miércoles, 26 de noviembre de 2008

Escapades per Dinamarca: Helsingor

fa un temps em vaig dirigir a Helsingor. la ciutat és famosa pel seu castell. i el castell és famós per raons econòmiques i teatrals.
no hi ha res com el llenguatge lògic per a que la gent es senta perduda, així que anem al tema.



el castell de Helsingor, de nom Kronborg Slot, era una aduana que començà a funcionar al segle XV fins al XVIII per a tots els vaixells que passaven per l'estret del Oresund (en anglès), que avui dia separa Suècia i Dinamarca. en eixos temps les dos voreres de l'estret eren daneses i tots els vaixells que passaven per ací havien de pagar un drac d'or anglès, lo qual era un sangria en aquell temps. eixa sang plenava les arques de la reialesa danesa i pagà part de la influència que tingué este país en la escandinàvia d'eixos segles.

la tàctica era senzilla i demoledora. en entrar a certa distància del castell, un veler ràpid i precís s'apropava al vaixell mercant que pretenia creuar l'Oresund. aplegava i et demanava la pasta. si no pagaves, el cobrador, amb un mig somriure a la cara, se n'anava cap a la costa... i mentre els 17 canons que hi havia al castell jugaven a "hundir la flota" amb tu... una vegada en l'estret, tenies els collons pillats. el castell té 270º de visió sobre les aigües i no cal ser molt tonto per a poder calcular distància i temps per a saber quan enviar al cobrador i quan tenir preparat els canons... la gent solia pagar...

el castell, tal qual es veu avui dia és una construcció del segle XVI, que s'assembla més a un palau que a un castell. de fet, quan un llig en la guia "castell impressionant" un pensa en el Krak dels Cavallers o en Montségur, no en un palau un poc més gran que el del Marqués de Dos Aigües, envoltat per un turó de dos metres... joder, des que la pòlvora entrà en el negoci de la guerra, no se construeixen castells com Deu mana... el Kronborg este no aguanta una càrrega de cavalleria ben feta...

el segle XVI fou un segle mogut en este estret. fou la època de les guerres entre el jove regne de Suècia i una Dinamarca que estava notant com el seu ascendent estava començant a enmustir-se. de fet, hi ha una tàctica ben curiosa i recordada pels suecs en la que estava Carles V de Suècia batallant a Polònia, sagnant en tropes, dessitjant retirar-se. moment que aprofità el superdotat rei Frederic III de Dinamarca per a pegar-li un mos a la part sud de Suècia. Carles veié la declaració de guerra com una manera perfecta de retirar-se de Polònia sense que pareguera una retirada en tota regla.
Carles V sabia del principi estratègic que diu que una armada és una manta massa curta per a cobrir tot el llit. si cobreix el cap, deixarà els peus al descobert. Carles no tornà per vaixell a Estocolm, que és lo que qualsevol conservador hauria fet. el tipo començà a fer marxes forçades i en unes setmanes se plantà en el coll de la península de Jutlàndia, avui dia la frontera d'Alemanya i Dinamarca. en eixe moment, Frederic podia continuar pel sud de Suècia i obtenir el màxim botí possible o retirar-se a fer-li front a Carles. el menda se quedà en Suècia. lo que no m'explique és com és que Frederic no s'adonà que l'exèrcit suec, una vegada en Jutlàndia, sols tenia una via: cap a Suècia pel camí més curt, via Copenhague...
en fi, en la primera fortalesa que es troben, els suecs l'assetgen i la netegen en dos setmanes. a partir d'ahí corregueren rumors de "la invencible armada sueca" per tota Dinamarca. segon error de Frederic: pensar que els números son definitius en una guerra. si el primer que pega pega prou fort, li és molt més fàcil ser victoriós al final de la història...


però el tio Carles també tingué part de sort. entre la península de Jutlàndia i l'extrem sud de Suècia hi ha dos illes, Fyn, la de Odense i Zelàndia, la de Copenhague (sí, d'on ve el nom de Nova Zelanda). això implicava creuar dos estrets, el "Cinturó Menut", entre la península i al primer illa i el "Cinturó Gran" entre les dos illes. creuar sis mil homes de la nit al matí no és algo que es faça fàcilment. però l'hivern del 1637 fou el més gèlid del que es té notícia, i els estrets estaven congelats. Carles tingué la vista de fer-li cas als enginiers que li asseguraven que el gèl podria aguantar el pas dels homes i dels canons. així fou...
entre les poques batalles guanyades per golejada i la publicitat de que havien creuat les aigües caminant (que era parcialment cert, per altra banda), no hi havia ni Deu que vullguera lluitar contra ells. ja en Zelàndia, els suecs arrassaren els pocs castells dignes d'eixe nom que hi havien. no tocaren Copenhague, tercer gran encert del Carles, es dedicaren a deixar Dinamarca sense tropes organizades. (porte un temps llegint la història de Dinamarca i he trobat grans similituds amb la història d'Espanya, però com un ordre de magnitud menys marcat: quan tota Europa anava cap a les democràcies representatives, ells recolcen la monarquia absolutista; quan Anglaterra s'encarrega de que Napoleó se la pegue, ells recolcen els canvis napoleònics; ...)
tot açò venia a que el castell de Kronborg fou un dels últims en caure i on es refugià la major part del exèrcit danés. d'això queden les entranyes del castell (amb una gran vista guiada) i on l'estat decidí instal·lar una estàtua de Holder el Danés, gegant que representa les voluntats daneses i que despertarà el dia que el país estaiga en perill... pel que sé, en la Marxa a través dels estrets, Holder no menejà un muscle.

com podreu imaginar, la vista de l'estret i de Suècia (a escassos 4 km) és prou bonica. els jardins del castell és un lloc de pic-nic de cap de setmana per a les famílies daneses, i les aigües són un lloc perfecte per a practicar els esports nàutics (eixe curiós oxímoron)...


però, a vore, on estan les raons teatrals? us hauré timat? bueno, no. o no del tot en tot cas... el cas és que en ple segle XVI uns embaixadors anglessos tornaren al Tamesis contant meravelles d'un castell preciós i imponent a vora de l'aigüa, on les nits eren llargues i tenebroses. poc més li faltà a un escriptor d'obres teatrals en ambientar la seu de la corona danesa en una ciutat de nom Elsinore, anglonització del nom Helsingor, en una tragèdia que estava acabant d'escriure.

us deixe el link a la galeria de l'escapada:

Helsingor

P.D.: i no puc evitar fer-vos una pregunta, ¿què fa una senyera en un quadre del segle XVI en la galeria del castell on morí el príncep shakespearià?