lunes, 29 de septiembre de 2008

de tanto que lo intenté...

El Dissabte vaig anar a Christiania.

Què és Christiania? Utopia feta realitat, la verruga en la cara de Dinamarca, la única fruita del Maig del 68 que ha pervivit fins avui dia, barri de drogadictes...
Intentem ficar un poc de trellat al post... En la wikipedia (i en anglès) teniu un article prou interessant, encara que la neutralitat està un poc disputada. Anem als fets. En 1971, el Reial Regiment d'Artilleria de l'exèrcit danés es retira d'unes casernes que constituïen un fort del segle XVII que ocupava bona part d'una illa a dos cents metres del centre ciutat, Christianshavn (el port de Christian). Un temps després, a prinicpis de Septembre de 1971, uns veïns tiren avall un pared i ocupen la zona tot reclamant l'àrea com a parc infantil. Era una època en la que hi havia problemes per a allotjar a la gent en el centre ciutat. És curiós com estes coses escomencen, no? Com aquella peli sobre els Panteres Negres que comença amb un dels fundadors dient "Per a mi, els Panteres Negres començaren en un creuer de carrers en el que no funcionaven els semàfors..."

El 26 de Septembre, un periodista de nom Jacob Ludvigsen (i conegut pro-anarquista) escriu un article en el seu periòdic notant que si les forces vives alternatives esperaven un lloc on començar la construcció d'una societat des del principi, ¿què millor que la Ciutat Prohibida del Militars?
Zona anteriorment militaritzada, en un ambient de necessitat de cases, quan encara es veia el fum de la Primavera del 68 (tant en Paris com igualment important en l'Europa Protestant), ... no fa falta tirar-li massa imaginació per a pensar en lemes tal qual "demanem allò impossible", "la utopia és el camí", etc.
Resultat, quan la policia vol fer algo en les antigues casernes, la zona estava pleneta de gent que volia viure en una societat colectiva, al seu aire, sense sentir que la seva vida estava en una cinta de muntatge d'una factoria... lo que la burgesia del moment anomenà "hippies, anarcos i okupes", sí.
Després d'un temps, la gent s'autoorganitzà. La única manera era una democràcia consensual i participativa i així ho han fet fins avui. Si algú encara pensa que anarquia és sinònim de falta de regulació, és que parla amb termes que li venen grans. Amb l'establiment d'una societat al marge de la societat (i insistisc, a cinc minuts del centre de Copenhague) hi hagueren èpoques en les que la societat els tractà de càncer, els polis entraren a lo hunos i, pitjor encara, tot aquell que volia fer alguna cosa il·legal anava allà ja que les col·lectivitats sempre han segut molt poc actives a l'hora de podar els elements no participatius (quanta gent pregunta en classe encara que tinga un dubte? pos ja està... que una classe no és una col·lectivitat?, ¿i què és sino?)...


El resultat a llarg plaç fou un tens consentiment per part de l'administració (a més, disputes entre el govern local i nacional beneficiaren a Christiania) i una utopia que ha anat aterrant a un sòl realista i, alhora, envejable. Al poc de començar l'aventura, acordaren pagar un cànon per l'aigua i la llum. Durant molt de temps fou un mercat obert de hachís, i ocult de drogues més dures. Estes, oficialment no consentides, però tampoc massa perseguides. També hi hagueren problemes amb rinyes entre bandes que, curiosament no eren de Christiania, però se citaven allí per la falta de policia.
Avui dia, Christiania no és altra cosa que una comunitat no regida per ningú, sino per tots, amb assemblees per a decidir-ho tot, tot. Hi ha moltes tendetes de manualitats. Hi ha restaurants, tots vegetarians, uns puestos on venen menjar (també no vegetarià) a preu de supermercat (i, per una vegada, no pagar el 24% de IVA alegra) i un parell de galeries d'art. La venda de hachís es deixà de fer palesa en el 2004, però, qui vol, troba. Furtar propietats personals està prohibit i no hi ha policia però, la meva experiència és que en cap moment sents inseguretat i veus que hi ha gent que "està mirant". Dis-li policies, dis-li "els col·legues del barri"... Desconec quina serà la pena per furtar, deconec si tindràs dret a un juï just, però m'atreveria a imaginar que el tracte no serà el d'enfrontar-se a una lacra social, com tant passa en el sistema, digue'm-ne, normal.

La pregunta que se'ns ve a la ment és, avui dia seria possible que tota esta roda haguera començat? ¿Seria possible que els meus amics i jo, i quaranta col·legues més, tiràrem una pared i ocuparem, per exemple, el solar dels jesuïtes al costat del Jardí Botànic? Ja us ho avance: no. Per què? La resposta més sòlida que se m'acut és "perquè vivim bé". Probablement molts, lo primer que haureu pensat és "vale, ocupem el solar del jesuïtes, però lo primer és ficar el router amb wifi, eh?". La societat en la que vivim ens ha templat tant, que pensem que estem fets per a la societat de la connexió i la calefacció, i no a l'inrevés. Nasquérem, ja, burgesos. Podent parlar en estes tertúlies de cafè que són els blogs després de venir de treballar i abans de fer-nos el sopar, som endormiscadament feliços... Per això ens sorprén tant, des del punt de vista dels plantejaments, la primera lectura de "V de Vendetta", o les idees filoanarquistes del "El Club de la Lucha". Per això se'ns acut un "anda!" quan escoltem al protagonista de l'obra d'Alan Moore dir "els governs deurien de tenir por dels governats, no al revés"...
Escuses tot? I tant, una vegada t'has desacostumat als soporífers plaers de la nostra societat, la vida fora de les nostres costums no és taaaaant dura.

