzillesa i la simplicitat... allò que és nou i allò que es còpia...
a disfrutar!
domingo, 30 de noviembre de 2008
sábado, 29 de noviembre de 2008
was there someone tunning a harp!?
...com diu Kurt en acabar de bordar el tema de Bowie, en aquell directe acústic, per a arrencar els riures dels privil·legiats de la sala... fabulós culmen de lo que deuria ser un clímax en una relació sincera espectador-artista...
em trobe, des que els vaig descobrir, buscant els clímax: aprenent a veure'ls, a disfrutar-los, a (vanament) preparar-los. clímax de tot tipus, però els que més a sovint estic en disposició de disfrutar i fer disfrutar és en converses. eixa frase curta, precisa, com un cop de daga, que reuneix dos o més referències a lo que s'acaba de comentar, que les reuneix, els dóna un sentit diferent i addicional i provoca un mig-somriure, somriure complet o riure, depenent de l'encert...
i com vaig aprendre les lliçons de Nietzsche, sé que per a entendre els clímax s'han d'entendre els anticlímax. tenen dinàmiques idèntiques, sols que canviades de signe. (i pense que és eixa la raó per la que disfrute tant dels chistes dolents...).
clímax i anticlímax juguen en "l'espera inacabada", en la sorpresa, en el canviar el significat de les paraules, no sols canviar la conversa de carril (com es pot fer amb els comentaris o interrupcions), sino portar la conversa a una carretera completament nova, que ningú havia vist. en definitiva canviar les regles de la conversa...
igualment, els clímax o anticlímax en altres terrenys són moviments similars, sols canvia el context, la dinàmica és la mateixa. ¿exemple? un moment que vaig patir (i dic patir) fou quan, mentre un primer bes a una xica en la que estava invertit emocionalment em soltà
- ¿i això què significa? ¿per què ho has fet?
recorde que sense pensar-m'ho massa li vaig contestar
- bueno, m'abelllia...
sols quan vaig veure que la cara li canviava d'un mig somriure coqueto a una cara a quadros vaig entendre que sense voler-ho li havia girat la tortilla. com me reconegué una estona després, ella s'hagués rigut al veure'm distanciar-me balbucejant alguna resposta racional justficant l'acció... l'anticlímax s'havia convertit en clímax... era una contra a la contra (i com Pablo s'enrecordarà, en els Tekken a eixe moviment li deien un chicken...)... i lo millor és que havia vingut sense esforç...
intente preparar els clímax, sí, però al final t'adones que les converses son fluxos de pensaments, d'ordres callades i secrets desitjos. tot bollit en una mateixa olla, sense ordre ni raó... lo més útil no és perdre el temps intentant-los veure, sino aprofitar l'ocasió en la que es presenten sense avisar. pillar la ona, fer-li un parell de voltes i acceptar que, al cap de pocs segons, morirà i et deixarà en la sorra de la costa... i hauràs de tornar mar endins per a tornar a intentar caçar una altra situació potencialment climàtica (o anticlimàtica)...
i una ona que no he malgastat ha segut un grup del qual alguns m'havien parlat bé, però que havia rebutjat en el seu moment per tenir etiqueta pop. la veritat és que fou el descobriment d'una cançó la que em feu veure que estava davant un clímax musical. similar al que vaig sentir en escoltar per primera vegada The General dels Dispatch. eixa sensació de que la cançó t'està portant lluny, lluny, a un lloc on no havies estat mai i al que tornaràs cada vegada que tornes a deleïtar-te amb eixa peça de... art... no trobe una paraula millor...
la cançó, és Copenhague del grup vetusta morla... bon profit...
fins on reconec, totes les fotos són de la capital i dels seus voltants
...és impossible no apreciar un grup que fan esta entrada a un concert, i esta eixida...
