jueves, 8 de noviembre de 2007

fugint de la trascendència, revisited

[pròleg: estava rellegint el post i pensava que una bona banda sonora seria aquesta... una pena que el embedded no funcione com deuria]

portava temps pensant en com escriure este post, de fet, portava temps pensant en si devia, o podia, escriure'l ...

anem a provar...
no és ninguna novetat dir que des d'ara fa, més o menys, un any no estava per tirar cohets ni molts menys. em trobava amb un gran filote totalment partir per la meitat; havia acabat la carrera per entrar en uns cursos de doctorat (màster, en diuen ara) que havien fet a corre-cuita i a contra pèl, amb uns companys de classe amb els que, grosso modo, hi havia poc més que educació; veia que els amics estaven com sempre, alguns més baixos de moral de lo normal; ...
ara m'adone que em vaig centrar en mi mateixa. tot allò que feia ho feia per mi i per a mi... sí, em vaig cuidar de no perdre el contacte amb la gent, de no desfer més del que feia, de solucionar els problemes del demés que podia solucionar, ... pero vivia suspés... o penjat... estava intranquil... però no sabria dir per què en eixe moment...
com quan un es senta incòmodament en una postura i al cap del temps va acostumbrant-se a estar incòmode...

un matí de Febrer estava a Madrid amb mons pares, en casa de ma tia. l'escusa era una exposició en el Prado, les ganes eren les d'eixir de casa. Vaig mirar el mòbil, m'estava cridant Pedro. Li l'agafe i li dic que estava a Madrid, i hem diu 'uy, pues nosaltres a Paris'... i jo, pensant, 'ha d'haver algú a Telefònica que ara mateixa ens està volent mogolló'... i va i hem diu 'escolta, te'n vols anar a Uppsala... ja?'... recorde que estava mirant el Pedro Páramo de l'habitació de convidats de ma tia... i en un flash vaig dir 'sí...' i vaig acabar la frase al meu cap 'sí..., per favor'... 'vale, vale, pues quan estigam a València ja parlem... que ací els suecs estan mogolló il·lusionats i hem parlat que ells volen les nostres parts i els hem dit de que li les enviem amb un biòleg, val?'... jo estava bocabadat... en eixir els ho vaig comentar a mons pares i a ma tia... la primera en parlar fou ma mare, sobre el tema econòmic... 'però que et paguen, eh?'

un setmana després estava al poli parlant amb Pedro i Javier i dos setmanes després estava firmant un contracte... al mes i mig començava la tournée per la India, tres messos a Uppsala i dos setmanes a Paris... i la tournée al meu interior es va traduir amb una buidor, amb este fred purificador de sis del matí, que el gela els osos, es traduí amb soledat... i hem vaig tornar a sentir còmode. hem vaig descobrir que si llevaba el soroll de fons, si m'alienava del meu entorn, hem trobava com no m'havia sentit en molt de temps: tranquil, seré.
fou revel·ladora la circumstància d'un matí de dels primers diumenges en el que havia planejat anar a caminar, i em vaig dormir... m'alcí a hores de dinar, amb un 'ostres' en el cap... i hem vaig parar a pensar i hem vaig dir 'ei, què passa? pues si no volem anar a caminar i volem dormir, pues ho fem'... eixa capacitat de no tenir que donar explicacions a ningú, de no tenir que justificar arguments, de fer les coses perquè t'abelleixen, sense tenir que passar-les per refenrèndum (de cap tipus), sense argumentar, ni parlar, amb ningú...
estava en una gruta, obscura, fresca, totalment sol... i lo millor és que era una situació que havia desitjat durant molt de temps. l'ambient a la casa on estava ajudava a això: tres xinos als que els costava molt treure temes de conversa, que es tancaven en la seva habitació. l'ambient al lab també beneïa l'hermitanisme: el lab estava a 200 metres de la casa, científicament sols li devia comptes a Thorsten i les poques xarrades que trencaven la monotonia eren amb Daniel, els portuguesos o el propi Thorsten... ja dic, no és la millor situació per viure tota la vida, però sí per a fer un 'desfragmentar c:'... i en eixe tancament monacal, no puc oblidar-ho, hem vaig beneficiar de les hores lliures, i vaig descobrir Tamriel, que per mi evocava sensacions de que per fi algú havia pogut translladar l'ambient dels jocs de rol interpretatius a un videojoc...
Oblivion, les xarrades pel Skype i este blog foren la meva finestra a fora del convent... eren finestres que obria quan i com volia. les regles del joc havien canviat... al menys les regles del joc social... com ja vaig postejar, vaig descobrir que en tots els llocs hi ha freaks, i que estos et poden sorprendre en els indrets més extranys, com un laboratori de Fisiologia Vegetal reconvertit en un de Biologia Molecular...

