Villejuif - Paul Vaillant-Couturier

ahir vaig tornar a ma casa, o a la que fou ma casa... estava canviada, com tot, com sempre, pero no havia millorat com Notre Dame... de fet, em va entristir veure que una tenda de motos de la planta baixa ara era un supermercat de productes import-export xinesos...

vaig tornar a fer el cami a l'escola... en la ment repassava les pàgines d'aquell assaig interminable de Kierkegaard, titolat 'la tornada'... i vaig anar a la casa d'un vell amic. diria aqe fou el meu primer amic, de nom Vincent.

Villejuif per la vesprada estava sent creuada per gent que tornava de treballar. Enfile el carrer que vertebrava el barri i em trobe amb el forn enfront de la farmàcia, més enllà el Mercadona nacional i, desviant-me a propòsit, la meva escola. Mateixes reixes, mateix pati, mateixos ventanals. Ara tocava donar sentit ple al meu buceig a l’infraconscient.
Feia molts messos que havia identificat el carrer i la casa al Google Maps. Però ni sabia el nom del carrer ni el número de la casa. Sols la imatge mental d’una casa i el nom d’una persona...
Em pare a les afores de la casa que reconeixia com la seva. Allí hi havia un camió, com ho recordava, però, ¿i si s’havien canviat de casa? No era probable, l’havien construïda ells mateixos... m’aprope a la porta i del primer pis ix un cos d’una dona major per la finestra. Li pregunte si és la casa dels Mazzanti, i em diu que si... premi... i la reconec com l’àvia. als cinc minuts estava davant d’una altra dona, esta més jove, la cara de la qual estava emmagatzemada en el fons de les circumvoluncions de la memòria, al igual que la del seu home. Els pares de Vincent estaven més vells, òbviament: havien passat quinze anys. Però les cares, les marques, estaven tal qual eren, tal qual les recordava. Jo coneixia a una germana menor de Vincent, Marion, que tenia a penes tres anys quan se’n vam tornar. Ara Marion havia acabat de fer els examens d’accés a la universitat i tenia dos germanes més.

Em digueren que Vincent s’havia acabat de traslladar el dilluns anterior a sa casa, però li cridaren i vaig parlar amb ell per a quedar el cap de setmana. Canviàrem mails i telèfons, i, en penjar-li, un viatge amb els pares escomençà, primer els records, després el present i després el futur. Un comentari de sa mare em fuetejà l’ànima: ai, pues, ja te contarà, perquè es casarà l’any vinent... I entraren en escena eixos calfreds que venen en els moments en que veus clarament davant de tu les línees del destí de les persones... ufff... no vaig poder evitar sentir cert marejol, però eixa part analítica i comprensiva em parà els peus: ¿què vols?, té 24 anys com tu, això sols mostra que vius en una torre de marfil... sí, però...

La conversa amb els pares s’allargà mitja hora més i després vaig girar cua cap a l’estació de metro i vaig cridar als meus companys que estaven a punt d’apujar a l’ascensor de la Torre Eiffel. Volia ocupar la ment en altra cosa que no fos observar-me a mi mirant el mon des d’un balcó d’una torre... Una hora després, entre pilars de ferro, comentava l’experiència amb un matemàtic xec i em deia que era afortunat, que els seus companys d’escola son tots pares i mares. Definitivament, qui no es consola és per què no vol. Una llàstima que no m’agrade el consol...