em trobe, des que els vaig descobrir, buscant els clímax: aprenent a veure'ls, a disfrutar-los, a (vanament) preparar-los. clímax de tot tipus, però els que més a sovint estic en disposició de disfrutar i fer disfrutar és en converses. eixa frase curta, precisa, com un cop de daga, que reuneix dos o més referències a lo que s'acaba de comentar, que les reuneix, els dóna un sentit diferent i addicional i provoca un mig-somriure, somriure complet o riure, depenent de l'encert...
i com vaig aprendre les lliçons de Nietzsche, sé que per a entendre els clímax s'han d'entendre els anticlímax. tenen dinàmiques idèntiques, sols que canviades de signe. (i pense que és eixa la raó per la que disfrute tant dels chistes dolents...).
clímax i anticlímax juguen en "l'espera inacabada", en la sorpresa, en el canviar el significat de les paraules, no sols canviar la conversa de carril (com es pot fer amb els comentaris o interrupcions), sino portar la conversa a una carretera completament nova, que ningú havia vist. en definitiva canviar les regles de la conversa...
igualment, els clímax o anticlímax en altres terrenys són moviments similars, sols canvia el context, la dinàmica és la mateixa. ¿exemple? un moment que vaig patir (i dic patir) fou quan, mentre un primer bes a una xica en la que estava invertit emocionalment em soltà
- ¿i això què significa? ¿per què ho has fet?
recorde que sense pensar-m'ho massa li vaig contestar
- bueno, m'abelllia...
sols quan vaig veure que la cara li canviava d'un mig somriure coqueto a una cara a quadros vaig entendre que sense voler-ho li havia girat la tortilla. com me reconegué una estona després, ella s'hagués rigut al veure'm distanciar-me balbucejant alguna resposta racional justficant l'acció... l'anticlímax s'havia convertit en clímax... era una contra a la contra (i com Pablo s'enrecordarà, en els Tekken a eixe moviment li deien un chicken...)... i lo millor és que havia vingut sense esforç...
intente preparar els clímax, sí, però al final t'adones que les converses son fluxos de pensaments, d'ordres callades i secrets desitjos. tot bollit en una mateixa olla, sense ordre ni raó... lo més útil no és perdre el temps intentant-los veure, sino aprofitar l'ocasió en la que es presenten sense avisar. pillar la ona, fer-li un parell de voltes i acceptar que, al cap de pocs segons, morirà i et deixarà en la sorra de la costa... i hauràs de tornar mar endins per a tornar a intentar caçar una altra situació potencialment climàtica (o anticlimàtica)...
i una ona que no he malgastat ha segut un grup del qual alguns m'havien parlat bé, però que havia rebutjat en el seu moment per tenir etiqueta pop. la veritat és que fou el descobriment d'una cançó la que em feu veure que estava davant un clímax musical. similar al que vaig sentir en escoltar per primera vegada The General dels Dispatch. eixa sensació de que la cançó t'està portant lluny, lluny, a un lloc on no havies estat mai i al que tornaràs cada vegada que tornes a deleïtar-te amb eixa peça de... art... no trobe una paraula millor...
la cançó, és Copenhague del grup vetusta morla... bon profit...
fins on reconec, totes les fotos són de la capital i dels seus voltants
...és impossible no apreciar un grup que fan esta entrada a un concert, i esta eixida...
miércoles, 26 de noviembre de 2008
Escapades per Dinamarca: Helsingor
fa un temps em vaig dirigir a Helsingor. la ciutat és famosa pel seu castell. i el castell és famós per raons econòmiques i teatrals.
no hi ha res com el llenguatge lògic per a que la gent es senta perduda, així que anem al tema.
el castell de Helsingor, de nom Kronborg Slot, era una aduana que començà a funcionar al segle XV fins al XVIII per a tots els vaixells que passaven per l'estret del Oresund (en anglès), que avui dia separa Suècia i Dinamarca. en eixos temps les dos voreres de l'estret eren daneses i tots els vaixells que passaven per ací havien de pagar un drac d'or anglès, lo qual era un sangria en aquell temps. eixa sang plenava les arques de la reialesa danesa i pagà part de la influència que tingué este país en la escandinàvia d'eixos segles.
