martes, 12 de junio de 2007

botant sobre pedres: aprendo, aprendo, aprendo, ...


trobe que és just en el moment en el que xoque amb la realitat... sí, crec que és just aleshores... estàs tan tranquil i, de repent, un poal d'aigüa freda... de vegades és l'inconscient, de vegades és algú (moltes vegades és algú) qui prem el botó...

i aleshores ve eixa punxada en la vèrtebra en la que el coll es fon amb l'espatlla... i un mateix pensament: 'nooo, què va...'... i ahí escomença lo que podria nomenar-se una conversació contra la pared. com jugar al ping-pong amb una de les tables alçades: et dius alguna cosa, ho matitzes a l'instant, per, a continuació, tornar a matitzar-ho... fins que trobes el punt just de sal i sucre en el que la tomata fregida no està ni dolça ni àcida...

l'últim d'eixos moments el desencadenà el bo de Thorsten. 'ai, pues te queden dos setmanes'... i, a partir d'ahí, la bola de neu no feu altra cosa que crèixer... l'aigua comença ha pujar, els pensaments que s'acolpen, puja la marea, repasses la llista de coses per fer i veus que no has fet ni la meitat... i hi ha vegades que ho assumeixes just abans que el nivell de l'aigua aplegue al sostre... hi ha d'altres que segueixes amb la teva vida (submergit) per un temps i un bon matí notes que els pulmons deixen d'estar enxarcats...

i, en assumir-lo, es pot caure en la distància... en el meu cas, em veig pensant ja en com encarar els reptes que vindran demà, i m'escolte tranquilitzant-me que 'hui és hui, i per a demà encara queda molt'... curiós, no hauré dit jo això vegades a altres persones...
és algo que em sol passar, que passe pàgina, en el dia a dia, ràpidament. però queda l'aigua de la pluja en les clavegueres i, si et pares a ensumar, hi ha vegades que la pudor puja... generalment quan menys t'ho esperes... obviament la inteligència emocional, justament per ser inteligència, busca abans l'eficiència que el romanticisme, que la emoció perquè sí...
el canvi és bo, diu un dels pocs personatges amb pes de Lost... però la ment treballa molt més còmodament quan ha ficat àncora en algun port... un altre tema és si la comoditat és lo òptim per al treball ben fet... els estudiants sabem bé que les idees més prolífiques acudeixen en les matinades de sudors freds i cabotades davant de pàgines plenes de gargots...

a ratos pense en el dijous de la semana que ve... bé, en el dijous, en el divendres i en el cap de setmana... i en l'estiu... i... valorant el pas, calculant... es pareix a les càbal.les de l'Australopitecus en botar de branca en branca... i això fa que la ment s'esvaesca del present, que deixe d''estar' on està el cervell... Scott Card diria que els filotes amb València estan engrossant, a costa dels filotes amb Uppsala... fa anys, no m'hauria costat res dir que estic passant 'actius emocionals' des de fons suecs a valencians... i això afecta al dia a dia...

no recorde molt bé a qui li vaig dir en un mail, només aplegar, que a la fi estava físicament on la meva ment estava des que feia un temps... i he disfrutat a kilos del silenci de Eklundshof (literalment, petit parc de la roureda), de la proximitat del laboratori, de no parlar cara a cara en castellà fins fa dos dies... de caminar este camí compostel.là, sense fites cada kilòmetre, sense certifcat a la fi...

fi, sí, suposse que eixa és la paraula... però encara em queden dies fins agafar un vol que, passant per Munich, em porte als calors pre-estiuencs... així que, una vegada assumides les realitats, queda prendre distància amb els fets, ficar certa perspectiva, disfrutar del temps que queda... i eixir, a la fi, de la cova en la que jo mateixa m'havia (res)guardat...

és curiòs, o grandiós més bé... passa el temps i, en situacions aparentment dispars, em reconec en eixe jove Craig Thompson que torna a sa casa, a la seva realitat, després de passar eixes setmanes precioses amb Raina... i aleshores Thompson, l'escritor, juga amb la metàfora dintre de la metàfora amb la caverna de Plató... la primera vegada que ho vaig llegir em paregué un canvi de registre forçat, després, amb el temps, m'he trobat sentint d'una manera molt pareguda a eixa...
és una pena, però cada vegada que llegesc eixa estupenda novel.la em pareix com si captara la meitat del misstage, perquè l'altra meitat és una crisi religiosa de l'adolescència tardana que no he tingut el remot plaer de patir... si amb la meitat que sent més pròxima ja em pareix una genialitat, no sé lo que em pareixeria havent patit l'altra meitat també...

i el ping-pong continua, i continua...

7 comentarios:

Anónimo dijo...

Yo quiero tener un post así jo. (Pat, este "jo" va por ti que sé que me los cuentas)
Y resulta que estas cosas las pueden leer personas cercanas e incluso personas, que pasaban por allí...
Me viene a la mente aquello de que "las personas no cambian, pero sus cirsunstancias sí y eso hace cambiar a las personas" : P

arnau dijo...

...des d'este matí portava pensant que la versió original del post quedava força millor...

condesa, lamento disentir... pienso que las personas sí cambian, continuamente... otra cosa es que haya ciertos aspectos que nos acompañan más tiempo que otros...
besos!

Anónimo dijo...

Esta noche...toca en inglés?sueco? chino recién aprendido? Serás...serás...políglota!
(no es que esté loca, es solo que cada vez que lo leo está en una lengua...)

Anónimo dijo...

Quizá no me hice entender...el final de la frase lo que deja claro es que realmente, las personas SÍ cambian.

arnau dijo...

esta noche toca francés, pero como es un poco difícil sin quitarse las costillas flotantes, veremos cómo lo solucionamos... : p

entiendo, entiendo la cita, es solo que lo había captado con el matiz de la escusa de las circunstancias

Lechuck dijo...

...esto es como saltar desde tu ventana. En serio, si aún conservas el mail en el que te adjunté resumen de noticias leete el último texto y después el primero.
Aunque suene moñas, y lo es, este viaje inciático que puedes haber vivido sólo terminará cuando te sientes y puedas mirar atrás. Mientras tanto seguirás en él...ahora sólo resta saber hasta que punto nosotros participaremos como coprotagonistas.

PD: En cuanto aterrices o me llamas o te mato. Eh! y esto te lo digo de buen rollo

Pado dijo...

ei! tornar ací no pot ser tan roí: hi sere jo!

; P

Seriosament: les persones HAN de cambiar. Alguns tenen sort i poden cambiar mes a poc a poc, altres tenim la mala sort de estar tan tranquils i de sobte "BAMF!" la vida pega girs, que a vegades son petits, d'altres son de 180º i el millor es quan eixos girs necesiten un sistema quadridimensional per definir-los.

Ah! i coincidixc: un viatge nomes acaba quan hi ets a ta casa gitat cap amunt al llit pensant en tot el que ha sigut.

Que te quiten lo bailao.