un altra lliçó de periodisme líric, exemple de que no calen 100 fulles per a fer un tractat filosòfic, ...
qui? com no, Javier Sampedro...
sobre què? seria complicat restringir-ho a un tema, però ja diria que, esta vegada, versa sobre la senzillesa i la simplicitat... allò que és nou i allò que es còpia...
a disfrutar!
domingo, 30 de noviembre de 2008
sábado, 29 de noviembre de 2008
was there someone tunning a harp!?
...com diu Kurt en acabar de bordar el tema de Bowie, en aquell directe acústic, per a arrencar els riures dels privil·legiats de la sala... fabulós culmen de lo que deuria ser un clímax en una relació sincera espectador-artista...
em trobe, des que els vaig descobrir, buscant els clímax: aprenent a veure'ls, a disfrutar-los, a (vanament) preparar-los. clímax de tot tipus, però els que més a sovint estic en disposició de disfrutar i fer disfrutar és en converses. eixa frase curta, precisa, com un cop de daga, que reuneix dos o més referències a lo que s'acaba de comentar, que les reuneix, els dóna un sentit diferent i addicional i provoca un mig-somriure, somriure complet o riure, depenent de l'encert...
i com vaig aprendre les lliçons de Nietzsche, sé que per a entendre els clímax s'han d'entendre els anticlímax. tenen dinàmiques idèntiques, sols que canviades de signe. (i pense que és eixa la raó per la que disfrute tant dels chistes dolents...).
clímax i anticlímax juguen en "l'espera inacabada", en la sorpresa, en el canviar el significat de les paraules, no sols canviar la conversa de carril (com es pot fer amb els comentaris o interrupcions), sino portar la conversa a una carretera completament nova, que ningú havia vist. en definitiva canviar les regles de la conversa...
igualment, els clímax o anticlímax en altres terrenys són moviments similars, sols canvia el context, la dinàmica és la mateixa. ¿exemple? un moment que vaig patir (i dic patir) fou quan, mentre un primer bes a una xica en la que estava invertit emocionalment em soltà
- ¿i això què significa? ¿per què ho has fet?
recorde que sense pensar-m'ho massa li vaig contestar
- bueno, m'abelllia...
sols quan vaig veure que la cara li canviava d'un mig somriure coqueto a una cara a quadros vaig entendre que sense voler-ho li havia girat la tortilla. com me reconegué una estona després, ella s'hagués rigut al veure'm distanciar-me balbucejant alguna resposta racional justficant l'acció... l'anticlímax s'havia convertit en clímax... era una contra a la contra (i com Pablo s'enrecordarà, en els Tekken a eixe moviment li deien un chicken...)... i lo millor és que havia vingut sense esforç...
intente preparar els clímax, sí, però al final t'adones que les converses son fluxos de pensaments, d'ordres callades i secrets desitjos. tot bollit en una mateixa olla, sense ordre ni raó... lo més útil no és perdre el temps intentant-los veure, sino aprofitar l'ocasió en la que es presenten sense avisar. pillar la ona, fer-li un parell de voltes i acceptar que, al cap de pocs segons, morirà i et deixarà en la sorra de la costa... i hauràs de tornar mar endins per a tornar a intentar caçar una altra situació potencialment climàtica (o anticlimàtica)...
i una ona que no he malgastat ha segut un grup del qual alguns m'havien parlat bé, però que havia rebutjat en el seu moment per tenir etiqueta pop. la veritat és que fou el descobriment d'una cançó la que em feu veure que estava davant un clímax musical. similar al que vaig sentir en escoltar per primera vegada The General dels Dispatch. eixa sensació de que la cançó t'està portant lluny, lluny, a un lloc on no havies estat mai i al que tornaràs cada vegada que tornes a deleïtar-te amb eixa peça de... art... no trobe una paraula millor...
la cançó, és Copenhague del grup vetusta morla... bon profit...
fins on reconec, totes les fotos són de la capital i dels seus voltants
...és impossible no apreciar un grup que fan esta entrada a un concert, i esta eixida...
em trobe, des que els vaig descobrir, buscant els clímax: aprenent a veure'ls, a disfrutar-los, a (vanament) preparar-los. clímax de tot tipus, però els que més a sovint estic en disposició de disfrutar i fer disfrutar és en converses. eixa frase curta, precisa, com un cop de daga, que reuneix dos o més referències a lo que s'acaba de comentar, que les reuneix, els dóna un sentit diferent i addicional i provoca un mig-somriure, somriure complet o riure, depenent de l'encert...
i com vaig aprendre les lliçons de Nietzsche, sé que per a entendre els clímax s'han d'entendre els anticlímax. tenen dinàmiques idèntiques, sols que canviades de signe. (i pense que és eixa la raó per la que disfrute tant dels chistes dolents...).
clímax i anticlímax juguen en "l'espera inacabada", en la sorpresa, en el canviar el significat de les paraules, no sols canviar la conversa de carril (com es pot fer amb els comentaris o interrupcions), sino portar la conversa a una carretera completament nova, que ningú havia vist. en definitiva canviar les regles de la conversa...
igualment, els clímax o anticlímax en altres terrenys són moviments similars, sols canvia el context, la dinàmica és la mateixa. ¿exemple? un moment que vaig patir (i dic patir) fou quan, mentre un primer bes a una xica en la que estava invertit emocionalment em soltà
- ¿i això què significa? ¿per què ho has fet?
recorde que sense pensar-m'ho massa li vaig contestar
- bueno, m'abelllia...
sols quan vaig veure que la cara li canviava d'un mig somriure coqueto a una cara a quadros vaig entendre que sense voler-ho li havia girat la tortilla. com me reconegué una estona després, ella s'hagués rigut al veure'm distanciar-me balbucejant alguna resposta racional justficant l'acció... l'anticlímax s'havia convertit en clímax... era una contra a la contra (i com Pablo s'enrecordarà, en els Tekken a eixe moviment li deien un chicken...)... i lo millor és que havia vingut sense esforç...