la tàctica era senzilla i demoledora. en entrar a certa distància del castell, un veler ràpid i precís s'apropava al vaixell mercant que pretenia creuar l'Oresund. aplegava i et demanava la pasta. si no pagaves, el cobrador, amb un mig somriure a la cara, se n'anava cap a la costa... i mentre els 17 canons que hi havia al castell jugaven a "hundir la flota" amb tu... una vegada en l'estret, tenies els collons pillats. el castell té 270º de visió sobre les aigües i no cal ser molt tonto per a poder calcular distància i temps per a saber quan enviar al cobrador i quan tenir preparat els canons... la gent solia pagar...
el castell, tal qual es veu avui dia és una construcció del segle XVI, que s'assembla més a un palau que a un castell. de fet, quan un llig en la guia "castell impressionant" un pensa en el Krak dels Cavallers o en Montségur, no en un palau un poc més gran que el del Marqués de Dos Aigües, envoltat per un turó de dos metres... joder, des que la pòlvora entrà en el negoci de la guerra, no se construeixen castells com Deu mana... el Kronborg este no aguanta una càrrega de cavalleria ben feta...
el segle XVI fou un segle mogut en este estret. fou la època de les guerres entre el jove regne de Suècia i una Dinamarca que estava notant com el seu ascendent estava començant a enmustir-se. de fet, hi ha una tàctica ben curiosa i recordada pels suecs en la que estava Carles V de Suècia batallant a Polònia, sagnant en tropes, dessitjant retirar-se. moment que aprofità el superdotat rei Frederic III de Dinamarca per a pegar-li un mos a la part sud de Suècia. Carles veié la declaració de guerra com una manera perfecta de retirar-se de Polònia sense que pareguera una retirada en tota regla.
Carles V sabia del principi estratègic que diu que una armada és una manta massa curta per a cobrir tot el llit. si cobreix el cap, deixarà els peus al descobert. Carles no tornà per vaixell a Estocolm, que és lo que qualsevol conservador hauria fet. el tipo començà a fer marxes forçades i en unes setmanes se plantà en el coll de la península de Jutlàndia, avui dia la frontera d'Alemanya i Dinamarca. en eixe moment, Frederic podia continuar pel sud de Suècia i obtenir el màxim botí possible o retirar-se a fer-li front a Carles. el menda se quedà en Suècia. lo que no m'explique és com és que Frederic no s'adonà que l'exèrcit suec, una vegada en Jutlàndia, sols tenia una via: cap a Suècia pel camí més curt, via Copenhague...
en fi, en la primera fortalesa que es troben, els suecs l'assetgen i la netegen en dos setmanes. a partir d'ahí corregueren rumors de "la invencible armada sueca" per tota Dinamarca. segon error de Frederic: pensar que els números son definitius en una guerra. si el primer que pega pega prou fort, li és molt més fàcil ser victoriós al final de la història...
no hi ha res com el llenguatge lògic per a que la gent es senta perduda, així que anem al tema.
el castell de Helsingor, de nom Kronborg Slot, era una aduana que començà a funcionar al segle XV fins al XVIII per a tots els vaixells que passaven per l'estret del Oresund (en anglès), que avui dia separa Suècia i Dinamarca. en eixos temps les dos voreres de l'estret eren daneses i tots els vaixells que passaven per ací havien de pagar un drac d'or anglès, lo qual era un sangria en aquell temps. eixa sang plenava les arques de la reialesa danesa i pagà part de la influència que tingué este país en la escandinàvia d'eixos segles.
