acabàvem l'anterior capítol parlant que no m'extendria sobre el tema del iPhone i no ho faré, però és un assumpte que em tingué ocupat part del matí del Dilluns dia 6 d'Octubre, desdejunant pronte, i dispossat a patejar-me el centre ciutat, fins que havia quedat amb els jefes en el Poli per a una reunió per a ficar-nos al dia dels mutuus avanços que havíem fet. vaig pensar en menjar algo just abans de la reunió, però no pogué ser. la reunió s'acabà justet a l'hora en que havíem de pillar el bus per a anar al tren cap a Madrid, que eixia a l'hora de dinar. i Murphy ens ficà a prova, altra vegada: en eixir del Poli, Emilio s'adonà que els posters s'havien quedat al despatx... no pillàrem el bus que tocava, sino el següent. el viatge en el bus me'l passí calculant si aplegàvem o no al tren. i si, en perdre el tren, el següent que eixia dos hores després ens permetia pillar l'avió o no... reflexions per a alçar un mort, escolteu...
botàrem del bus (és literal) a dos cent-metres de l'estació de trens. en el trajecte, l'únic pensament racional que viag tenir fou veure una tenda d'informàtica i pensar "hostia, ací estava Ludómanos, sniff". la resta fou "corre, corre, de pressa, de pressa"... entràrem en l'estació del Nord i el tren encara estava... i estava parat... em vaig relaxar quan em van ticar el bitllet just quan el rellotge marcava l'hora de partida... pujàrem al tren quan este estava partint de l'estació (i continúa sent literal)... deu minuts després estàvem en el vagó restaurant intentant menjar algo potable... i jo no m'havia alimentat des de les 8 del matí... bufff...
aplegàrem a Madrid amb temps de sobra per fer la connexió amb Barajas i estar vaguejant i xerrant per la terminal 1... el primer vol durava unes 8 horetes i eixia a les 22.00. l'aerolínea era Qatar Airways. no teníem referències seves, però si havien de transportar a la gent en pasta de Qatar, mal servei no havien de donar... efectivament, a banda de la manta i el coixí de rigor, ens donaren una bolseta amb la màscara d'ulls, uns peücs, un raspall de dents amb dentífric i els auriculars... per moments, em recordà a Malaisia Airlines, a la que tant entronada la tinc... l'atenció estigué molt bé i l'oferta del menjar estigué a l'altura de la resta. a este pas, Air France, British Airways i Iberia es van a quedar com aquell aristòcrata que denosta a la burguesia nou vinguda sense, en el fons, entendre el canvi de pensament que impliquen...
aplegàrem a Doha, capital del regne de Qatar, enmig del dessert, a les sis del matí. el pròxim avió eixia a mitjanit. ens costà vint euros el dia en el patí de Qatar. necessitàvem un mitjà de transport. busos no se'n veia enlloc. i després de preguntar pels taxis i pel lloguer de cotxes, ens costava lo mateix un Honda Accord que quatre viatges en taxi... ja veieu, país en que sobra la pasta, té sous alts i preus de propietats (i possessions) barates... la decisió estava pressa...
l'únic temor que tenia era que ens clavàrem en un mar de cotxes pitant per totes bandes com Bombay o, pitjor, El Cairo, però pel que havia vist en la porta de l'aeroport, la gent ni pitava ni feia el boig al volant. i no m'enganyava.
no obstant, vaig tenir un poc de problema en acomodar-me al canvi automàtic. en quan em vaig mentalitzar de que portava un "coche de choque" o que estava en el Gran Turismo, vaig anar força còmode... bueno, fins a que el cansaci aparegué per la vesprada i li vaig pegar un parell de sustos a Emilio apretant el que jo pensava que era l'embrague i no era altra cosa que el fre... lo que tenen els automatismes...
en quant a Doha, la xica d'informació de l'aeroport ens avisà abans d'eixir que no hi havia massa per veure. la platja, el port, el passeig marítim, el barri financer i centre comercials, ens garabatejà en un full...
secretament, esperava que la tipa estiguera cansada de sa casa i no vullguera veure el que tenia davant els ulls. però la xica tenia part de raó, vaig tenir una sensació d'estar enmig d'una Disneylandia encara constrüint-se. Doha a mig fer. ple d'obres, d'andamis, de gent (extrangera) treballant... com si fos Las Vegas: ací el casino dels gratacels, ací el de les mesquites, … tot en obres, i tot construït sobre un dessert de pedres blanques i pols que impedeix veure la distància.
vista del barri financer de Doha, a la dreta el Sheraton
País dividit en dos classes: treballadors de caire hindú i filipino, per tot arreu, caminant amb el cap baix i àrabs amb dishdashes o thawb blancs nuclears (les galabeyes típiques de la Península Aràbiga) i tagiyah (mocadors) blancs també, lluïnt ulleres a la última moda i mòbils que ja m’agradaria que estigueren al meu abast. també, en un centre comercial, veièrem gent local vestida "a la europea", però era molt minoritària...