intente preparar els clímax, sí, però al final t'adones que les converses son fluxos de pensaments, d'ordres callades i secrets desitjos. tot bollit en una mateixa olla, sense ordre ni raó... lo més útil no és perdre el temps intentant-los veure, sino aprofitar l'ocasió en la que es presenten sense avisar. pillar la ona, fer-li un parell de voltes i acceptar que, al cap de pocs segons, morirà i et deixarà en la sorra de la costa... i hauràs de tornar mar endins per a tornar a intentar caçar una altra situació potencialment climàtica (o anticlimàtica)...
i una ona que no he malgastat ha segut un grup del qual alguns m'havien parlat bé, però que havia rebutjat en el seu moment per tenir etiqueta pop. la veritat és que fou el descobriment d'una cançó la que em feu veure que estava davant un clímax musical. similar al que vaig sentir en escoltar per primera vegada The General dels Dispatch. eixa sensació de que la cançó t'està portant lluny, lluny, a un lloc on no havies estat mai i al que tornaràs cada vegada que tornes a deleïtar-te amb eixa peça de... art... no trobe una paraula millor...
la cançó, és Copenhague del grup vetusta morla... bon profit...
fins on reconec, totes les fotos són de la capital i dels seus voltants
...és impossible no apreciar un grup que fan esta entrada a un concert, i esta eixida...
miércoles, 26 de noviembre de 2008
Escapades per Dinamarca: Helsingor
fa un temps em vaig dirigir a Helsingor. la ciutat és famosa pel seu castell. i el castell és famós per raons econòmiques i teatrals.
no hi ha res com el llenguatge lògic per a que la gent es senta perduda, així que anem al tema.
el castell de Helsingor, de nom Kronborg Slot, era una aduana que començà a funcionar al segle XV fins al XVIII per a tots els vaixells que passaven per l'estret del Oresund (en anglès), que avui dia separa Suècia i Dinamarca. en eixos temps les dos voreres de l'estret eren daneses i tots els vaixells que passaven per ací havien de pagar un drac d'or anglès, lo qual era un sangria en aquell temps. eixa sang plenava les arques de la reialesa danesa i pagà part de la influència que tingué este país en la escandinàvia d'eixos segles.
la tàctica era senzilla i demoledora. en entrar a certa distància del castell, un veler ràpid i precís s'apropava al vaixell mercant que pretenia creuar l'Oresund. aplegava i et demanava la pasta. si no pagaves, el cobrador, amb un mig somriure a la cara, se n'anava cap a la costa... i mentre els 17 canons que hi havia al castell jugaven a "hundir la flota" amb tu... una vegada en l'estret, tenies els collons pillats. el castell té 270º de visió sobre les aigües i no cal ser molt tonto per a poder calcular distància i temps per a saber quan enviar al cobrador i quan tenir preparat els canons... la gent solia pagar...
el castell, tal qual es veu avui dia és una construcció del segle XVI, que s'assembla més a un palau que a un castell. de fet, quan un llig en la guia "castell impressionant" un pensa en el Krak dels Cavallers o en Montségur, no en un palau un poc més gran que el del Marqués de Dos Aigües, envoltat per un turó de dos metres... joder, des que la pòlvora entrà en el negoci de la guerra, no se construeixen castells com Deu mana... el Kronborg este no aguanta una càrrega de cavalleria ben feta...
el segle XVI fou un segle mogut en este estret. fou la època de les guerres entre el jove regne de Suècia i una Dinamarca que estava notant com el seu ascendent estava començant a enmustir-se. de fet, hi ha una tàctica ben curiosa i recordada pels suecs en la que estava Carles V de Suècia batallant a Polònia, sagnant en tropes, dessitjant retirar-se. moment que aprofità el superdotat rei Frederic III de Dinamarca per a pegar-li un mos a la part sud de Suècia. Carles veié la declaració de guerra com una manera perfecta de retirar-se de Polònia sense que pareguera una retirada en tota regla.
Carles V sabia del principi estratègic que diu que una armada és una manta massa curta per a cobrir tot el llit. si cobreix el cap, deixarà els peus al descobert. Carles no tornà per vaixell a Estocolm, que és lo que qualsevol conservador hauria fet. el tipo començà a fer marxes forçades i en unes setmanes se plantà en el coll de la península de Jutlàndia, avui dia la frontera d'Alemanya i Dinamarca. en eixe moment, Frederic podia continuar pel sud de Suècia i obtenir el màxim botí possible o retirar-se a fer-li front a Carles. el menda se quedà en Suècia. lo que no m'explique és com és que Frederic no s'adonà que l'exèrcit suec, una vegada en Jutlàndia, sols tenia una via: cap a Suècia pel camí més curt, via Copenhague...
en fi, en la primera fortalesa que es troben, els suecs l'assetgen i la netegen en dos setmanes. a partir d'ahí corregueren rumors de "la invencible armada sueca" per tota Dinamarca. segon error de Frederic: pensar que els números son definitius en una guerra. si el primer que pega pega prou fort, li és molt més fàcil ser victoriós al final de la història...
no hi ha res com el llenguatge lògic per a que la gent es senta perduda, així que anem al tema.
el castell de Helsingor, de nom Kronborg Slot, era una aduana que començà a funcionar al segle XV fins al XVIII per a tots els vaixells que passaven per l'estret del Oresund (en anglès), que avui dia separa Suècia i Dinamarca. en eixos temps les dos voreres de l'estret eren daneses i tots els vaixells que passaven per ací havien de pagar un drac d'or anglès, lo qual era un sangria en aquell temps. eixa sang plenava les arques de la reialesa danesa i pagà part de la influència que tingué este país en la escandinàvia d'eixos segles.