un dels últims dies, en la barbacoa de comiat, em preguntà Paulo que si no m'havia plantejat el quedar-me allí tres anys més. vaig ficar escuses acadèmiques, econòmiques, burocràtiques, ... eren certes, però ninguna era suficient. vaig mirar al terra i li vaig dir la veritat, que m'havia plantejat l'estància en Uppsala com un refugi, com una etapa per tornar a sentir-me bé amb mi mateixa... que estava fart de les fugides cap avant, que volia un moment per a baixar la veu de la musica abiental per tornar a sentir la meva veu... 'i ho has conseguit?' em preguntà, 'sí, clar... trobe que he vingut al lloc adient... però lamente no haver vist més neu... hauré de tornar en hivern...'... i es somrigué...

després vingueren les dos setmanes en Paris, vivint a 200 per hora...
i la tornada a casa... bueno, la tornada al lloc on abans vivia... perquè, en un dels moments parisencs, hem vaig descobrir pensant que allà on estava este portàtil i un llibre, era allà on estava ma casa... trist? bueno, un s'adapta a l'ambient, no?

bé, pues tornant a casa, tornant a tenir una relació normal amb la gent que coneixia, pares, amics, coneguts, tornant a quedar per les nits, tornant a planificar sopars, dinars i vesprades junts... enmig de tot allò, em vaig descobrir desitjant l'habitació d'Eklundshof en Uppsala, la quietud de les vesprades, el no tenir plans, improvissar absolutament tot...
després de passar-me tres messos en els que havia estat bé, molt bé, cuidant-me l'absència de filotes en mi, em costava mantenir el ritme de vida social que s'esperava... necessitava temps per a tornar a climatar-me... però no, no era un assumpte temporal... el canvi ja s'havia produit... no volia allò que havia tingut... la desfragmentació havia sortit efecte... no anava a tenir la mateixa relació... no podia esperar que un canvi de pensament (un mental shift dirien els anglòfils) que havia afectat a tantes capes, no afectes també a la capa social... òbviament, quan passes temps amb la gent, els canvis acaben sorgint i, amb ells, es veu que els engranatges que abans havien segut simètrics, que acoblaven mínimament bé, ara comencen a desencaixar-se...
d'ahí, de les ganes de no eixir de la meva cova obscura i de la sincera decisió de fer les coses d'una altra manera, d'ahí puc extreure els vectors directors del sistema...

i en tot este procés, ¿què? ¿on estem? jo diria que estem, encara eixint de la cova, encara tinc tics i manies pròpies de l'hermità, però tinc la sana intenció d'anar deixant-les a banda... i esta eixida de la cova no hagués pogut ser possible sense que algú clavara algo de llum a dins d'ella... que algú hem diguera que tal vegada fora es podia estar igual o millor que dins, encara que això et convertira en algú vulnerable a la pluja i al tro... és curiós com de vegades necessites espills per reconèixer-te la cara...

científicament, la situació es força més estable, i està força més encaminada q ara fa un any. acadèmicament el màster s'acabà en septembre i menys malament... mira que es poden fer les coses malament, però tant... buffff... socialment, tinc allò que vull, encara que sempre, per supossat, es podria millorar... alguns filotes s'han ficat a règim, altres han engrossit i altres nous han sorgit...

i és que... "el tiempo pasa... despacico..."

i per al futur queda si este blog es mantindrà i, si ho fa, com ho farà... ja ha deixat de ser una necessària finestra de connexió amb el mon, una pissarra on hom apuntava successos com si fos la llibreta d'un viatger... ara queda veure si este blog pot reconvertir-se, mudar la pell, si pot, en fi, adaptar-se a la nova situació...

3 comentarios:

Lechuck dijo...

Enhorabuena

Ferran dijo...

Pues nada chico, una nueva etapa superada y contento de tenerte de vuelta otra vez estos lares.

Blanc dijo...

"Pero que te paguen, eh?"
¿Es que las hicieron con molde..?
...

De a poco la trascendencia se diluye, queda por delante un camino diáfano que sólo por un instante no sabes si lamentar, si es de veras. La vida se simplifica a los sentidos, al jazmín al crecer, a las especias con que cubrimos el pollo antes de ponerlo en el horno, a la franqueza de sabernos y no como soldados, de reconocernos al espejo y ante los demás por fin.

El sombrero siempre que quitarme, cualquier abrazo tuyo siendo eterno, o el fuego que al tiempo te consume y da la vida. Mis ojos, los mejores..