anàrem a una illa artificial que estaven construint en front de la costa que es deia The Pearl -
Qatar. estiguérem passejant fins que ens avorrírem de suar i de que els segurates ens miraren com si estiguérem bojos... teníem la sensació de que estaven construint una gegant Benidorm sense tenir demanda. no es veien edificis per a guiris que vingueren ja, Doha semblava una ciutat més centrada en degustar la pasta que feia el petroli, vivia d'esquenes als turistes i semblava que amb iniciatives com aquesta vullgueren atraure un turisme ric i exigent... en tot cas, ja fos amb la Perla acabada o no, feia massa calor com per a passejar per carrers que estaven massa blancs per al meu gust...
parlant del centre comercial, degut a la calor i a la humitat ens refugiàrem durant unes hores en un. allí dinàrem un pollastre que estava per xuclar-se els dits i aplegada l'hora de fer-nos un cafè mirant tendes 100% occidentals, ens encaminàrem al Starbucks. allí veierem a un parell de tipos vestits de blanc fumant en la "terrasseta" de la cafeteria. ens extranyà ja que estava prohibit en tot el centre comercial. molt enducadament, després de demanr els cafès, inquirírem a la xica de la barra.
-oh, està prohibit, sí...
-és que em vist a una parella de persones allí...
-sí, efectivament, i els ho diem quan ho veiem, però ens contesten que ho fan al seu propi risc, que no ens preocupem...
-amh, i no està penat?
-i tant, en 500 rials, però, d'alguna manera, prefereixen pagar-ho...
anant a sentar-nos, estàvem patidifusos... els tipos estos preferien pagar una multa de 100 euros a deixar de fumar...
-és lo que té que els sobre la pasta -intentava explicar-se Emilio.
passà el temps i en el Starbucks es congregà
una colla de la gent amb dishdashes blanques
el tema després tornà a estar damunt la taula, generalitzant-lo. recordàrem que els de la casa de lloguer ens advertien de que respectàrem les senyals de velocitats i els semàfors, per què "són molt estrictes ficant multes". però de què serveixen normes estrictes si al qui les trenca no li importa pagar la multa? abandonada la butxaca, quina és la naturalesa de les sancions del poder? sols quedava el caciquicisme: a la enèsima que el poli pillava al tio botant-se el semàfor en roig, no li feia pagar la multa, sino que se n'anava a son pare a comentar-li-ho... i l'assumpte quedava en casa. en una societat tant jerarquitzada, era normal que el poder es basara, únicament, en esta jerarquia tan familiar...
-bueno, com en Espanya fa 50 anys...
-po'zi...
a pessar del que ens digué la xica d'informació de l'aeroport, ens passàrem la vesprada anant d'ací allà en el cotxe (Doha té apenes 400.000 habitants sobre una superfície de 132 km2), fent algunes fotos i observant que Doha estava, efectivament, sobre un desert de terra blanca i que tot lo que fora verd ho era perquè estava regat continuament (mireu quina vista es tenia des de la terminal del aeroport; veieu algo verd?). veiérem barris residencials i barris residencials rics. vull dir que xaboles no en veierem, si bé no eixirem de la capital... en tinguérem prou amb les grandíssimes avingudes de la capital.estiguérem veient el barri financer, amb gratacels envoltats d'andamis i luxosos hotels. Doha fa temps que intenta ser un centre financer important en la zona, en dura competició amb Dubai. i això implica que els promotors han de fer un esforç per a que el yuppie de turno es trobe com en sa casa: edificis alts, impersonals, forrats de cristalls i hotels amb noms famosos, hall grans i servei cinc estel·les... el servei no el poguérem contrastar, però ens quedàrem parats amb el hall del Sheraton...
veiérem el campus internacional de Qatar. al contrari de construir una universitat de renom internacional (a l'estil de la Universitat al-Azhar d'El Cairo), l'emir de Qatar ficà pasta per a que diverses universitats del mon occidental obrigueren facultats en un campus internacional. així, universitats com la de Calgary, Texas A&M, Virginia, Carnegie Mellon i Northwestern han obert franquícia ací.
també veiérem una ciutat esportiva nova que després descobrirem que allotjà els 15ens Jocs Asiàtics en el 2006 i que haguera pogut ser el centre esportiu del Jocs Olímpics del 2016 si no hagueren quedat eliminats a la primera de canvi el darrer Juny en la pre-selecció...
finalment, férem un parell de fotos més a llocs que ens pareixien atractius i ens anàrem a sopar un bon tros de carn perquè encara ens quedaven set hores de vol fins a la Synthetic Biology 4.0.
Entradas
1 comentario:
Síntesis Arnau, síntesis...
Publicar un comentario