la tàctica era senzilla i demoledora. en entrar a certa distància del castell, un veler ràpid i precís s'apropava al vaixell mercant que pretenia creuar l'Oresund. aplegava i et demanava la pasta. si no pagaves, el cobrador, amb un mig somriure a la cara, se n'anava cap a la costa... i mentre els 17 canons que hi havia al castell jugaven a "hundir la flota" amb tu... una vegada en l'estret, tenies els collons pillats. el castell té 270º de visió sobre les aigües i no cal ser molt tonto per a poder calcular distància i temps per a saber quan enviar al cobrador i quan tenir preparat els canons... la gent solia pagar...el castell, tal qual es veu avui dia és una construcció del segle XVI, que s'assembla més a un palau que a un castell. de fet, quan un llig en la guia "castell impressionant" un pensa en el Krak dels Cavallers o en Montségur, no en un palau un poc més gran que el del Marqués de Dos Aigües, envoltat per un turó de dos metres... joder, des que la pòlvora entrà en el negoci de la guerra, no se construeixen castells com Deu mana... el Kronborg este no aguanta una càrrega de cavalleria ben feta...
el segle XVI fou un segle mogut en este estret. fou la època de les guerres entre el jove regne de Suècia i una Dinamarca que estava notant com el seu ascendent estava començant a enmustir-se. de fet, hi ha una tàctica ben curiosa i recordada pels suecs en la que estava Carles V de Suècia batallant a Polònia, sagnant en tropes, dessitjant retirar-se. moment que aprofità el superdotat rei Frederic III de Dinamarca per a pegar-li un mos a la part sud de Suècia. Carles veié la declaració de guerra com una manera perfecta de retirar-se de Polònia sense que pareguera una retirada en tota regla.
Carles V sabia del principi estratègic que diu que una armada és una manta massa curta per a cobrir tot el llit. si cobreix el cap, deixarà els peus al descobert. Carles no tornà per vaixell a Estocolm, que és lo que qualsevol conservador hauria fet. el tipo començà a fer marxes forçades i en unes setmanes se plantà en el coll de la península de Jutlàndia, avui dia la frontera d'Alemanya i Dinamarca. en eixe moment, Frederic podia continuar pel sud de Suècia i obtenir el màxim botí possible o retirar-se a fer-li front a Carles. el menda se quedà en Suècia. lo que no m'explique és com és que Frederic no s'adonà que l'exèrcit suec, una vegada en Jutlàndia, sols tenia una via: cap a Suècia pel camí més curt, via Copenhague...
en fi, en la primera fortalesa que es troben, els suecs l'assetgen i la netegen en dos setmanes. a partir d'ahí corregueren rumors de "la invencible armada sueca" per tota Dinamarca. segon error de Frederic: pensar que els números son definitius en una guerra. si el primer que pega pega prou fort, li és molt més fàcil ser victoriós al final de la història...
però el tio Carles també tingué part de sort. entre la península de Jutlàndia i l'extrem sud de Suècia hi ha dos illes, Fyn, la de Odense i Zelàndia, la de Copenhague (sí, d'on ve el nom de Nova Zelanda). això implicava creuar dos estrets, el "Cinturó Menut", entre la península i al primer illa i el "Cinturó Gran" entre les dos illes. creuar sis mil homes de la nit al matí no és algo que es faça fàcilment. però l'hivern del 1637 fou el més gèlid del que es té notícia, i els estrets estaven congelats. Carles tingué la vista de fer-li cas als enginiers que li asseguraven que el gèl podria aguantar el pas dels homes i dels canons. així fou...
entre les poques batalles guanyades per golejada i la publicitat de que havien creuat les aigües caminant (que era parcialment cert, per altra banda), no hi havia ni Deu que vullguera lluitar contra ells. ja en Zelàndia, els suecs arrassaren els pocs castells dignes d'eixe nom que hi havien. no tocaren Copenhague, tercer gran encert del Carles, es dedicaren a deixar Dinamarca sense tropes organizades. (porte un temps llegint la història de Dinamarca i he trobat grans similituds amb la història d'Espanya, però com un ordre de magnitud menys marcat: quan tota Europa anava cap a les democràcies representatives, ells recolcen la monarquia absolutista; quan Anglaterra s'encarrega de que Napoleó se la pegue, ells recolcen els canvis napoleònics; ...)
tot açò venia a que el castell de Kronborg fou un dels últims en caure i on es refugià la major part del exèrcit danés. d'això queden les entranyes del castell (amb una gran vista guiada) i on l'estat decidí instal·lar una estàtua de Holder el Danés, gegant que representa les voluntats daneses i que despertarà el dia que el país estaiga en perill... pel que sé, en la Marxa a través dels estrets, Holder no menejà un muscle.
com podreu imaginar, la vista de l'estret i de Suècia (a escassos 4 km) és prou bonica. els jardins del castell és un lloc de pic-nic de cap de setmana per a les famílies daneses, i les aigües són un lloc perfecte per a practicar els esports nàutics (eixe curiós oxímoron)...
però, a vore, on estan les raons teatrals? us hauré timat? bueno, no. o no del tot en tot cas... el cas és que en ple segle XVI uns embaixadors anglessos tornaren al Tamesis contant meravelles d'un castell preciós i imponent a vora de l'aigüa, on les nits eren llargues i tenebroses. poc més li faltà a un escriptor d'obres teatrals en ambientar la seu de la corona danesa en una ciutat de nom Elsinore, anglonització del nom Helsingor, en una tragèdia que estava acabant d'escriure.
us deixe el link a la galeria de l'escapada:
 |
| Helsingor |
P.D.: i no puc evitar fer-vos una pregunta, ¿què fa una senyera en un quadre del segle XVI en la galeria del castell on morí el príncep shakespearià?
domingo, 23 de noviembre de 2008
Escapades per Dinamarca: Jægersborg Dyrehave
la setmana passada, volia caminar enmig d'arbres. portava uns caps de setmana visitant ciutats i estava fart de cotxes. així que vaig pillar el tren i dos estacions després estava en Jægersborg Dyrehave, "el parc de cèrvols".