El pas del hikikomori al món exterior és algo que mai farà volent, d'ahí que una hòstia a temps és el millor remei per a llevar tonteries del cap. No és eixir "per a patir", és contrastar, comparar, i elegir. Però una elecció és "entre dos o més coses", com deia Matthew Broderick en aquella peli.

I tornant a casa per la vesprada, no podia llevar-me del cap una conversa que vaig tenir amb Dani fa uns anys, quan estàvem immersos en estudis bulímics universitaris. Tot començà quan li vaig comentar una rondalla que havia llegit recentment. Desconec, avui dia, si la vaig llegir en un mail, en una web o en un dominical. La història és la següent:
Una platja tropical, mar blava, un home en els seus trenta anys, amb pell tostada i banyador envellit, sentat mirant el temps passar. Al seu costat es senta un altre home també en els trenta, camisa hawaiana i banyador novet, turista, si no era ja obvi. L'home que estava de vancances li pregunta a l'aborigen sobre una barqueta que té al costat.
-És la barca amb la que vaig a pescar.
-I pesca molt?
-Pesque lo que necessite per a dinar i sopar el dia.
-Bueno, però si pescara més, podria comprar-se una barca més gran i millor.
-I, ¿per què voldria jo una barca més gran i millor?
-Així podria pescar encar més, i vendre el gènere en el mercat.
-Aquí no hi ha mercat, sols la tenda.
-Millor encara, seria l'únic que tindria una pescateria amb peix fresc... en un parell d'anys calcule que podria comprar-se un segon vaixell i contractar a gent. En uns anys més, tindria tota una flota a les seves ordres i seria ric.
-Ja... -diu l'aborigen mirant-se'l-. I per a què voldria ser jo ric?
-Bueno, ser ric li permetria jubilar-se en una illa preciosa, tindre la seva barqueta i eixir a pescar tots els matins el menjar i el sopar.
-...

De ser l'home local li haguera preguntat si el tipo era tonto... Siga com siga, Dani, en la seva mentalitat de bon economista en seguida veié on faltava pintura en el gran llenç.
-Home, la història té un fallo, ¿què passa si el pescador es fica malalt un dia?
-Aleshores, eixe dia no menja... -li vaig contestar.
I vam riure, però pense que la història es quedà en alguna circumvolució cerebral i ix d'ahí de tant en tant per a saludar-me. La rondalla em semblava molt similar al capítol en el que Siddharta compara la seva recerca a l'aparença de recerca de Gotama i la seva colla...
Tant imbuïts estem en "fer el camí", o en "fer un camí", que no sabem veure a qui ja ha aplegat on nosaltres volem aplegar. Pot ser que el camí siga important, però és lo únic? ¿Qui som nosaltres per a jutjar si els altres camins són menys vàlids?
De vegades la vida pot ser algo més que vendre la Play 2 per a comprarte la Play 3; ojo amb l'edat que tens i juntat pronte amb una persona amb la que pugues pagar la hipòteca de forma còmoda; compra, ràpid, compra ixe cotxe nou que tanta poca falta te fa; paga una mensualitat per a ficar-te la cara pintada i amb una bufanda i ser, durant tots els diumenges de l'any, un més entre molts...

Encara que sols fos per plantejar una hipòtesi alternativa de vida, done l'experiència de Christiania per bona. I és que on tots pensen el mateix, al final ningú acaba pensant res...

3 comentarios:

Pado dijo...

Poc que afegir.

M'ha encantat aquest escrit.

I jo també m'ho pregunte. I si el pescador es fica malalt?

Lechuck dijo...

Hace unos meses vi de nuevo Trainspotting...tus últimas frases me han recordado al principio de la película y no he podido evitar colocar tu cara en la de Obi-Wan cuando se choca contra el coche... Supongo que acabaré olvidando esa escena, las cosas se olvidan, y los arrebatos del 68 tienen ya un par de dedos de polvo en sus estanterías.

Ygrámul dijo...

Mmmh. Me pregunto si la cuestión es tanto si somos capaces de crear un mundo ideal (que yo creo que sí) como si estamos preparados para soportarlo. Es decir: si nos hacemos a la idea de que en ese mundo va a seguir habiendo malas personas que se aprovechen de los que son más tontos que ellos, va a seguir habiendo gente que, en el trato de persona a persona, fracasará.

Lo que me pregunto es si, al final, nos hacemos las preguntas sustanciales o las menos sustanciales...