presunta virtualitat...

este va dedicat a tots aquells que han patit la típica conversa de "fill meu, portes ja dos hores al joc ixe... a vore quan deixes ja de jugar i fas algo propi d'un adult"...

"En nuestro país existe una crisis en la percepción de la industria de los videojuegos, a pesar de que muchas veces las críticas se basan en prejuicios aún sin demostrar. Mucha gente considera negativo el uso de este tipo de juegos y sólo los asocian al entretenimiento de los niños."

açò és d'un article de El Mundo que està trufat de links interessants...

però tot ve d'un post de Pat, que linkava un article de El Mundo que parlava d'un treball sobre la simulació d'un cas d'epidemiologia que glosava el comportament humà com poques simulacions havien aconseguit... per què a un periòdic eixia este treball? bueno, els 'investigadors' havien estudiat una infecció en un món virtual: Azeroth, del videojoc World of Warcraft...

els programadors havien ficat un 'virus' que afectava als personatges (minotaures, paladins, mags, ja vos imagineu), els digueren als jugadors (freaks de Korea, Estats Units, Espanya, Kuala Lumpur, també us ho imagineu, no?) que es quedaren en quarentena i entre ells, obviament, hi havia uns superdotats que fugiren... a partir d'ahí es convertiren en els vectors de l'epidèmia...

per al treball sols faltava que un dels freaks fora estudiant de la Universitat de Tufts (Massachusetts, com no) i que tinguera una professora d'epidemiologia prou oberta de ment com per a no tirar-lo del seu desptax quan ell li digué d'estudiar el cas...

ja ho portàvem veient feia temps, pero no insistiré: els que descobriren que Sonic podia fer-se superguerrer estan fent-se majors, estan ensenyant als seus germans menors que es pot estudiar anglés amb Harry Potter i sols falta que els polítics tinguen jocs en flash en les seves webs. esta és una prova més.

si abans la realitat servia d'inspiració i base per a la virtualitat, era un lleu canvi mental i qüestió de temps fer el viatge a la inversa... no era l'exèrcit dels Estats Units el que tenia un videojoc de gratis per a que els joves sentiren lo que és estar en la guerra?

per supossat, hi ha un gran però a tot açò... que la vida no té botó RESET, que quan te peguen un tir, tens una ferida que sangra, no una barra roja que va disminuint...

però ací la cosa no se'n va tant de mare. en ciències epidemiològiques, com en moltes ciències socials, la quantitat de dades i la qualitat d'estes són d'una importància capital... i el comportament de molts personatges emula el comportament de molts jugadors. entenent comportament com procés mental, no tot lo que implique moure's (pocs jugadors podrien aguantar el ritme que li donen als seus personatges o pillar una espassa que medeix dos metres i mig)... i això és d'una importància gegantesca per a algú que treballa amb l'estadística...

i pense que vindran més treballs sobre eixe substrat virtual: Second Life, a pessar d'estar en crisi de jugadors per què no hi ha res a fer (a banda de comprar i vendre parcel·les), serà un camp de treball per a ciències socials; en Hotel Habbo es podria fer estudis psicològics de forma senzilla; etc, etc

ahí queda l'article, per a que algú dins de vint anys faça una tesi sobre el primer article científic basat en dades d'un videojoc...

-mare, no estic viciant-me, sino aconseguint dades significants per a un pobre doctorand en Boston...