era un antiga reserva de cacera reial fins que a principis del segle XX es reconvertí en un parc municipal. sí, ja, lo normal és que s'haguera convertit en una reserva natural, però estos danesos (i era una sensació que també vaig tenir en Uppsala) pensen que la millor naturales és la que s'integra amb la vida de les persones i la societat. d'ahí que els boscos s'usen per a fusta i no hi haja valles (i passen coses com esta).
la gràcia era que feia fresqueta (uns deu graus baix un cèl gris), però ni m'haguera imaginat que el Diumenge entràrem de ple en l'hivern.
una vegada dins del recinte, entrades amb portes roges característiques i després de mirar al mapa, m'encaminí cap a la zona que ficava cèrvols... portava deu minuts caminant, en una senda a ratos de fang, a ratos de pedres, quan baixà de repent la temperatura i escomençà a ploure... bueno, començà a caure una pluja molt fina que ràpidament es convertí en granís. era xiri-miri fet granís. les famílies que havien vingut a dinar el diumenge s'estaven precipitant cap als cotxes i, jo, agatxant el cap i calçant-me la caputxa, cap al prat del cèrvols. parà als deus minuts, però quan acabà tot el sòl estava ple d'una manta blanca. i jo pensant que això faria que els pobres cèrvols s'amagarien baix cobert...
mitja hora després de bon ritme de marxa des que havia entrat en el parc, apleguí a un creuer de camins a la vora d'un prat, on hi havia una casona de la realesa alt d'un turó. treure el mapa per veure el mapa quan un gos començà a lladrar... i el sòl començà a tremolar com si passara el metro prop, com si un terratrèmol estigués venint. el soroll feu que alçara el cap, i ¿què vaig veure? un centenar de cèrvols i femelles en estampida cap a la casona... amb la boca oberta, em donà temps a fer un parell de fotos als animals i veure cap a on se n'havien anat...
vint minuts després els vaig trobar. estaven al bell mig del prat. i hi havia un caminet que passava pel costat. també hi havia cartells que eixe prat era "zona de berrea" i que la gent fera el favor de deixar en pau els cèrvols. però els danesos ja tenen experiència en els espanyols, així que vaig girar cua cap allà...
estant a vint metres escassos de les primeres femelles (que, a poc a poc s'allunyaven balant com si foren un ramat de ovelles) vingueren cap a mi dos mascles, cadascú pel seu costat, quan ja estava pensant en un arbre on pujar, els dos giraren envers l'altre i començaren a pegar-se cabotades com en els documentals del Félix Rodríguez de la Fuente. estigueren vora un quart d'hora arreant-se hòsties fins que un dels dos tingué prou i se pirà correguent... amb el susto encara en el cos, vaig tenir temps de comprovar que ho havia gravat en video... i de que tenia els dits congelats...
si voleu veure l'àlbum de les fotos de l'escapadeta... i els videos de la lluita dels mascles... sols heu de fer click...
era un antiga reserva de cacera reial fins que a principis del segle XX es reconvertí en un parc municipal. sí, ja, lo normal és que s'haguera convertit en una reserva natural, però estos danesos (i era una sensació que també vaig tenir en Uppsala) pensen que la millor naturales és la que s'integra amb la vida de les persones i la societat. d'ahí que els boscos s'usen per a fusta i no hi haja valles (i passen coses com esta).
la gràcia era que feia fresqueta (uns deu graus baix un cèl gris), però ni m'haguera imaginat que el Diumenge entràrem de ple en l'hivern.
una vegada dins del recinte, entrades amb portes roges característiques i després de mirar al mapa, m'encaminí cap a la zona que ficava cèrvols... portava deu minuts caminant, en una senda a ratos de fang, a ratos de pedres, quan baixà de repent la temperatura i escomençà a ploure... bueno, començà a caure una pluja molt fina que ràpidament es convertí en granís. era xiri-miri fet granís. les famílies que havien vingut a dinar el diumenge s'estaven precipitant cap als cotxes i, jo, agatxant el cap i calçant-me la caputxa, cap al prat del cèrvols. parà als deus minuts, però quan acabà tot el sòl estava ple d'una manta blanca. i jo pensant que això faria que els pobres cèrvols s'amagarien baix cobert...
mitja hora després de bon ritme de marxa des que havia entrat en el parc, apleguí a un creuer de camins a la vora d'un prat, on hi havia una casona de la realesa alt d'un turó. treure el mapa per veure el mapa quan un gos començà a lladrar... i el sòl començà a tremolar com si passara el metro prop, com si un terratrèmol estigués venint. el soroll feu que alçara el cap, i ¿què vaig veure? un centenar de cèrvols i femelles en estampida cap a la casona... amb la boca oberta, em donà temps a fer un parell de fotos als animals i veure cap a on se n'havien anat...
vint minuts després els vaig trobar. estaven al bell mig del prat. i hi havia un caminet que passava pel costat. també hi havia cartells que eixe prat era "zona de berrea" i que la gent fera el favor de deixar en pau els cèrvols. però els danesos ja tenen experiència en els espanyols, així que vaig girar cua cap allà...
estant a vint metres escassos de les primeres femelles (que, a poc a poc s'allunyaven balant com si foren un ramat de ovelles) vingueren cap a mi dos mascles, cadascú pel seu costat, quan ja estava pensant en un arbre on pujar, els dos giraren envers l'altre i començaren a pegar-se cabotades com en els documentals del Félix Rodríguez de la Fuente. estigueren vora un quart d'hora arreant-se hòsties fins que un dels dos tingué prou i se pirà correguent... amb el susto encara en el cos, vaig tenir temps de comprovar que ho havia gravat en video... i de que tenia els dits congelats...
si voleu veure l'àlbum de les fotos de l'escapadeta... i els videos de la lluita dels mascles... sols heu de fer click...
 |
| Jægersborg Dyrehave |
viernes, 21 de noviembre de 2008
sim-sum, sim-sum, simsisisisuuumm...
perquè des de COU que no dormia tant poc durant tant de temps...
perquè des l'estiu del iGEM del 2006 que no havia currat tant ni tan a gust...
perquè el model cada dia es pareix més a una bactèria virtual i menys a una masturbació mental...
perquè hui és un d'eixos dies (uuuuuuuuuuíp)...
perquè vaig venir buscant el fred i este ha vingut sense invitació...
perquè hui ha segut la primera nevada del any...
perquè... sí
nevada a les portes de l'Institut... i nosaltres mirant-ho com a bobos...
per això, i per molts més motius...
vaig a fer-me la cervessa que estava guardant per a una ocasió especial!!
