viernes, 8 de febrero de 2008

mi matadero clandestino...

estava fa un parell de dies mirant fotos buscant molt bé no-sé-què. tal vegada volia lliurar-me a un marejol de records, somriure per un instant, provar-me davant de sentiments passats, jo que sé...

la qüestió és que em vaig parar davant d’una foto i la primera reacció fou preguntar-li a qui eixia en ella ‘qui eres?’... i vaig repetir el llançament a més fotos, en les que eixia més gent...
em vaig sorprendre per la pregunta. sabia perfectament com es deien les persones, què fan, on viuen, i inclòs puc fer-me una idea grosso modo de com viuen... no em referia a ‘qui era’ ixa persona sino ‘qui és en este precís moment’, com li va últimament, ...
no era per mi. no era un mecanisme de juí respecte a la persona que sóc. sino respecte a les persones per les que acabes envoltat en un moment de la vida, i implicat emocionalment a cotes que creies inalcançables, i com temps després no saps res, res, d’elles...

i amb la sensació de que amb algunes d’elles, amb algunes, el dia que ens retrobem no hi haurà la càrrega emocional que hi havia, però els ponts de comunicació continuaran ahí... les costums, les manies, els tics comunicatius, seran reconeguts i respectats. que la conversa fluirà...
per molt que hi haja hagut una època en la que em descansat i guardat la troba...