la tàctica era senzilla i demoledora. en entrar a certa distància del castell, un veler ràpid i precís s'apropava al vaixell mercant que pretenia creuar l'Oresund. aplegava i et demanava la pasta. si no pagaves, el cobrador, amb un mig somriure a la cara, se n'anava cap a la costa... i mentre els 17 canons que hi havia al castell jugaven a "hundir la flota" amb tu... una vegada en l'estret, tenies els collons pillats. el castell té 270º de visió sobre les aigües i no cal ser molt tonto per a poder calcular distància i temps per a saber quan enviar al cobrador i quan tenir preparat els canons... la gent solia pagar...el castell, tal qual es veu avui dia és una construcció del segle XVI, que s'assembla més a un palau que a un castell. de fet, quan un llig en la guia "castell impressionant" un pensa en el Krak dels Cavallers o en Montségur, no en un palau un poc més gran que el del Marqués de Dos Aigües, envoltat per un turó de dos metres... joder, des que la pòlvora entrà en el negoci de la guerra, no se construeixen castells com Deu mana... el Kronborg este no aguanta una càrrega de cavalleria ben feta...
el segle XVI fou un segle mogut en este estret. fou la època de les guerres entre el jove regne de Suècia i una Dinamarca que estava notant com el seu ascendent estava començant a enmustir-se. de fet, hi ha una tàctica ben curiosa i recordada pels suecs en la que estava Carles V de Suècia batallant a Polònia, sagnant en tropes, dessitjant retirar-se. moment que aprofità el superdotat rei Frederic III de Dinamarca per a pegar-li un mos a la part sud de Suècia. Carles veié la declaració de guerra com una manera perfecta de retirar-se de Polònia sense que pareguera una retirada en tota regla.
Carles V sabia del principi estratègic que diu que una armada és una manta massa curta per a cobrir tot el llit. si cobreix el cap, deixarà els peus al descobert. Carles no tornà per vaixell a Estocolm, que és lo que qualsevol conservador hauria fet. el tipo començà a fer marxes forçades i en unes setmanes se plantà en el coll de la península de Jutlàndia, avui dia la frontera d'Alemanya i Dinamarca. en eixe moment, Frederic podia continuar pel sud de Suècia i obtenir el màxim botí possible o retirar-se a fer-li front a Carles. el menda se quedà en Suècia. lo que no m'explique és com és que Frederic no s'adonà que l'exèrcit suec, una vegada en Jutlàndia, sols tenia una via: cap a Suècia pel camí més curt, via Copenhague...
en fi, en la primera fortalesa que es troben, els suecs l'assetgen i la netegen en dos setmanes. a partir d'ahí corregueren rumors de "la invencible armada sueca" per tota Dinamarca. segon error de Frederic: pensar que els números son definitius en una guerra. si el primer que pega pega prou fort, li és molt més fàcil ser victoriós al final de la història...
entre les poques batalles guanyades per golejada i la publicitat de que havien creuat les aigües caminant (que era parcialment cert, per altra banda), no hi havia ni Deu que vullguera lluitar contra ells. ja en Zelàndia, els suecs arrassaren els pocs castells dignes d'eixe nom que hi havien. no tocaren Copenhague, tercer gran encert del Carles, es dedicaren a deixar Dinamarca sense tropes organizades. (porte un temps llegint la història de Dinamarca i he trobat grans similituds amb la història d'Espanya, però com un ordre de magnitud menys marcat: quan tota Europa anava cap a les democràcies representatives, ells recolcen la monarquia absolutista; quan Anglaterra s'encarrega de que Napoleó se la pegue, ells recolcen els canvis napoleònics; ...)
tot açò venia a que el castell de Kronborg fou un dels últims en caure i on es refugià la major part del exèrcit danés. d'això queden les entranyes del castell (amb una gran vista guiada) i on l'estat decidí instal·lar una estàtua de Holder el Danés, gegant que representa les voluntats daneses i que despertarà el dia que el país estaiga en perill... pel que sé, en la Marxa a través dels estrets, Holder no menejà un muscle.