(joder, què poc fa falta per ser mínimament feliç...)
perquè des l'estiu del iGEM del 2006 que no havia currat tant ni tan a gust...
perquè el model cada dia es pareix més a una bactèria virtual i menys a una masturbació mental...
perquè hui és un d'eixos dies (uuuuuuuuuuíp)...
perquè vaig venir buscant el fred i este ha vingut sense invitació...
perquè hui ha segut la primera nevada del any...
perquè... sí
nevada a les portes de l'Institut... i nosaltres mirant-ho com a bobos...
per això, i per molts més motius...
vaig a fer-me la cervessa que estava guardant per a una ocasió especial!!
(joder, què poc fa falta per ser mínimament feliç...)
miércoles, 19 de noviembre de 2008
101 entrades!
m'acabe d'adonar que l'anterior missatge era el número 100 del blog... joé, i jo dedicant-lo a fer referència a un altre blog... en fi...
però la importància de tancar un capítol, o una centena, es inversament proporcional a les ganes amb les que es comença el següent capítol, no? hale, anem per feina...
com a entrada 101, primera entrada de la següent centena, vaig a ser breu, reflexiu i profund...
de títol, "s'apropa l'hivern" (encara que és un títol que ja he gastat)...
les paraules sobren... si esta no es una prova fefaent de que estem entrant en l'hivern de Mordor, que baixe Tolkien i ho veja...
sort que este cap de setmana volia anar al museu...
parèntesi de cafè
en Intenet hi ha molta bazofia... inclús algú pot dir que es resumeix a correu + porno... i algú altre afegiria correu + porno + blogs (o qualsevol aplicació 2.0)...
inclús en el mon dels blogs hi ha molta bazofia...
però, de vegades, sols de vegades, et trobes lliris... eixos lliris blancs, radiants, que creixen en el femer, aparentment aliès a l'ambient decadent que els envolta...
un cas? Nicolás López, director chilé de pel.lícules com Promedio Rojo o, la recentment estrenada (i estrellada), Santos. està de presentacions de la peli arreu del món, actualment per Europa. el tipo portava dies escrivint posts depriments en plan "joé, per què els espanyols no veuen la meua peli si els productors m'han dit que està de puta mare" (que és un poc com fiar-se del juí d'una mare sobre si estàs prim o gros...). bueno, portava temps sense acabar de llegir els seus posts, i anit em vaig trobar en aquesta autèntica meravella... la ragazza del asiento quince... per favor, llegiu-la fins el final... im-pressionant...
els senadors neo-cons del meu parlament mental estan ficant un recurs al post per fantasiós e inverosímil però, encara que prospere el recurs, no deixa de ser un bon tros de realisme fantàstic...
inclús en el mon dels blogs hi ha molta bazofia...
però, de vegades, sols de vegades, et trobes lliris... eixos lliris blancs, radiants, que creixen en el femer, aparentment aliès a l'ambient decadent que els envolta...
un cas? Nicolás López, director chilé de pel.lícules com Promedio Rojo o, la recentment estrenada (i estrellada), Santos. està de presentacions de la peli arreu del món, actualment per Europa. el tipo portava dies escrivint posts depriments en plan "joé, per què els espanyols no veuen la meua peli si els productors m'han dit que està de puta mare" (que és un poc com fiar-se del juí d'una mare sobre si estàs prim o gros...). bueno, portava temps sense acabar de llegir els seus posts, i anit em vaig trobar en aquesta autèntica meravella... la ragazza del asiento quince... per favor, llegiu-la fins el final... im-pressionant...
els senadors neo-cons del meu parlament mental estan ficant un recurs al post per fantasiós e inverosímil però, encara que prospere el recurs, no deixa de ser un bon tros de realisme fantàstic...
viernes, 14 de noviembre de 2008
lunes, 10 de noviembre de 2008
capítol 4, equip...
l'altre dia vaig anar a una armeria...
no hi havia ni una arma de foc. era una armeria... treta de qualsevol llibre de literatura fantàstica. amb les seves espasses, masses, cuirasses, cascs, arcs, fletxes, etc...
tot començà un matí amb una renúncia de la meva consciència: m'havia fet la promesa de no llegir res, res, de ficció mentre estava per ací. no volia perdre de vista la montonada de feina que tinc i considere que era una manera de no abocar-me a l'ostracisme de "no, no puc sortir de marxa, m'espera un dungeon per poder pujar de nivell..."... esta semana havia ja desistit, vaig googlejar per a "rol copenhague" i el dissabte, aprofitant que volia veure el barri llatí de copenhague, i després de veure unes esglèsies, algunes estàtues i gent (molta) pel carrer, em vaig encaminar a "la" tenda.
el lloc es diu Faraos Cigarer (web en dansk, ojo). curiós que el títol d'un album de tintinmacutes puga allotjar un lloc tan, tan freak... m'esperava una tendeta amb còmics, algo de figuretes i algo de llibres de rol. vaig trobar això i mooooolt més... de fet, em vaig trobar dos tendes, a deu metres una de l'altra. una sols per a còmics (massa poc que puguera aprofitar -moltes coses en danés i massa manga- i, així i tot, vaig carregar) i l'altra... ai, l'altra... l'altra era un locus amoenus, una deliciosa realitat alternativa en el bell mig de Copenhague... la tenda tenia de tot... tota una planta per als diferents jocs de taula que pugueu imaginar i per a figures, tota una prestatgeria per a cartes col·leccionables. però lo impressionant estava en la planta baixa: una armeria de les que pots trobar en qualsevol llibre de rol baix l'epígraf de "equip"...
demaneu i ho tenen... exemple:
- hola, sóc un mag molt poderós, amb un buit en el meu interior, però especiltzat en magia de combat. tenen.
