primeres impressions daneses

passats ja uns dies des que vaig aterrar, encara en la fase introductòria de la supervivència, tinc algo de temps per pensar en pensar i per escriure...

comencem pel principi, estic vivint en Vedbæk, localitat a 10 km de la universitat on curraré i a 25 km del centre de Copenague. és un poble de chalets, casetes i mansions. i no és ironia, és supossa que és una de les regions més cares de tota Dinamarca. els Hyundai de les casetes s'alternen amb pocs Rolls-Royce, alguns Porsche Cayenne i molts Mercedes... la caseta on estic es sembla molt a la de Uppsala, la veritat, si bé és un poc més petita. visc amb una dona en els seus seixanta, exballerina de ballet que es guanya la vida donant classes de ballet (però no en sa casa). es dóna prou importància a si mateixa o, al menys, al seu passat, però no aplega al punt de cretinisme. és bona conversadora, no agobia i menja frutes i verdures ecològiques... no sé ben bé per què, eixe fou un detall que no em sorprengué; com si, d'alguna manera, haguera esperat alguna mania en algun aspecte cotidià...

i això em dóna peu a comentar lo següent: Dinamarca és un país mooooooolt car.
congelats i menjar tractat d'alguna manera (conserva, semiconserva, marinat, escabetxe) es poden conseguir a preu raonables. raonablement per dalt del preu d'Espanya, però es pot sobreviure amb ells. manduca fresca, ja siga carn, fruta o verdura és molt cara. obvie el peix fresc perquè tant eixe producte com les frutes i verdures d'importació (o ecològiques) són productes de luxe... no vull ni imaginar lo que paga la meva casera al mes per les (micro)ensalades que es fa... de fet, un dels seus temes favorits és queixar-se amargament de lo car que està tot i de lo molt que paga al cap de l'any en impostos. li deia jo que algun benefici tindria el "socialisme escandinau" i me deia que ella no el veia en cap lloc, que un dels temes que el govern més promou, la bona educació global, s'havia capgirat en un sistema en que la gent veu que va a la universitat sense haver d'esforçar-se...
això em feu pensar en un parell de converses que he tingut sobre este tema. i trobe que la gent confon el "esforçar-se econòmicament" amb el "esforçar-se acadèmicament". pots ser un bon estudiant i no tenir un clau i vice-versa. no veig cap tipus de relació entre eixos dos eixos... no veig malament el fer gasto social (despilfarro, dirien alguns) en beques. sí veig malament que no hi haja cap mitjà de control de que ixe gasto s'haja gastat adientment. un exemple acceptable: si no recorde malament, en les beques del MEC als estudiants d'universitat se'ls obliga a aprovar el 30% dels crèdits matriculats. així i tot, jo pujaria el percentatge al 70%. ídem per a les beques de tesi, que la prova de mèrits siga realment una prova de mèrits, no un tràmit.
que hi ha gent que enganya amb la declaració del irpf? bueno, preferisc tenir falsos positius que falsos negatius. vamos que preferesc tenir que tragar-me Catwoman o Daredevil si els productors van a recolzar pelis basades en còmics...

canviem d'epígraf: la vida al lab. m'he trobat molt agust en lo poc que he vist del meu cap (temporal, però cap) i de la seva gent. el dimecres que vaig arribar em convidaren a sopar a un japo (força bò). estiguérem el meu jefe hindú (Kiran), la seva companya/novia/jo-qué-sé portuguesa (Ana Paula), una estudiant de doctorat portuguesa (Rita) i jo i la conversa fou molt interessant i es parlà de tot menys curro (no tocava). per la vesprada del dijous vaig apropar-me a la universitat. allí ja vaig parlar amb Kiran sobre el "què" del projecte i el "com", parlàrem sincerament els dos sobre què esperàvem de la estancia i no ens amagàrem cap "sí, però...". més endavant aniré desgranant de què va el meu curro, però la veritat és que estic molt content de la pinta que té i si ho acabem pot quedar algo molt, molt xulo... el divendres fou la presentació en societat a tot el centre, que son unes 80 persones en total, en un esmorzar, en el qual hi havia unes 30, que tenen tots els divendres de matí abans del seminari de centre. estos esmorzars són molt curiosos i interessants: companys de treball parlant, en anglès, sobre la última escapada amb la parella a tal o qual lloc. són la classe de coses que es poden fer quan hi ha un grupet de persones que no es duen especialment malament entre ells (inclús alguns poden ser amics, i tot) i quan tens un percentatge prou alt de gent forànea, la qual cosa obliga a parlar en anglès. és algo que en espanya huaríem d'aprendre a fer...
curiós fou també el coneixement d'un microbiòleg espanyol, Manolo, que havia estat al IATA de Burjassot just este any passat i coneixia, molt de passada, a Marieta.
- sí, me dijo Rita que venías de la Politécnica. yo estuve en la "de Valencia", vamos en la otra...
- bueno, yo estudié allí
- amh, ¿también tienen ingenierias?
- ¿cómo? no, no, soy biólogo...
- ¿biólogo? otia, ¿y haces modelos? joder, me quito el sombrero...
- bueno, no es para tanto...
- calla, calla, pues me alegro, tio, y encima vienes con Kiran que es un crack en eso...
- sí, voy a ver si se me pega algo...
- claro que sí, ya has dado el paso importante que es trabajar en eso, ahora ya...

un bon tipo...
en fi, com podeu veure, estic en la fase d'adaptació i encara m'enlluernen moltes coses, ja aplegarà la fase d'aceptació de matissos i normalitzarem les vivències...
hui, per exemple, m'ha enlluernat un tendre article de Javier Cercas... en veu baixa, pausada, va obrint l'armadura, poc a poc, va llevant el paper regal del paquet ple d'emocions, de sentiments... sniff...