com podreu imaginar, la vista de l'estret i de Suècia (a escassos 4 km) és prou bonica. els jardins del castell és un lloc de pic-nic de cap de setmana per a les famílies daneses, i les aigües són un lloc perfecte per a practicar els esports nàutics (eixe curiós oxímoron)...
però, a vore, on estan les raons teatrals? us hauré timat? bueno, no. o no del tot en tot cas... el cas és que en ple segle XVI uns embaixadors anglessos tornaren al Tamesis contant meravelles d'un castell preciós i imponent a vora de l'aigüa, on les nits eren llargues i tenebroses. poc més li faltà a un escriptor d'obres teatrals en ambientar la seu de la corona danesa en una ciutat de nom Elsinore, anglonització del nom Helsingor, en una tragèdia que estava acabant d'escriure.
us deixe el link a la galeria de l'escapada:
 |
| Helsingor |
P.D.: i no puc evitar fer-vos una pregunta, ¿què fa una senyera en un quadre del segle XVI en la galeria del castell on morí el príncep shakespearià?
domingo, 23 de noviembre de 2008
Escapades per Dinamarca: Jægersborg Dyrehave
la setmana passada, volia caminar enmig d'arbres. portava uns caps de setmana visitant ciutats i estava fart de cotxes. així que vaig pillar el tren i dos estacions després estava en Jægersborg Dyrehave, "el parc de cèrvols".
era un antiga reserva de cacera reial fins que a principis del segle XX es reconvertí en un parc municipal. sí, ja, lo normal és que s'haguera convertit en una reserva natural, però estos danesos (i era una sensació que també vaig tenir en Uppsala) pensen que la millor naturales és la que s'integra amb la vida de les persones i la societat. d'ahí que els boscos s'usen per a fusta i no hi haja valles (i passen coses com esta).
la gràcia era que feia fresqueta (uns deu graus baix un cèl gris), però ni m'haguera imaginat que el Diumenge entràrem de ple en l'hivern.
una vegada dins del recinte, entrades amb portes roges característiques i després de mirar al mapa, m'encaminí cap a la zona que ficava cèrvols... portava deu minuts caminant, en una senda a ratos de fang, a ratos de pedres, quan baixà de repent la temperatura i escomençà a ploure... bueno, començà a caure una pluja molt fina que ràpidament es convertí en granís. era xiri-miri fet granís. les famílies que havien vingut a dinar el diumenge s'estaven precipitant cap als cotxes i, jo, agatxant el cap i calçant-me la caputxa, cap al prat del cèrvols. parà als deus minuts, però quan acabà tot el sòl estava ple d'una manta blanca. i jo pensant que això faria que els pobres cèrvols s'amagarien baix cobert...
mitja hora després de bon ritme de marxa des que havia entrat en el parc, apleguí a un creuer de camins a la vora d'un prat, on hi havia una casona de la realesa alt d'un turó. treure el mapa per veure el mapa quan un gos començà a lladrar... i el sòl començà a tremolar com si passara el metro prop, com si un terratrèmol estigués venint. el soroll feu que alçara el cap, i ¿què vaig veure? un centenar de cèrvols i femelles en estampida cap a la casona... amb la boca oberta, em donà temps a fer un parell de fotos als animals i veure cap a on se n'havien anat...
vint minuts després els vaig trobar. estaven al bell mig del prat. i hi havia un caminet que passava pel costat. també hi havia cartells que eixe prat era "zona de berrea" i que la gent fera el favor de deixar en pau els cèrvols. però els danesos ja tenen experiència en els espanyols, així que vaig girar cua cap allà...
estant a vint metres escassos de les primeres femelles (que, a poc a poc s'allunyaven balant com si foren un ramat de ovelles) vingueren cap a mi dos mascles, cadascú pel seu costat, quan ja estava pensant en un arbre on pujar, els dos giraren envers l'altre i començaren a pegar-se cabotades com en els documentals del Félix Rodríguez de la Fuente. estigueren vora un quart d'hora arreant-se hòsties fins que un dels dos tingué prou i se pirà correguent... amb el susto encara en el cos, vaig tenir temps de comprovar que ho havia gravat en video... i de que tenia els dits congelats...