- hola, sóc un warlord maleït ja que vaig matar a la meva dona i la meva filla. tenen.
- hola, sóc un elfo, estic enamorat de ma mare i sols menge dicotiledònies. tenen.
- hola, sóc freak i vull tenir amics que, com jo, es senten embobats quan veuen la tenda que sempre han volgut tenir. benvingut a casa!...
els preus estan alts, inclús per a estàndards danesos. una armadura completa te pot eixir per uns 500 euros, una espasa llarga per 50 euros, un arc per 100 euros i un bastó similar al de Saruman per 150 euros.
i com haureu adivinat ja, totes les armes son d'espuma, encara que tenen un nucli més dur (per a que no es partisca l'arma quan algú, ejem, faça l'animal). i com haureu adivinat també, tota esta mostra de freakisme té una raó (no, no ho fan perquè sí). la tenda organitza partides de rol en viu... els cabrons dels jefes han de tenir un negoci rodó: tinc dos locals que estan plens a rebossar, on te done un servei integral si eres freak... és com un supermercat, però del freak... impresionant... molt envejable i me pregunte si això funcionaria en València... tal vegada no, però en Madrid, muntant-ho bé estaria dispossat a provar-ho (si ningú ho ha fet encara -que ho dubte- i si trobe algun banc per al prèstec, clar)...
ah, i les partides de rol en viu sols són dansk, clar... mecachís... (però qui anirà a les rebaixes de Nadal de la tenda?!? jijiji...)
bueno, tornant un poc al redil, dels còmics que em vaig comprar, hi ha un que és altament recomanable: DC Universe: The Stories of Alan Moore.
és un recopilatori de les històries soltes que el mestre Moore escriví en la seva etapa en DC. sols hi ha una de Swamp Thing, però per a algo teniu els recopilatoris de eixa sèrie (cu cú!). este volum està pensat en reunir les històries que Alan escriví en sèries regulars com Green Lantern o especials com l'impressionant "Whatever happened to the man of Tomorrow?" o el "The Killing Joke" que tanta escola creà... però, a banda dels còmics més coneguts, inclús en les històries que no són de cap sèrie famosa es veu el talent de Moore: es veu eixe domini dels temps (i dic temps) de la narrativa seqüencial, eixa mestria en l'arc narratiu (sí, això que tant trobe a faltar en Cómo conocí a vuestra madre o en Heroes), tot al servei d'un conta-contes que sap què històries contar i com contar-les... des que vaig descobrir Midnight Nation (per una vegada algú consegueix usar adientment el recurs del viatge en el temps...) que no m'havia emocionat tant cap ficció (ni no ficció, pa'qué enganyar-nos...)...
no hi havia ni una arma de foc. era una armeria... treta de qualsevol llibre de literatura fantàstica. amb les seves espasses, masses, cuirasses, cascs, arcs, fletxes, etc...
tot començà un matí amb una renúncia de la meva consciència: m'havia fet la promesa de no llegir res, res, de ficció mentre estava per ací. no volia perdre de vista la montonada de feina que tinc i considere que era una manera de no abocar-me a l'ostracisme de "no, no puc sortir de marxa, m'espera un dungeon per poder pujar de nivell..."... esta semana havia ja desistit, vaig googlejar per a "rol copenhague" i el dissabte, aprofitant que volia veure el barri llatí de copenhague, i després de veure unes esglèsies, algunes estàtues i gent (molta) pel carrer, em vaig encaminar a "la" tenda.
el lloc es diu Faraos Cigarer (web en dansk, ojo). curiós que el títol d'un album de tintinmacutes puga allotjar un lloc tan, tan freak... m'esperava una tendeta amb còmics, algo de figuretes i algo de llibres de rol. vaig trobar això i mooooolt més... de fet, em vaig trobar dos tendes, a deu metres una de l'altra. una sols per a còmics (massa poc que puguera aprofitar -moltes coses en danés i massa manga- i, així i tot, vaig carregar) i l'altra... ai, l'altra... l'altra era un locus amoenus, una deliciosa realitat alternativa en el bell mig de Copenhague... la tenda tenia de tot... tota una planta per als diferents jocs de taula que pugueu imaginar i per a figures, tota una prestatgeria per a cartes col·leccionables. però lo impressionant estava en la planta baixa: una armeria de les que pots trobar en qualsevol llibre de rol baix l'epígraf de "equip"...demaneu i ho tenen... exemple:
- hola, sóc un mag molt poderós, amb un buit en el meu interior, però especiltzat en magia de combat. tenen.
- hola, sóc un warlord maleït ja que vaig matar a la meva dona i la meva filla. tenen.
- hola, sóc un elfo, estic enamorat de ma mare i sols menge dicotiledònies. tenen.
- hola, sóc freak i vull tenir amics que, com jo, es senten embobats quan veuen la tenda que sempre han volgut tenir. benvingut a casa!...
els preus estan alts, inclús per a estàndards danesos. una armadura completa te pot eixir per uns 500 euros, una espasa llarga per 50 euros, un arc per 100 euros i un bastó similar al de Saruman per 150 euros.
i com haureu adivinat ja, totes les armes son d'espuma, encara que tenen un nucli més dur (per a que no es partisca l'arma quan algú, ejem, faça l'animal). i com haureu adivinat també, tota esta mostra de freakisme té una raó (no, no ho fan perquè sí). la tenda organitza partides de rol en viu... els cabrons dels jefes han de tenir un negoci rodó: tinc dos locals que estan plens a rebossar, on te done un servei integral si eres freak... és com un supermercat, però del freak... impresionant... molt envejable i me pregunte si això funcionaria en València... tal vegada no, però en Madrid, muntant-ho bé estaria dispossat a provar-ho (si ningú ho ha fet encara -que ho dubte- i si trobe algun banc per al prèstec, clar)...
ah, i les partides de rol en viu sols són dansk, clar... mecachís... (però qui anirà a les rebaixes de Nadal de la tenda?!? jijiji...)
bueno, tornant un poc al redil, dels còmics que em vaig comprar, hi ha un que és altament recomanable: DC Universe: The Stories of Alan Moore.
