was there someone tunning a harp!?

...com diu Kurt en acabar de bordar el tema de Bowie, en aquell directe acústic, per a arrencar els riures dels privil·legiats de la sala... fabulós culmen de lo que deuria ser un clímax en una relació sincera espectador-artista...

em trobe, des que els vaig descobrir, buscant els clímax: aprenent a veure'ls, a disfrutar-los, a (vanament) preparar-los. clímax de tot tipus, però els que més a sovint estic en disposició de disfrutar i fer disfrutar és en converses. eixa frase curta, precisa, com un cop de daga, que reuneix dos o més referències a lo que s'acaba de comentar, que les reuneix, els dóna un sentit diferent i addicional i provoca un mig-somriure, somriure complet o riure, depenent de l'encert...

i com vaig aprendre les lliçons de Nietzsche, sé que per a entendre els clímax s'han d'entendre els anticlímax. tenen dinàmiques idèntiques, sols que canviades de signe. (i pense que és eixa la raó per la que disfrute tant dels chistes dolents...).
clímax i anticlímax juguen en "l'espera inacabada", en la sorpresa, en el canviar el significat de les paraules, no sols canviar la conversa de carril (com es pot fer amb els comentaris o interrupcions), sino portar la conversa a una carretera completament nova, que ningú havia vist. en definitiva canviar les regles de la conversa...

igualment, els clímax o anticlímax en altres terrenys són moviments similars, sols canvia el context, la dinàmica és la mateixa. ¿exemple? un moment que vaig patir (i dic patir) fou quan, mentre un primer bes a una xica en la que estava invertit emocionalment em soltà
- ¿i això què significa? ¿per què ho has fet?
recorde que sense pensar-m'ho massa li vaig contestar
- bueno, m'abelllia...
sols quan vaig veure que la cara li canviava d'un mig somriure coqueto a una cara a quadros vaig entendre que sense voler-ho li havia girat la tortilla. com me reconegué una estona després, ella s'hagués rigut al veure'm distanciar-me balbucejant alguna resposta racional justficant l'acció... l'anticlímax s'havia convertit en clímax... era una contra a la contra (i com Pablo s'enrecordarà, en els Tekken a eixe moviment li deien un chicken...)... i lo millor és que havia vingut sense esforç...

intente preparar els clímax, sí, però al final t'adones que les converses son fluxos de pensaments, d'ordres callades i secrets desitjos. tot bollit en una mateixa olla, sense ordre ni raó... lo més útil no és perdre el temps intentant-los veure, sino aprofitar l'ocasió en la que es presenten sense avisar. pillar la ona, fer-li un parell de voltes i acceptar que, al cap de pocs segons, morirà i et deixarà en la sorra de la costa... i hauràs de tornar mar endins per a tornar a intentar caçar una altra situació potencialment climàtica (o anticlimàtica)...

i una ona que no he malgastat ha segut un grup del qual alguns m'havien parlat bé, però que havia rebutjat en el seu moment per tenir etiqueta pop. la veritat és que fou el descobriment d'una cançó la que em feu veure que estava davant un clímax musical. similar al que vaig sentir en escoltar per primera vegada The General dels Dispatch. eixa sensació de que la cançó t'està portant lluny, lluny, a un lloc on no havies estat mai i al que tornaràs cada vegada que tornes a deleïtar-te amb eixa peça de... art... no trobe una paraula millor...

la cançó, és Copenhague del grup vetusta morla... bon profit...


fins on reconec, totes les fotos són de la capital i dels seus voltants
...és impossible no apreciar un grup que fan esta entrada a un concert, i esta eixida...