martes, 14 de octubre de 2008

to sunrise... and back (volume 1)

ja he aplegat a casa, a la fi... la maleta mig desfeta, ja que acabar de desfer una maleta després d’un viatge és com acabar l’epíleg d’un llibre que t’ha agradat, que t’ho vols prendre amb temps...
comence ací la sèrie de la paràbola que m’ha portat a donar mitja volta al món, dos vegades en deu dies...
mira que m’agrada viatjar, mira que no em molesta l’aire de sala d’espera d’hospital enclavat en un centre comercial que tenen els aeroports d’avui dia, però hi ha hagut moments en este viatge, sobretot en la tornada, que haguera desitjat tenir l’entrenament de Son Goku, ja fos pel teletransport instantani o pel núvol kinton...
tot començava un dijous dia 2 d’Octubre per la vesprada, acabant un poster per a la conferència que era l’escusa de tot aquest marejol. la Synthetic Biology 4.0 tindria lloc a la Universitat de Ciència i Tecnologia de Hong Kong (HKUST en les sigles en anglès). eixa vesprada començà una dinàmica d’estrés que no acabà fins la primera xerrada de la conferència, el dijous de matí. una setmana de mirar el rellotge i accelerar el pas, de pensar “ai, ai” i de valorar alternatives si aplegàvem a destemps. al final, algo que era feina de tres, quatre hores (retocar un poster de Juny i poc més), es convertia en pujar un ppt amb la meva connexió tercermundista a les dos i mitja del matí (es que te fiques a retocar, i l’acabes fent quasi nou)... al matí següent, divendres dia 3, havia d’eixir a la una del migdia de ma casa...
divendres pel matí, m’alce a les 11h amb temps de sobra per a mirar el correu i pillar el tren, però els dits de Murphy son llargs i hàbils... vaig haver de contestar mails que necessitaven de paciència i dedicació per a dir el que volia dir, el to i els objectius (i trobar els adjunts necessaris que estaven, com sempre, a més de vuit clicks de distància)... i és tan fàcil trobar inspiració quan sents el “tic-tac” del rellotge... bueno, no em queixe, no aplegue a la mestria d’aquell que digué allò de “trabajo mejor bajo presión” però l’estrés no és algo que em paralitze... ademés vaig haver de comprovar que tenia, i reactivar, el compte de PayPal, ja que ens anaven a ingressar la beca del congrés per allí...
vaig perdre el tren que em permetia anar en relaxació a fer el check in, però, així i tot, vaig aplegar a temps al tren que era, realment, l’últim que em permetia aplegar a temps de l’embarcament... corrent per la terminal, clar. i qui pense que és fàcil còrrer amb un portàtil i una maleta de 25 kilos, que s’ho faça mirar...

ixe fou el preludi estressant d’un cap de setmana que anava a ser un reencontre (lo del redescobriment ho deixe per a quan torne en Reixos) de, diguem-ne, l’escena valenciana. fou un cap de setmana en els núvols. combinant temps d’esbarjo amb alegries, menjars en familia, menjars amb amics. menjar bo i en quantitat. i compres més o menys necessàries, tant encomandes com imprevistes (ja us he dit que Dinamarca era cara, no?).
em vaig descobrir allotjant la sensació de que poques coses havien canviat des de prinicipis de septembre. un de vegades pensa que això es roï, altres que no ho és tant. de totes formes, treure conclusions socioemocionoracionals (toma palabro!) havent estat unes quantes hores amb la gent sols és una porta oberta al columpi de la extrapol·lació...
amb tot, temps sobretot passat en familia i, a més, en bona companyia. per supossat, es trobava a faltar el carinyo, encara que la ferramenta adaptativa feia, i fa, la seva feina en Dinamarca... motiu de supervivència mental, diria jo... i qui no s’ho crega que confie en les relacions a distància, que confie...
com un cap de setmana dóna per a molt, també hi hagué temps per l’estrés. el dissabte de matí el que açò escriu es passà per una sèrie de tendes a per un iPhone. l'odisea es repetí el dilluns. com no vull recordar els sentiments d’odi d’eixos matins deixem-ho en que estic en Dinamarca sense iPhone, en que Telefónica cada vegada es supera en fer-ho pitjor i en que tota persona necessita d’un poc de sal irracional per a, de tant en tant, deixar d’avorrir-se...

pròxima parada: Doha


destinació: Hong Kong