és un recopilatori de les històries soltes que el mestre Moore escriví en la seva etapa en DC. sols hi ha una de Swamp Thing, però per a algo teniu els recopilatoris de eixa sèrie (cu cú!). este volum està pensat en reunir les històries que Alan escriví en sèries regulars com Green Lantern o especials com l'impressionant "Whatever happened to the man of Tomorrow?" o el "The Killing Joke" que tanta escola creà... però, a banda dels còmics més coneguts, inclús en les històries que no són de cap sèrie famosa es veu el talent de Moore: es veu eixe domini dels temps (i dic temps) de la narrativa seqüencial, eixa mestria en l'arc narratiu (sí, això que tant trobe a faltar en Cómo conocí a vuestra madre o en Heroes), tot al servei d'un conta-contes que sap què històries contar i com contar-les... des que vaig descobrir Midnight Nation (per una vegada algú consegueix usar adientment el recurs del viatge en el temps...) que no m'havia emocionat tant cap ficció (ni no ficció, pa'qué enganyar-nos...)...dos exemples. hi ha un parell d'històries d'una sèrie que jo desconeixia, Vega, que, si per mi fos, donaria en primer de carrera com a exemple de lo que vol dir "subjectivitat" quan vols viure d'un treball (la ciència) que es basa, en gran part, en l'anàlisi d'allò que veus...
per altra banda, us vaig a confessar una cosa, Superman mai m'havia caigut bé. el veia com un americà més: guapo, pentinat, sempre fent lo correcte, sempre prenent la decisió adient. de la sèrie de Kal-El els que més m'agradaven eren els dolents. en les dos històries que hi ha de Superman al volum he conseguit veure-li els matissos, les preguntes, les decisions difícils, eixe terreny borrós on es mou, gairebé sempre, la bona història...
i, ja per acabar, este matí, La Cárcel de Papel m'ha regalat la millor manera de tancar este post: un dels primers treballs d'Alan Moore, íntegre... ja es pot adivinar certs recursos que després cristalitzaran en treballs com Watchmen o From Hell... molt guapo... lo que he trobat més curiós és tenir un Alan Moore que feia també de dibuixant, sense fer-ho massa malament, la veritat...
hale, disfruteu!
miércoles, 5 de noviembre de 2008
change has come...
tenia pensat escriure açò d'ací uns dies, quan la pols s'hagués assentat, quan l'emoció s'hagués dissolt en el dia a dia tan còmode en el que vivim. però no...
tot el canvi ha vingut de llegir el blog de Quico Alsedo. normalment cínic, de vegades nihilista, gairebé sempre escrivint per a alimentar els trolls del seu blog...Quico m'ha emocionat, recordant-me els calfreds d'esta matinada quan, calculadora en mà, amb unes desenes de pàgines de mitjos yanquees en el explorer, jo també he sentit l'estar davant d'un moment històric...
en el futur, li contaré a la gent que jo estava allí quan Obama ens recordà allò de "ho veieu?"... els contaré que fou la primera vegada que un negre fós la persona que té el botó roig de "APÓ!"...
i els contaré que fou la primera vegada que la tecnologia aplegava a les cotes de "Star Wars"... que no? mireu, mireu, el video...
i ja parlarem un altre dia de qui canviarà a qui, si Obama al món o el món a Obama... si serà tant bon president com candidat... si les ànsies de fer les coses diferents es desfaran en la màquina trinxadora buròrata... i aleshores ho tornaré a dir: there has never been anything false about hope...
ahí (i és de les poques coincidències) pense com John Locke de Lost: "Change is good!". lo pitjor que li pot passar a un sistema és el establir-se, blindar-se al canvi, vinga eixe en el costat que vinga, però que siga un canvi freqüent...
gran dia per a sentir grans discursos... tant el de Obama (com vé sent habitual) de reconèixement de la victòria com la de McCain d'aceptació de la derrota...
pd: i se m'acut una altra cançó bonrollera per a un dia com avui, a afegir a les dos del post anterior... escolteu...
tot el canvi ha vingut de llegir el blog de Quico Alsedo. normalment cínic, de vegades nihilista, gairebé sempre escrivint per a alimentar els trolls del seu blog...Quico m'ha emocionat, recordant-me els calfreds d'esta matinada quan, calculadora en mà, amb unes desenes de pàgines de mitjos yanquees en el explorer, jo també he sentit l'estar davant d'un moment històric...
en el futur, li contaré a la gent que jo estava allí quan Obama ens recordà allò de "ho veieu?"... els contaré que fou la primera vegada que un negre fós la persona que té el botó roig de "APÓ!"...
i els contaré que fou la primera vegada que la tecnologia aplegava a les cotes de "Star Wars"... que no? mireu, mireu, el video...
i ja parlarem un altre dia de qui canviarà a qui, si Obama al món o el món a Obama... si serà tant bon president com candidat... si les ànsies de fer les coses diferents es desfaran en la màquina trinxadora buròrata... i aleshores ho tornaré a dir: there has never been anything false about hope...
ahí (i és de les poques coincidències) pense com John Locke de Lost: "Change is good!". lo pitjor que li pot passar a un sistema és el establir-se, blindar-se al canvi, vinga eixe en el costat que vinga, però que siga un canvi freqüent...
gran dia per a sentir grans discursos... tant el de Obama (com vé sent habitual) de reconèixement de la victòria com la de McCain d'aceptació de la derrota...
pd: i se m'acut una altra cançó bonrollera per a un dia com avui, a afegir a les dos del post anterior... escolteu...
sábado, 1 de noviembre de 2008
parlem (breument) d'economia
ara que han passat uns dies des que el mercat financer pillà una calentura històrica, trobe que pot ser el moment per a parlar un poc del tema, i de com està el tema en Dinamarca.