si voleu veure l'àlbum de les fotos de l'escapadeta... i els videos de la lluita dels mascles... sols heu de fer click...
era un antiga reserva de cacera reial fins que a principis del segle XX es reconvertí en un parc municipal. sí, ja, lo normal és que s'haguera convertit en una reserva natural, però estos danesos (i era una sensació que també vaig tenir en Uppsala) pensen que la millor naturales és la que s'integra amb la vida de les persones i la societat. d'ahí que els boscos s'usen per a fusta i no hi haja valles (i passen coses com esta).
la gràcia era que feia fresqueta (uns deu graus baix un cèl gris), però ni m'haguera imaginat que el Diumenge entràrem de ple en l'hivern.
una vegada dins del recinte, entrades amb portes roges característiques i després de mirar al mapa, m'encaminí cap a la zona que ficava cèrvols... portava deu minuts caminant, en una senda a ratos de fang, a ratos de pedres, quan baixà de repent la temperatura i escomençà a ploure... bueno, començà a caure una pluja molt fina que ràpidament es convertí en granís. era xiri-miri fet granís. les famílies que havien vingut a dinar el diumenge s'estaven precipitant cap als cotxes i, jo, agatxant el cap i calçant-me la caputxa, cap al prat del cèrvols. parà als deus minuts, però quan acabà tot el sòl estava ple d'una manta blanca. i jo pensant que això faria que els pobres cèrvols s'amagarien baix cobert...
mitja hora després de bon ritme de marxa des que havia entrat en el parc, apleguí a un creuer de camins a la vora d'un prat, on hi havia una casona de la realesa alt d'un turó. treure el mapa per veure el mapa quan un gos començà a lladrar... i el sòl començà a tremolar com si passara el metro prop, com si un terratrèmol estigués venint. el soroll feu que alçara el cap, i ¿què vaig veure? un centenar de cèrvols i femelles en estampida cap a la casona... amb la boca oberta, em donà temps a fer un parell de fotos als animals i veure cap a on se n'havien anat...
vint minuts després els vaig trobar. estaven al bell mig del prat. i hi havia un caminet que passava pel costat. també hi havia cartells que eixe prat era "zona de berrea" i que la gent fera el favor de deixar en pau els cèrvols. però els danesos ja tenen experiència en els espanyols, així que vaig girar cua cap allà...
estant a vint metres escassos de les primeres femelles (que, a poc a poc s'allunyaven balant com si foren un ramat de ovelles) vingueren cap a mi dos mascles, cadascú pel seu costat, quan ja estava pensant en un arbre on pujar, els dos giraren envers l'altre i començaren a pegar-se cabotades com en els documentals del Félix Rodríguez de la Fuente. estigueren vora un quart d'hora arreant-se hòsties fins que un dels dos tingué prou i se pirà correguent... amb el susto encara en el cos, vaig tenir temps de comprovar que ho havia gravat en video... i de que tenia els dits congelats...
si voleu veure l'àlbum de les fotos de l'escapadeta... i els videos de la lluita dels mascles... sols heu de fer click...
 |
| Jægersborg Dyrehave |
viernes, 21 de noviembre de 2008
sim-sum, sim-sum, simsisisisuuumm...
perquè des de COU que no dormia tant poc durant tant de temps...
perquè des l'estiu del iGEM del 2006 que no havia currat tant ni tan a gust...
perquè el model cada dia es pareix més a una bactèria virtual i menys a una masturbació mental...
perquè hui és un d'eixos dies (uuuuuuuuuuíp)...
perquè vaig venir buscant el fred i este ha vingut sense invitació...
perquè hui ha segut la primera nevada del any...
perquè... sí
nevada a les portes de l'Institut... i nosaltres mirant-ho com a bobos...
per això, i per molts més motius...
vaig a fer-me la cervessa que estava guardant per a una ocasió especial!!