cert és que la gent ací no estava massa preocupada. a principis d'estiu un banc de certa importància, el Roskilde Bank, quebrà. s'havia passat de llest i havia invertit massa en hipoteques americanes... a qui se li ocorreix... un grup de bancs es repartiren les peces que quedaren d'este...
i, un bon dia, després del Septembre que vivimos peligrosamente, a Islandia li tocà fer un reality check i se quedà en bragues econòmiques. els païssos escandinaus treballen molt entre ells. les corones sueques passen a corones daneses, este passen a corones noruegues i estes a corones islandeses que es tornen a invertir en Copenhague. era algo positiu per a ells ja que així enfortien les seves economies (impulsats, principalment, per la locomotora islandesa). què passa si la locomotora se queda sense carbó? bueno, el dimecres passat, una tenda d'electrònica tenia una oferta de 50% menys en tots els articles fins que s'exhauriren les existències. el capital era islandés. Sterling, la Ryanair danesa, quebrà el dimarts per la nit i deixà de volar. capital? principalment islandés. si havies comprat el vol en la seva web, per tal d'estalviar el % que es queda l'agència, ves buscant-te un altre vol. és el cas del meu ex-company de pis...
un indi que treballa a la universitat comentava de, a continuació, acampar a les portes de les tendes Magasin (similar a Galerías Preciados) ja que era la següent companyia amb més capital islandés...
i cada vegada que me donen una notícia d'estes, no puc evitar somriure o riure ampliament (tampoc és que ho intente massa). una, per la sensació de que hi ha hagut gent que pensava que podia fer-se tota Asia amb un canó i quatre homes (deixant Kamchatka per al final, aiaiai...). dos, per la sensació que hi havia molta gent que estava vivint per damunt de les seves possibilitats i d'ahí el reality check. i tres, joder, perquè qui no ha rigut als videos de Javi y Luci?
sent un poc més realista, està clar que ve marejada. però la vida és adaptació, no? i ací ix a la superfície com els anys d'Universitat (de)formen a la gent...
bueno, tornant a casa, esta setmana hem vist som la Kutxa i BBK han decidit fusionar-se (per què els economistes usen eixe verb? joder, que me recorda a altres fusions...). i pot ser que no siga l'únic moviment d'estos que vejam, però no crec que hi hagen quebres. i, bueno, si hi ha, és perquè algun altre jugador que es creia més llest que el pardillo que ha perdut el canó en Kamchatka, ha decidit atacar a Europa de l'altre jugador, sense tenir en compte les cartes que cadascú té...
-Una carrera és un lista de vocabulario, y algunas herraminetas muy básicas... -ens deia un profe de Bioquímica en primer. aleshores el vaig odiar, avui afegiria a la seva frase: i la majoría de dinàmiques es poden explicar pel Risk...
en fi, vaig a deixar de dir tontás i despedir-me amb l'opinió d'un expert (siga això lo que siga) en economia:
curiós quan parla de la supossada "fi" del capitalisme... o del efecte de la por...
cert és que la gent ací no estava massa preocupada. a principis d'estiu un banc de certa importància, el Roskilde Bank, quebrà. s'havia passat de llest i havia invertit massa en hipoteques americanes... a qui se li ocorreix... un grup de bancs es repartiren les peces que quedaren d'este...
i, un bon dia, després del Septembre que vivimos peligrosamente, a Islandia li tocà fer un reality check i se quedà en bragues econòmiques. els païssos escandinaus treballen molt entre ells. les corones sueques passen a corones daneses, este passen a corones noruegues i estes a corones islandeses que es tornen a invertir en Copenhague. era algo positiu per a ells ja que així enfortien les seves economies (impulsats, principalment, per la locomotora islandesa). què passa si la locomotora se queda sense carbó? bueno, el dimecres passat, una tenda d'electrònica tenia una oferta de 50% menys en tots els articles fins que s'exhauriren les existències. el capital era islandés. Sterling, la Ryanair danesa, quebrà el dimarts per la nit i deixà de volar. capital? principalment islandés. si havies comprat el vol en la seva web, per tal d'estalviar el % que es queda l'agència, ves buscant-te un altre vol. és el cas del meu ex-company de pis...
un indi que treballa a la universitat comentava de, a continuació, acampar a les portes de les tendes Magasin (similar a Galerías Preciados) ja que era la següent companyia amb més capital islandés...
i cada vegada que me donen una notícia d'estes, no puc evitar somriure o riure ampliament (tampoc és que ho intente massa). una, per la sensació de que hi ha hagut gent que pensava que podia fer-se tota Asia amb un canó i quatre homes (deixant Kamchatka per al final, aiaiai...). dos, per la sensació que hi havia molta gent que estava vivint per damunt de les seves possibilitats i d'ahí el reality check. i tres, joder, perquè qui no ha rigut als videos de Javi y Luci?
sent un poc més realista, està clar que ve marejada. però la vida és adaptació, no? i ací ix a la superfície com els anys d'Universitat (de)formen a la gent...
bueno, tornant a casa, esta setmana hem vist som la Kutxa i BBK han decidit fusionar-se (per què els economistes usen eixe verb? joder, que me recorda a altres fusions...). i pot ser que no siga l'únic moviment d'estos que vejam, però no crec que hi hagen quebres. i, bueno, si hi ha, és perquè algun altre jugador que es creia més llest que el pardillo que ha perdut el canó en Kamchatka, ha decidit atacar a Europa de l'altre jugador, sense tenir en compte les cartes que cadascú té...
-Una carrera és un lista de vocabulario, y algunas herraminetas muy básicas... -ens deia un profe de Bioquímica en primer. aleshores el vaig odiar, avui afegiria a la seva frase: i la majoría de dinàmiques es poden explicar pel Risk...
en fi, vaig a deixar de dir tontás i despedir-me amb l'opinió d'un expert (siga això lo que siga) en economia:
curiós quan parla de la supossada "fi" del capitalisme... o del efecte de la por...
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
Entradas