(joder, què poc fa falta per ser mínimament feliç...)
perquè des l'estiu del iGEM del 2006 que no havia currat tant ni tan a gust...
perquè el model cada dia es pareix més a una bactèria virtual i menys a una masturbació mental...
perquè hui és un d'eixos dies (uuuuuuuuuuíp)...
perquè vaig venir buscant el fred i este ha vingut sense invitació...
perquè hui ha segut la primera nevada del any...
perquè... sí
nevada a les portes de l'Institut... i nosaltres mirant-ho com a bobos...
per això, i per molts més motius...
vaig a fer-me la cervessa que estava guardant per a una ocasió especial!!
(joder, què poc fa falta per ser mínimament feliç...)
miércoles, 19 de noviembre de 2008
101 entrades!
m'acabe d'adonar que l'anterior missatge era el número 100 del blog... joé, i jo dedicant-lo a fer referència a un altre blog... en fi...
però la importància de tancar un capítol, o una centena, es inversament proporcional a les ganes amb les que es comença el següent capítol, no? hale, anem per feina...
com a entrada 101, primera entrada de la següent centena, vaig a ser breu, reflexiu i profund...
de títol, "s'apropa l'hivern" (encara que és un títol que ja he gastat)...
les paraules sobren... si esta no es una prova fefaent de que estem entrant en l'hivern de Mordor, que baixe Tolkien i ho veja...
sort que este cap de setmana volia anar al museu...
parèntesi de cafè
en Intenet hi ha molta bazofia... inclús algú pot dir que es resumeix a correu + porno... i algú altre afegiria correu + porno + blogs (o qualsevol aplicació 2.0)...
inclús en el mon dels blogs hi ha molta bazofia...
però, de vegades, sols de vegades, et trobes lliris... eixos lliris blancs, radiants, que creixen en el femer, aparentment aliès a l'ambient decadent que els envolta...
un cas? Nicolás López, director chilé de pel.lícules com Promedio Rojo o, la recentment estrenada (i estrellada), Santos. està de presentacions de la peli arreu del món, actualment per Europa. el tipo portava dies escrivint posts depriments en plan "joé, per què els espanyols no veuen la meua peli si els productors m'han dit que està de puta mare" (que és un poc com fiar-se del juí d'una mare sobre si estàs prim o gros...). bueno, portava temps sense acabar de llegir els seus posts, i anit em vaig trobar en aquesta autèntica meravella... la ragazza del asiento quince... per favor, llegiu-la fins el final... im-pressionant...
els senadors neo-cons del meu parlament mental estan ficant un recurs al post per fantasiós e inverosímil però, encara que prospere el recurs, no deixa de ser un bon tros de realisme fantàstic...
inclús en el mon dels blogs hi ha molta bazofia...
però, de vegades, sols de vegades, et trobes lliris... eixos lliris blancs, radiants, que creixen en el femer, aparentment aliès a l'ambient decadent que els envolta...
un cas? Nicolás López, director chilé de pel.lícules com Promedio Rojo o, la recentment estrenada (i estrellada), Santos. està de presentacions de la peli arreu del món, actualment per Europa. el tipo portava dies escrivint posts depriments en plan "joé, per què els espanyols no veuen la meua peli si els productors m'han dit que està de puta mare" (que és un poc com fiar-se del juí d'una mare sobre si estàs prim o gros...). bueno, portava temps sense acabar de llegir els seus posts, i anit em vaig trobar en aquesta autèntica meravella... la ragazza del asiento quince... per favor, llegiu-la fins el final... im-pressionant...
els senadors neo-cons del meu parlament mental estan ficant un recurs al post per fantasiós e inverosímil però, encara que prospere el recurs, no deixa de ser un bon tros de realisme fantàstic...
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
Entradas
